Judit Pujadó (Barcelona, 1968) és una de les tres autores del llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, que tot just acaba de sortir. És un recorregut per tot el territori català a la recerca de famílies ancestrals, amb la particularitat que han viscut sempre a la mateixa casa. A través de les vivències d’aquestes famílies, alguna de les quals es remunta al segle XII, es fa un retrat del país, de la seva història rural, social i política. La majoria es dedica a l’activitat tradicional familiar vinculada a la terra. I, atenció també als secrets que amaguen les parets. Literalment.
Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?
A Edicions Sidillà celebrem deu anys i volíem fer alguna cosa especial per l’aniversari. Ja havíem publicat Els pobles oblidats, en què vam parlar amb persones que havien viscut en pobles que ja no existeixen. Ens vam plantejar fer un treball sobre masies, però no en veiem clar el perquè, i a partir d’aquí se’ns va ocórrer entrevistar famílies de moltes generacions i que no s’haguessin mogut de la mateixa casa. Però no teníem clar si n’hi hauria gaires o no, perquè, esclar, no hi ha registres d’aquests tipus.
I, en aquest llibre, n’hi apareixen vint-i-una…
Ha estat una sorpresa. N’hem hagut de descartar. Ens vam posar com a límit que haguessin viscut a la mateixa casa com a mínim 10 generacions i així i tot n’hem localitzat més de 40 i estem segurs que encara n’hi ha més, perquè a través de Twitter n’estan sortint moltes.
Finalment, quin ha estat el criteri?
Hem fet una selecció territorial. Hem intentant que tot el territori hi sigui reflectit. És veritat que on n’hi ha més és a la Catalunya Vella, però n’hem trobat arreu. És impressionant que hi hagi aquesta continuïtat.
Dieu deu generacions de la mateixa família, però això quants anys implica?
Implica com a mínim tirar enrere fins a la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, més de 300 anys. Però totes són més antigues. N’hi ha una que hem arribat a documentar-la fins al segle XII. De fet, l’origen conegut d’aquestes famílies catalanes és fins i tot anterior a la mateixa Catalunya. Estem parlant d’una època en que els cognoms encara no estaven consolidats.
Què hi trobarem .en aquest llibre?
Moltes coses però sobretot és un llibre sobre la resistència. Com sobreposar-se a situacions determinades. Parlem del que s’ha transmès d’una generació a una altra, de la tradició oral i de com han resistit. Com ha sobreviscut una família durants anys i segles dedicada a la terra. Els seus testimonis fan pensar molt. Hi ha una família que. des de l’any 1651, cada any fa un aplec per celebrar que van sobreviure una de les últimes pandèmies de pesta. Amb el que estem vivint, aquestes històries de resistència ens fan relativitzar-ho tot.
També es deu poder repassar la història de Catalunya través de les seves vivències.
Més que repassar-la o reconstruir-la, aquests testimonis permeten tenir una visió polièdrica de moments crucials. Hi ha una família que va ajudar el bàndol de Felip V i una altra que va intentar entrar un ramat a la Barcelona ocupada. Són famílies de pagès que van tenir el seu paper en fets històrics determinants, i que encara es tenen presents perquè s’han anat explicant de generació amb generació.
Totes són famílies pageses?
Totes tenen algun tipus de vinculació amb la terra o amb l’activitat agrícola. Hi té un paper destacat el vi. El vi ha aguantat durant molts anys l’economia de Catalunya i no ho sabem. Et parlen de la plaga de la fil·loxera com un fet transcendental, tot i que les persones amb qui hem parlat són la tercera o la quarta generació des d’aleshores.
I continuen lligades a la terra?
A la terra o a l’activitat agrícola o ramadera tradicional. Tots hi tenen alguna vinculació. No sempre és la seva activitat principal, però sí que hi continuen connectats. Hi ha una família que no treballa la terra, però tenen un molí de gra des de fa segles i que encara funciona. Quan va arribar el corrent elèctric, va quedar en desús, però la generació que ara n’és propietària ha trobat la manera de mantenir-se al mas fent formatge.
“El que tenen és un coneixement bestial del territori. El tenen completament interioritzat perquè s’ho han anat explicant des de fa segles”
Són famílies que estan molt en contacte amb el seu entorn?
El que tenen és un coneixement bestial del territori. El tenen completament interioritzat perquè s’ho han anat explicant des de fa segles. Saben com ha canviat el bosc o els usos de la terra. Totes les cases tenen celler i algunes continuen fent vi. D’altres, dins de l’activitat agrícola, han trobat el seu espai i hi ha una família a la Catalunya Nord que s’ha especialitzat en fer hortalisses mini. Són per a restaurants d’alta gastronomia i en diuen el luxe simple català.
És cert que les parets parlen? Literalment?.
Sí, perquè tot i que l’arquitectura no la tractem a fons, sí que de les cases en parlem quan tenen algun tret especial. I també en destaquem les coses curioses. Objectes que han aparegut a les parets, per exemple. Fent obres i remodelacions al llarg del segles s’han trobat missatges que una generació va deixar a una altra. També s’ha trobat una bomba, un canonet de paper amb explicacions i olles amb monedes i tresors. Tot això dins de parets tapiades. A les cases amb tanta vida hi passen moltes coses.
Quina més que ens pugui explicar?
Hi ha una casa que té un forat i totes les criatures d’aquesta família hi han de passar. N’hi ha una altra que té un gruta excavada a la terra, que encara ningú no ha sabut dir-los ni de quan és ni quina funció tenia. I també hi ha llegendes. No us la desvelaré, però hi ha una família que té una història amb una espasa d’or que Felip V va donar a un dels seus avantpassats. O una altra família que assegura saber l’origen de l’arribada de la malvasia a Catalunya des de Grècia, a mans d’un almogàver.
I en famílies tan antigues també deu haver-hi disputes, no?
Un dels entrevistats em deia: “la memòria oral és veritat, però no és tota la veritat. El que jo explico no serà el mateix que expliqui una altra branca de la família”. La transmissió de l’herència ve marcada per la figura de l’hereu, que en aquest llibre també es mostra que no sempre és ben bé com ens ho imaginem. L’hereu es queda l’herència, però té una obligació amb els tiets i amb els germans. I els que han arribat fins aquí és perquè han treballat molt bé una mena d’enginyeria familiar. Un em deia que se sentia obligat amb altres membres de la seva família, que se sentia responsable que els seus germans o germanes no els faltés de res.
El vincle amb una mateixa casa durant tantes generacions fa que siguin una família especial?
Passen els governs, les modes i els anys i aquestes famílies continuen allà. Són un lloc on agafar-se, una certesa. La casa i la família és una mena de lloc segur on tornar sempre. I els seus membres se senten emparats perquè ho coneixen molt bé. A més són famílies que s’han convertit en defensores del territori. D’alguna manera estan amenaçades perquè les cases estan en zones periurbanes on es construeixen polígons, carreteres… Jo crec que en podem aprendre molt. Perquè el que ens han explicat ens serveix per poder repensar. La majoria de les famílies tenen patrimoni, però no vol dir que tinguin calés. I el seu objectiu és passar-lo a la generació següent. Són una baula de la cadena i a ells els han inculcat que ho han de deixar igual o millor, de com ho han rebut.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
