Els últims anys, la tòfona negra ha anat guanyant presència a la cuina. Es tracta d’un ingredient que dota els plats que l’incorporen d’un caràcter molt especial. Però no sempre ha estat així. Fa uns pocs decennis es considerava la tòfona una “pataca estranya i pudent”.
Des de l’antiguitat, les tauletes d’argila de Babilònia, els jeroglífics egipcis i diverses fonts escrites de les antigues Grècia i Roma ja n’indiquen el consum. Però a partir del segle XV, a la península, la Inquisició va prohibir-ne l’ús. “Un fong negre trobat davall terra, que és el límit amb el mateix infern, no era permès”. Tot i així, a finals del Renaixement a Occitània, es va convertir en un plat de luxe, i aquesta nova concepció va arribar-nos fins aquí.
Actualment, però, la tòfona negra s’està extingint a causa de les sequeres i, en general, del canvi climàtic. “La majoria de tòfona que es troba al mercat avui en dia prové de plantacions, normalment fetes d’arbres amb les arrels tractades per a induir la formació del fong”.
Aquest reportatge de Mètode, fa un recorregut per la vida d’aquest apreciat fong al nord del País Valencià, a través del testimoni d’en Lluís Edó, un pagès que es dedica a la tòfona negra. Amb les seves dues gosses, s’endinsa al bosc en busca d’aquest ingredient exquisit. Són elles qui detecten el lloc exacte on s’hi amaguen les tòfones, i, després d’olorar-lo bé, l’assenyalen amb la pota. Edó estima el seu ofici, però no sap quin futur li espera.
Si voleu saber més coses d’aquest fong però en aquest cas a Osona, recupereu aquest capítol d’Ona Pagesa en el que el responsable de Carol Tòfones, Josep Maria Carol, explica la seva història.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
