Des de la cuina d’El Ferrer de Tall, a Vilanova de Sau (Osona) cada dia alimenta desenes de boques, però des de les xarxes socials, els mitjans digitals i, ara també, del llibre Cuina! o barbàrie (Ara Llibres, 2022) vol alimentar el pensament crític de les persones que es posen davant del plat, és a dir, de tothom. Aquesta cuinera diu que tots som “éssers cuinants” i que, per tant, la nostra relació amb el menjar i la cuina determina el món en què vivim. I que depèn de com ens hi relacionem, el món serà millor o pitjor.
-A Cuina! o barbàrie expliques que cuinar és improvisar, arriscar, decidir i que és un acte que ens farà més lliures. Per què creus que per a molta gent cuinar és un llast i que, més que fer-nos lliures, ens lliga?
Crec que el missatges és trencador perquè no té res a veure amb el què s’ha dit en els últims vint anys al voltant de què era cuinar, què era la cuina. I crec que per a molta gent cuinar és un llast i que, més que fer-nos lliures, els lliga, perquè ens hem cregut això que ens han dit aquests últims vint anys. La comunicació gastronòmica s’ha centrat, en aquest temps, en les receptes. Compartíem receptes, explicàvem receptes, explicàvem propietats nutricionals d’ingredients descontextualitzats, explicàvem una pila de missatges que el que feien era plantejar-nos la cuina com una mena de manualitat. D’entrada, a base de seguir unes regles específiques i unes instruccions, anomenades receptes, amb l’objectiu d’aconseguir un resultat concret: el títol d’aquella recepta, la foto que hem vist a Instagram, el plat que hem vist fer a algú altre. A casa, en realitat, la cuina funciona de forma totalment diferent, perquè sinó és molt incòmoda. Quan arribem a casa i hem de resoldre el dinar, fer el sopar, el problema —o la solució— a aquesta situació té com a resposta un calaix ple d’eines, que és la cuina. I com el resol? Partint del rebost, partint del que hi ha. Oblidem-nos de receptes, oblidem-nos de buscar títols i resultats concrets. La cuina el que fa és oferir una pila de processos, eines, trucs i solucions sobre la base del que tinc: obrim la nevera, obrim els armaris, obrim els calaixos… I de quant temps disposo?, què és més susceptible de fer-se malbé?, què és el que em ve de gust?… La cuina el que fa és resoldre totes aquestes variables i donar el millor resultat possible. Cada dia serà diferent. Cada dia dependrà del rebost que tinguem, de quins ingredients tinguem i de quant temps disposem. Però no podem partir de la recepta. Hem de partir del temps que tinguem i del rebost que tinguem. Fer-ho d’una altra manera, ens lliga. A què? a haver d’anar a comprar coses expressament. A seguir instruccions d’algú altre, que podem seguir de forma molt eficient, però en realitat no saber què estem fent o no aprendre en el procés. És per això que penso que el llibre és trencador, perquè parla de cuinar des d’aquesta altra perspectiva.
“I quan cuinem, quan fem el rebost, quan decidim si comprem de prop o de lluny, quan decidim si comprem això que és de temporada o això que no ho és, el que també estem decidint és com s’ordena el paisatge que veiem per la finestra, quin tipus d’empreses fomentem, quin tipus de llocs de treball creem, o no creem”
-És un llibre per a tothom? A qui va adreçat?
El llibre és trencador en altres aspectes. El que fa és posar sobre la taula, i de manera molt conscient, el poder que té la cuina de transformar i confegir el món que ens envolta. Tant el que veiem fora de la finestra com el món interior de les nostres cases. El món interior dels nostres cossos, la nostra salut, les nostres maneres de viure, els nostres ritmes. Cuinar, en la seva definició més petita i senzilla, és l’acte de preparar els ingredients per ser menjats. Tots mengem, si fa no fa tres o quatre cops al dia, i ho farem la resta de la nostra vida, si volem seguir vius. Per tant, com que els ingredients els hem de preparar abans de menjar, o bé cuinem, o bé algú altre ens cuina. Però no podem viure sense cuinar, o desentenent-nos de la cuina. I quan cuinem, quan fem el rebost, quan decidim si comprem de prop o de lluny, quan decidim si comprem això que és de temporada o això que no ho és, el que també estem decidint és com s’ordena el paisatge que veiem per la finestra, quin tipus d’empreses fomentem, quin tipus de llocs de treball creem, o no creem. Si volem donar diners als ramaders o volem donar diners al xaval que viu explotat per Glovoo. També decidim si cremem molta benzina o no en cremem. Cuinar ens fa més lliures perquè, si no ho deleguem, si ens fem capaços de cuinar, ens fem autònoms i executors d’aquestes decisions, que són més poderoses per decidir quin món tenim que no pas votar cada quatre anys.
És per això que és un llibre per a tothom, que va adreçat a tothom, a qui cuina i a qui no cuina. A tots aquells que es pensen que la cuina no fa per ells, que no han nascut per cuinar, que no hi entenen o que no tenen temps. En ells penso quan escric aquest llibre. Quan diuen cuinar vol molt temps o és molt feixuc i jo, de temps, no en tinc, en realitat el que ens està passant és que ens hem cregut això que ens han venut: que la cuina és molt laboriosa. És clar, entesa com a manualitat, sí que ho és. Però bullir unes mongetes vol tant de temps com tres minuts de posar-les dintre l’aigua, si voleu ens podem estalviar el remull, i posar el foc en marxa. Després, si les mongetes necessites dues hores o tres hores, les volen elles aquest temps. Però nosaltres, aquestes hores podem fer qualsevol altra cosa, fins i tot anar i tornar a comprar o fer qualsevol encàrrec. El mateix passa amb una escudella. I el mateix, si ens posem estrictes, passa amb un rostit. Fer una truiteta, acompanyada d’amanida verda per sopar, és més bo, més bonic i més barat que fer una pizza precuinada. Però anem directes a la pizza precuinada o als ultracongelats perquè ens pensem que no tenim temps. I el temps que vol cuinar, és tan petit com el temps de fer una truita.
-És un llibre reivindicatiu?Buscaves una certa provocació per “despertar cuiners adormits”?
Sí que tenia intenció d’agafar-vos per la solapa i sacsejar-vos una mica per dir: Desperteu! Perquè, de fet, és cert que cuinem menys que mai. Hi ha més informació a l’abast, hi ha més publicacions gastronòmiques, hi ha més revistes, més blocs, més informació de cuina que mai a la Wikipedia, però cuinem menys que mai en cap altre període històric. Llavors, el que plantejo, el que poso sobre la taula és que la cuina no és això que us penseu que és. I he fet un esforç per explicar-vos la cuina tal com jo la veig. De manera que si després decidiu descartar-la i no fer-la servir i girar-li l’esquena, ho feu amb coneixement de causa i sapigueu a què esteu renunciat. Si això s’entén com un provocació “per despertar cuiners adormits”, llavors la resposta és que sí. Dintre de tots nosaltres hi ha cuiners adormits, perquè som éssers cuinants. Tots, poc o molt, preparem els ingredients que ens menjarem, abans de ser menjats. No anem pas a pasturar els marges a menjar escaroles directament de terra. Som éssers que cuinen o que consumeixen productes que algú altre ha cuinat, però no podem viure sense la cuina. I la cuina com a eina gestora dels recursos d’una llar, dels diners, no com a cosa accessòria, és a dir pensem que fins fa quatre dies tot el que feia l’ésser humà des de que es llevava fins que s’anava a dormir, anava encaminat a respondre la pregunta de “com m’ho faig per alimentar-me a mi i aquestes boques que tinc al meu càrrec sense morir d’inanició, un dia més o dos dies més o fins l’hivern que ve?”. Vull dir que pensem que si no mengem, ens morim. Per tant sí que és una qüestió important i urgent. Sapiguem que si no cuinem nosaltres ho haurem de delegar i que de la mateixa manera que no es pot signar un contracte laboral vàlid sense saber llegir i escriure, o que no hi ha democràcia, sense tenir accés a la informació, si no sabem què és cuinar, si no sabem cuinar mínimament, no sabem fins a quin punt estem renunciant a tantíssimes coses i a tantíssim poder de decisió. O sigui que sí, us provoco, us intento despertar i us vull fer despertar aquestes consciències. Després cuineu, si voleu, o no cuineu, però sapigueu que el que feu importa.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
