Valentí Serra (Manresa, 1959) és frare dels caputxins de Sarrià, historiador i autor del llibre Tornar als remeis de sempre (Col·lecció L’Ermità d’Edicions Morera) i redactor del tradicional Calendari L’Ermità. Les seves receptes remeieres s’han convertit en tot un èxit que ha fet que el llibre arribi a la quarta edició, ara ampliada amb un apartat sobre les “herbes santes”, aquelles que segons la tradició són més venerades. Reivindica l’ús d’aquestes plantes que, en moltes ocasions, ni tan sols es coneixen, per tenir més bona salut i també per connectar-nos amb la terra, “perquè és la casa comuna de tots”. Molts dels seus coneixements surten de les investigacions que ha fet com a historiador, però també a partir de la manera de viure i menjar dels caputxins, dels quals diu que van ser pioners en la creació d’horts urbans al segle XVIII.
Vostè ve de família de pagès. El gruix del que sap de cuina i d’herbes remeieres ho ha après del seu pare i de la seva mare?
La tradició remeiera, en bona part, sí que l’he après en el dia a dia de la meva vida casolana d’abans d’entrar al convent. Una altra porció molt significativa, em ve, però, del meu ofici d’arxiver i bibliotecari, que m’ha permès d’espigolar dades inèdites, o poc conegudes, de l’antiga tradició remeiera de frares i monjos conservada en antics documents. De cuina només en conec tradicions i receptes però no sé pas cuinar… Ja m’agradaria! la meva mare, a més d’experta en la cuina rural, és una excel·lent formatgera i molt entesa en l’art de saber aprofitar en confitats i conserves els excedents de les fruites i hortalisses de temporada.
Li ha interessat sempre?
Des de força jove he tingut un interès gran per estudiar aspectes poc coneguts de la vida quotidiana. En aquest últim decenni, la gran acollida que han tingut les meves publicacions, amb receptes per cuinar en temps de crisi, o bé amb indicacions per tornar als remeis de sempre, ha fet que hi posés més atenció i que maldés per estudiar les nombroses possibilitats i la vigència dels textos recuperats i editats.
Les seves investigacions com a historiador li han aportat llum sobre herbes remeieres que estaven en desús?
Doncs sí, particularment he pogut establir algunes equivalències entre les “herbes santes” dels convents i monestirs i les “plantes oficinals” dels apotecaris que, ambdues, comparteixen gran eficàcia terapèutica i un enorme prestigi. Per exemple, he vindicat l’ús de l’escabiosa blanca i de l’alzineta, aquesta darrera coneguda com “l’herba de Sant Domènec”, aperitiva i molt interessant per afegir a la maceració dels licors domèstics fets a sol i serena.
Li he sentit a dir que les herbes que curen no són inoqües i com amb els medicaments cal anar amb cura.
Les herbes remeieres tenen uns principis actius molt potents, i algunes d’elles de gran intensitat. Fer-ne un ús desmesurat podria ser nociu o tòxic. A més, cal tenir present l’estat de salut de qui les pren, l’edat, el pes, el lloc on han estat collides les herbes, etc. Un conjunt de factors que cal tenir ben presents.
Digui’m una planta que sigui molt comuna i que la tinguem desaprofitada per a usos medicinals.
Ni ha moltes, per exemple la coneguda com a milfulles, dita popularment com “l’herba de talls”, molt apta per guarir les ferides i estroncar la sang. Aquesta planta, en èpoques pretèrites, els monjos la feien servir per elaborar la cervesa en comptes del llúpol i també la feien servir per ajudar a conservar el vi. Avui potser es podrien recuperar aquests usos…
Només amb les herbes i plantes ens podem curar de tot?
Doncs no, tan sols algunes malalties lleus de la vida de cada dia. Això sí, ens ajuden a prevenir malalties i a gaudir de més bona salut.
Les plantes de les que parla als seus llibres són les que curen, però també de les que ens nodreixen a través de la cuina. La seva font d’inspiració és la cuina dels caputxins?
Algunes plantes remeieres tenen usos culinaris, com ara la murtra. Amb els murtrons s’aromatitza la carn i es fa més digestiva –talment com si fossin claus d’espècia— i amb els murtrons també s’elabora un licor estomacal excel·lent. Evidentment, en els manuscrits dels frares hi he trobat indicacions molt suggeridores a propòsit de les “herbes santes”.
“He pogut establir algunes equivalències entre les “herbes santes” dels convents i monestirs i les “plantes oficinals” dels apotecaris que, ambdues, comparteixen gran eficàcia terapèutica i un enorme prestigi”.
Vostè té hort a Sarrià?
Al convent dels caputxins de Sarrià hi ha una horta i un bosquet que són un autèntic pulmó verd en un barri que s’ha edificat excessivament.
En té cura vostè mateix?
Doncs no. Només tinc cura del jardí del claustre central, amb flors precioses i amb algunes de les herbes remeieres.
És un hort per autoabastir-se?
Ho era quan la comunitat era més nombrosa i quan l’horta es conreava al cent per cent. En el moment present aporta tan sols algunes hortalisses destinades a les amanides dels àpats conventuals. Les mengem els frares de la comunitat en el refectori.
Estem parlant doncs, d’un hort urbà.
Sí, en efecte, és un hort urbà ja que actualment és dins de la ciutat. Els caputxins, tanmateix, som pioners dels horts urbans, car el més antic era al convent de Santa Madrona, on ara hi ha la Plaça Reial, a dins de les muralles de Barcelona. Un hort urbà força gran que va comptar, entre els seus admiradors, al cèlebre Baró de Maldà, el del Calaix de sastre.
Què en pensa de la proliferació d’horts a Barcelona a terrats i balcons?
Doncs són una bona oportunitat de tenir a taula hortalisses de quilòmetre zero: de la terra a la taula.
A partir de la pandèmia i del confinament hi ha molta gent que ha decidit sortir de la ciutat i també que s’ha retrobat amb el camp. Creu que això ens ha fet prendre consciència a tots de la necessitat de reconnectar-nos amb el terra?
Semblaria que sí. Però el retorn a la terra també implica prendre consciència que cal respectar-la perquè és la casa comuna de tots i, a més, tal com diria Sant Francesc d’Assís, cal saber que totes les criatures ens són germanes i hem d’estimar-les. El retorn a les comarques de pagès i sortir del brogit de la ciutat, optant per allò que és natural pot, en efecte, contribuir a millorar al món i, alhora, pot ajudar a vertebrar la civilització de l’amor i el respecte.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
