Xavier Xortó, (Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1972) va veure com el seu entorn es cremava quan tenia prop de 15 anys. Assegura que l’impacte que li va provocar assistir a la desaparició del seu paisatge més proper el va marcar i creu que la seva dèria pel foc li ve d’aquí. Per això ara és un expert en incendis. Està al capdavant de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Sant Sadurní, és el coordinador de les ADF del Penedès-Garraf i, fins fa ben poc, un dels secretaris del secretariat de les ADF de Catalunya. Tot això de manera voluntària, perquè aquestes associacions les formen persones que es guanyen la vida amb altres activitats. Quan veiem personal vestit de groc prop d’un incendi, és important recordar que s’han apropat voluntàriament a ajudar a apagar-lo. Hem conversat amb en Xavier perquè ens expliqui quina és la feina que fan les més de 300 ADF que hi ha a Catalunya i com s’organitzen. I sobretot, d’on sorgeix l’esperit que fa que aquest col·lectiu tingui tanta força a casa nostra.
Com es comença a interessar per la prevenció i l’extinció d’incendis?
Tenia uns 15 anys i vaig veure com es cremava al voltant de casa. No podia parar de pensar: “com pot ser que pugui desaparèixer en un tres i no res tanta natura, tant de paisatge”. I jo crec que va quedar en el meu subconscient la necessitat de fer-hi alguna cosa. I per això, fa prop de vint anys, amb un grup de gent vam fundar l’Associació de Defensa Forestal de Sant Sadurní.
Ja feia uns anys que a Catalunya havien aparegut les primeres ADF.
Les primeres es van crear a la Catalunya central, a la zona del Bages. Aquestes agrupacions posen d’acord propietaris forestals, ajuntaments i voluntaris. Ara n’hi ha 307 que estan vinculades a 669 municipis i que agrupen més de 7.000 voluntaris.
És molta gent això. Quin sentiment els uneix? què fa que tanta gent estigui disposada a ocupar una part del seu temps lliure, i sense remuneració, a la prevenció i extinció d’incendis?
Es voluntaris de les ADF som gent que estima la terra. Hi ha pagesos que viuen de la terra, hi ha propietaris o simplement voluntaris d’arreu, tots amb un sentiment molt arrelat a la terra. El que ens mou és això. És una altra manera d’estimar Catalunya, d’estimar la seva terra. Ho portem a dintre.
Més enllà del sentiment, el que està clar és que ara mateix les ADF són molt importants en les tasques de prevenció, però també d’extinció d’incendis forestals. Per què una organització de voluntaris té tant de pes en aquest camp?
Abans els bombers estaven ubicats a molt pocs llocs de Catalunya i, a principi dels 80, la Generalitat va posar en marxa el programa Foc Verd. Es tractava de descentralitzar els efectius d’una banda, i, d’una altra, que la societat civil pogués avançar-se en l’extinció d’incendis. Hi havia molts focs que s’escapaven perquè els efectius tardaven molt en arribar. Jo sempre dic que l’incedi més gran es pot apagar amb una galleda d’aigua, tot es tracta d’arribar en el moment oportú. Així, en aquell moment, quan es declarava un incendi, s’organitzaven els pagesos que s’hi acostaven amb cubes de tractors per poder fer una primera equitxada d’aigua, i això parava una mica el cop fins que arribaven els bombers. I es va veure què aquest sistema funcionava. Aquella filosofia encara continua vigent, però ara anem amb vehicles equipats. Per exemple, a Sant Sadurní portem unes pick-up amb dipòsits de 400 i 600 litres.
Si es tracta d’organitzacions de voluntaris i sense afany de lucre, d’on treuen els recursos per equipar-se i pels cotxes i camions?
Hi ha ADF de tot tipus, però, en general, disposar de vehicles és com un miracle de Déu. Hi ha ADF que fan concerts benèfics, sortejos per Nadal, compten amb una mica d’aportació dels ajuntaments i, moltes vegades, els voluntaris posem diners de la nostra butxaca. Des de fa deu anys la Generalitat no ens permet demanar subvencions per a inversions i destina només 750.000 euros l’any per al manteniment de les 307 ADF.
És a dir, que en funció de com estigui organitzada cada una de les agrupacions, pot tenir més o menys recursos per fer la seva feina.
N’hi ha algunes que són molt antigues i molt actives que han arribat a tenir molt de recursos. A la meva, la de Sant Sadurní, tenim dos camions, dos cotxes i 25 voluntaris. Ho hem aconseguit al llarg dels anys. Un camió el vam comprar amb un crèdit que hem pagat durant deu anys, un altre amb diners de la nostra butxaca. Un dels cotxes el vam comprar a Alemanya a una deixalleria i el vam arreglar.
Les Agrupacions de Defensa Forestal també estan pensades per prevenir els incendis. Com ho fan a l’ADF de Sant Sadurní?
Tenim la nostra pròpia xarxa de comunicació, també una xarxa de videovigilància al territori. Tenim la primera màquina robot teledirigida que es dedica a fer neteja del sotabosc per dintre del bosc. És una mena de tanqueta petita que va amb unes orugues i la teledirigim, També, durant quatre anys, vam tenir un ramat de 500 cabres fent pastura en zones estratègiques. Però ho vam haver de deixar estar perquè el pastor va caure malalt i no vam trobar substitut. Vam provar de gestionar-lo nosaltres, però no hi va haver manera perquè la gestió administrativa per tenir aquests animals era més feina que la del dia del pastor. I tot i que era deficitari, era un projecte molt interessant. Diàriament, les 500 cabres feien desaparèixer 3.500 quilos de vegetació. I ens estalviàvem un 90% del que ens hauria costat fer-ho amb màquines. Era una feina increïble, però no la vam poder mantenir.
En aquest moment sembla que en sabem molt, d’incendis. Per què creu que encara continuen cremant grans extensions com les d’aquest estiu?
Podem xulejar de tenir al nostre país, en la qüestió d’incendis forestals, els millors experts.. Ho podem dir sense embuts. Gent molt experta en el cos de bombers que en saben molt. Ho han estudiat molt i estan reconeguts a nivell mundial. Per tant, en sabem. També tenim mitjans com mai no n’havíem tingut en l’àmbit de la tecnologia i les comunicacions. I, tot i això, patim els incendis més grans de la història. Com pot ser? És una paradoxa. En temps dels nostres avis, els incendis d’apagaven sols o amb molt poca intervenció. I ara jo crec que hi ha diversos factors. El canvi climàtic, amb grans períodes de sequera i amb fenòmens cada vegada més extrems. Però també l’abandonament rural i la manca d’aprofitament dels boscos. En els últims cinquanta anys s’han abandonat molts camps de conreu i s’ha deixat d’aprofitar el bosc.
La manca de gestió dels boscos és una de les assignatures pendents a Catalunya.
És que abans en trèiem de tot, del bosc, i això feia que estiguessin més o menys ben gestionats, amb menys combustible potencial del que tenim ara. Molta gent diu que hauríem de deixar els boscos en el seu estat natural. Però l’estat natural, no existeix. La humanitat l’ha modificat al llarg de mil·lennis. Són antròpics. I jo em pregunto, si ho tenim tot i estem més ben preparats que mai i tenim els boscos tal com els tenim, què hem de fer? Els governants fins ara no ho han entès. Sempre han apostat per més mitjans, per atacar el foc de cara. Una mena de cursa armamentística que no s’acaba mai, perquè més recursos mai no seran suficients. Els incendis no s’apaguen quan cremen, s’apaguen a l’hivern.
Però sembla que en aquest sentit encara queda molt camí per córrer i que la gestió del bosc no és tan fàcil.
O ens posem a gestionar els boscos o això no ho aturarem. I això estem cansats de repetir-ho però no hi ha manera. I jo hi afegiria una altra cosa. Ja no és una qüestió mediambiental la de salvar els boscos perquè tenen una valor brutal, és també una qüestió de seguretat nacional. No pot ser que una burilla de cigarreta, com a l’Empordà, pugui calcinar 15.000 hectàrees. No pot ser que una negligència pugui provocar tant de dany. Ens hi juguem vides humanes, cases, patrimoni, és una qüestió de seguretat. Hem de procurar que si hi ha un foc es puguin cremar 100, 200 o 500 hectàrees com a molt, però no 15.000. Hem d’intervenir als boscos. De mesures de gestió forestal, n’hi ha moltíssimes: discontinuïtats forestals, creació de conreus on no n’hi ha per evitar propagacions… Hem de tenir infraestructures viàries i elèctriques en condicions, netes de vegetació. etc. Encara hi ha enginyers que fan una carretera i fan un talús i, per minimitzar l’impacte ambiental, el repoblen amb pins, com a la C-15!
Per què creu es gasta més en extinció que en prevenció?
Aquesta pregunta l’haurien de respondre els governants. Nosaltres hi insistim i ningú s’atreveix a fer canvis. Hem d’agafar el toro per les banyes. Hem de crear oportunitats al món rural i, si inicialment s’han de donar ajudes, es donen ajudes. hem de dinamitzar aquestes economies locals. Hem d’incentivar a pagesos que llaurin camps entremig de boscos. Hem de crear noves oportunitats per crear noves economies rurals.
“Ja no és una qüestió mediambiental, salvar els boscos perquè tenen una valor brutal, és també una qüestió de seguretat nacional”
Aquest cert retorn al camp que es detecta avui, hi pot ajudar?
L’Administració per iniciativa pròpia no farà res. Es mourà en funció de la tendència que indiqui la ciutadania. I això ho decidim anant a comprar a un lloc o un altre. Això influeix. Si comprem de proximitat estem fent país. Estem ajudant a un productor local que conserva el patrimoni natural. Els ous de segons quins supermercats venen d’una granja on les gallines no han vist mai el sol. Només amb els nostres hàbits podem contribuir a això. I podem contribuir a un canvi de mentalitat.
Per acabar, expliqui’m com es coordinen les ADF amb els bombers perquè la feina que fan no se solapi.
Per exemple, aquí, al Penedès, fem reunions quinzenals amb els bombers. Fem una anàlisi de la situació, d’accions què hem fet, avaluem el que ha funcionat i el que no. Tenim un canal de Telegram a través del qual sempre ens avisem. I tenim un control central d’ADF ubicat a la mateixa sala del control central dels Agents Rurals. Quan es tracta d’un incendi molt gran, hi desplacem una unitat de comandament, un vehicle —que anomenem ‘punt de trànsit’— amb comunicació per satèl·lit que se situa a peu de foc. I allà estem al costat del bombers, pel que necessitin. Nosaltres no fem tasques de risc. Els bombers són els professionals, són els que saben ben bé què s’ha de fer en cada moment, i nosaltres els ajudem. Però, per exemple, nosaltres reomplim basses que s’han buidat. En l’últim incendi de la Conca de Barberà i l’Anoia vam mobilitzar els pagesos perquè llauressin camps. No són tasques centrals, però sí necessàries. Els efectius de bombers no podrien fer-ho sols, no donarien a l’abast. No busquem cap reconeixement,, però a vegades la nostra feina no es mostra prou.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
