Mesos després que el seu amic Manuel Vázquez Montalbán morís a Bangkok, l’any 2003, Carlo Petrini passejava per la Puerta del Sol de Madrid i va descobrir-hi la primera edició de Milenio Carvalho, la novel·la pòstuma de l’escriptor barceloní. No podia tenir una sorpresa més gran que la de trobar-s’hi convertit en un personatge admirat pel detectiu més gormand de la història de la novel·la negra. Carvalho —igual que el seu creador— feia seva la filosofia de Slow Food, el moviment ecogastronòmic internacional creat per Petrini a finals dels vuitanta per defensar un sistema alimentari —tal com diu el seu lema— bo, net i just. Més de trenta anys després, les idees de Petrini, a favor dels petits productors i de la biodiversitat, però també d’un hedonisme responsable, es demostren més vigents que mai. El passat mes de juny va tornar a Barcelona per explicar-les a la taula rodona Talent italià i gastronomia sostenible, organitzada per la Cambra de Comerç Italiana de la ciutat. Vam aprofitar l’ocasió per entrevistar-lo i presentar-li els dos primers números d’Arrels. La conversa va començar fullejant el segon, el del dossier central dedicat a les hortes.
Vostè va dir, fa pocs anys, que tenir un hort és un símbol de resistència. Encara és així, al 2021?
Treballar directament amb la terra pot ser un canvi de paradigma molt important. Perquè durant molt de temps nosaltres demanàvem a la terra una producció més intensiva. I ara més aviat necessitem una reconciliació amb la terra, una regeneració dels sòls, per recuperar-ne la fertilitat. Amb un hort, això és possible, tant si ets un restaurador, com un ciutadà normal.
Viatja per tot el món i coneix projectes d’arreu. Per exemple, sabem que Slow Food promou el conreu d’horts a Àfrica. Fins a quin punt hi ha una certa tendència planetària que té l’hort com a icona?
Als EUA, la connexió de l’hort amb l’escola, amb la producció directa, és molt gran. És diferent la situació a Àfrica, on un hort pot ser molt important per a comunitats més àmplies. Conec algun cas en que tota una comunitat comparteix el mateix hort. Tots participen en la producció i, a més, dona menjar per a tot el poble. Conec una escola d’Uganda que, amb un hort, produeix menjar per 1.200 estudiants.
De fet, diversos organismes internacionals alerten que mengem massa proteïna animal i defensen que, per salut i per sostenibilitat, hauríem de tendir cap a una dieta més vegetal. Aquest missatge està arribant a la societat o bé creu que aquest canvi es produirà perquè el forçarà la realitat?
En aquests moments, més que mai, ens trobem davant d’una contradicció per causa d’un sistema alimentari irresponsable que ens exigeix un canvi radical. És irresponsable perquè és una manera de menjar que crea moltes dificultats a una part de la humanitat que no té menjar, i que té gana. Al mateix moment, una altra part enorme del planeta, milions de persones, patiran obesitat i malalties cardiovasculars per una alimentació excessiva. Això és un desastre. Cal que la humanitat torni a viure en harmonia amb la natura, és important que torni a entendre que tots en formem part. Menjar, digerir: això és un procés que necessita temps. Tanta gent que ara parla d’economia circular i no entenem que el procés de menjar també és circular. En aquest moment en particular, ens hem de preguntar què hem fet fins ara. Hem propulsat un sistema només per produir més, però els fruits d’aquesta manera de fer són malèfics: la fertilitat del sòl està amenaçada. Són molts anys d’aplicar-hi químics i l’hem destruït. Per això s’han de regenerar els sòls. Regenerar és la paraula fonamental. Parlem de regenerar els sòls, però també regenerar el nostre pensament, les relacions humanes que no són relacions. “Tu ets important per a mi perquè consumiràs més”: això no són relacions! O són relacions negatives. La relació positiva és la del ciutadà que parla amb el pagès, amb un pagès que produeix amb honradesa. I el ciutadà reconeix el valor del producte i l’hi paga.
“Regenerar és la paraula fonamental. Parlem de regenerar els sòls, però també regenerar el nostre pensament i les relacions humanes que no són relacions.”
El nostre Mercat Arrels, justament, es basa en aquesta relació, encara que sigui virtual: el consumidor es posa en contacte i compra directament al pagès, que és qui posa preu als seus productes.
Aquest és l’únic sistema que pot anar bé. Durant molt temps s’ha enfortit la gran distribució i això ha destrossat al pagès. La gran distribució l’ha anat pressionat cada vegada més amb preus més baixos i més baixos. Ara, la ideologia és Amazon. En aquest moment, Amazon té la imatge d’una empresa sostenible, però Amazon no és sostenible. És un desastre, perquè vol destruir els petits distribuidors. Aquest altre pensament, el d’enfortir els mercats de la terra i el de connectar pagesos amb ciutadans a través d’un plataforma, ajudarà a suportar l’activitat agrícola. El pagès, l’agricultor, és l’únic productor que no decideix el preu dels seus productes, qui ho fa és la distribució. Això és un desastre! Si jo sóc ramader, per exemple, jo no puc decidir quin serà el preu del que vendré? El preu el decideix la gran distribució? No, no. Això no pot ser. El Mercat Arrels és una idea fantàstica! L’economia clàssica no reconeix ni el bé comú, ni el bé relacional. Només reconeix el profit. I hem de fer un canvi de paradigma. Hem crescut pensant que hi ha una sola economia: produir, produir, estalviar, acumular i reinvertir. Però aquesta és una economia que té només 300 anys, des de la revolució industrial. És l’economia capitalista.Però hi ha una altra economia que ens enforteix i ens relaciona directament amb la terra, que és un bé comú, amb la salut, que és un bé comú, amb l’educació que és un bé comú. I això quan val? Res! Però aquestes són les coses importants.
Creu que les aturades d’aquest any de pandèmia hauran estat útils per avançar cap a aquest canvi de paradigma?
Hi ha gent que diu que canviarem, però jo no n’estic convençut. En aquests moments, la gent no vol canviar, la gent vol tornar on estàvem. El més important és que establim una discussió més àmplia i més forta al voltant de què cal fer amb la terra, perquè la situació del medi ambient està en un punt de no retorn. El desastre és molt fort, però això necessitem un canvi. Però aquest canvi no pot ser un patiment, no ha de ser dolorós. s’ha de fer amb felicitat, amb alegria. Això és molt important. Molta gent vol canviar el món d’una manera trista, i així no es canvia. Sempre dic que un gastrònom que no és ecologista o un pagès que no és ecologista és un estúpid, però també que un ecologista que no és gastrònom és un trist. I no canvies el món amb la tristesa, els canvies amb l’alegria. El missatge de canvi, no ha de ser de mortificació, sinó de regeneració positiva, perquè jo regeneraré la meva vida, i això és fantàstic. El més interessant és que ja hi ha joves que estan en aquesta posició i volen tornar a la terra d’una manera nova, sostenible i constructiva.
I sense renunciar al plaer, que és una altra de les idees que vostè defensa. Però on és el límit del plaer, quin és el grau de renúncia?
D’entrada, necessitem repensar el concepte del plaer. Hem pensat durant molt temps que el plaer és l’abundància. Menjar molt, beure molt. El plaer és moderació i coneixement, saber d’on ve, com s’ha fet el que em dona plaer. El plaer també és enteniment col·lectiu. El plaer individual no existeix. Aquest plaer pot canviar el món. Perquè és un nou paradigma. Nosaltres hem crescut dins d’un concepte de competició i el nou concepte és la cooperació. Si cooperem, aconseguim més reptes que competint. Una societat competitiva és una societat malalta, en aquest moment. El canvi que volem fer necessita de la cooperació. Per això és molt important el paper de les dones, perquè els homes són més competitius i les dones més cooperatives. Això és així. L’alta cuina és tota masculina i competitiva. Però la gran cuina l’han feta milions de dones que amb no-res han creat plats extraordinaris que no tenen reconeixement, perquè els han creat de manera cooperativa. En el futur, serà molt més important ser cooperatiu que competitiu.
On comença aquest canvi?
Comença a les escoles. Però també han de fer un canvi. Han de passar de ser una escola basada en la competitivitat a ser una escola basada en la cooperació. Uau, quin canvi que seria! Aquest canvi serà alegria, perquè farem una societat més justa, on es pot viure sense el patiment d’haver de produir i de competir.
Vostè mateix sap que bona part de la societat interpreta aquest canvi com una renúncia.
Aquests són els que no volen el canvi. Per exemple, fa 10 anys era possible fer una revista com Arrels? No ho era, no. I si ara la feu [fulleja un exemplar per mostrar les fotos del número 2] és per mostrar aquestes imatges d’alegria. Mira que contentes que estan, aquestes dones [assenyala el reportatge Mare Terra]! Aquesta és la força d’aquest moment, perquè és un canvi alegre. Ningú no pensava que això era possible.
Però aquesta força va lligada a alguna ideologia o és més aviat transversal? Si parlem de viure millor, de la supervivència del planeta, això afecta tothom…
Hi ha un canvi també de dimensió cultural i política. La mostra és que fa deu anys no hauria imaginat que jo seria amic del Papa. És un canvi profund i interessa saber qui està a favor del canvi veritablement.
El Papa està compromès amb aquest canvi?
Del tot, a Roma no pensaven que tindrien un Papa com aquest. Llatinoamèrica ha arribat a Roma, ha obert les finestres i ha deixat córrer l’aire. L’aire de Roma era malaltís.
Vostè ve del Partit Comunista Italià (PCI). Tothom li deu preguntat com va entrar en contacte amb el Papa…
Mai no havia estat en contacte amb un Papa. El van escollir el març de 2013 i aquell setembre jo era a París. Un dissabte a la tarda, em sona el telèfon i em surt un número desconegut. L’agafo i em diuen: “Sóc el Papa Francesc”. i jo dic: “sóc Carlo Petrini” (riu). Em va dir que volia agrair-me la feina de Terra Madre i Slow Food. Vam començar a parlar de l’economia de la subsistència. La Humanitat, durant 10.000 anys, es va basar en l’economia de subsistència. Els pagesos produïen per a la seva família i feien llavors per poder tornar a plantar. Fins que va entrar l’economia capitalista, amb la revolució industrial que promou acumular diners per després invertir-los. I això és un desastre. La veritable qüestió és que necessitem una economia de subsistència moderna. Què el pagès faci diners per enviar els seus fills a la universitat, per fer vacances. No és una economia per a l’esclavitud, sinó per a la regeneració. Però no és el capitalisme, és l’economia de subsistència del segle XXI. I el Papa em diu: “la meva àvia deia que quan morim, a la mortalla no hi ha butxaques”, volent dir que no t’endús diners. Aleshores jo li vaig dir: “a la meva ciutat hi ha una cuinera que fa uns plats fantàstics, però que només obre al migdia. I tothom li pregunta perquè no obre al vespre, que li vindrà més gent. I la seva resposta és que no vol ser la més rica del cementiri”.
Han acabat escrivint un llibre plegats i tot, Terra futura, on parlen de totes aquestes qüestions.
Aquest Papa no és un personatge fals, és autèntic, i no és estúpid. Ens hem anat veient i el llibre és això. Hi reflectim les nostres trobades, i hi ha algun capítol en que ell parla com un veritable gastrònom, com quan parla de la barreja entre la cuina italiana i l’argentina. Parlem de la connexió entre la seva àvia i la meva, perquè eren dues dones de camp, dues dones sàvies.
“Una societat competitiva és una societat malalta, en aquest moment. El canvi que volem fer necessita de la cooperació”.
El discurs d’Slow Food ha arribat a esferes on abans no hi era. El seu debat ha entrat a l’agenda política. És el que vostè esperava?
Ho esperava, però no m’esperava que el missatge pogués ser tan central. Tot i que, ara que ho penso, és natural que sigui així, perquè el menjar és central. Estem vius perquè mengem, no hi ha una altra solució. Això significa que la gastronomia i la cuina no es pot entendre només com a receptes. El menjar parla d’antropologia, de genètica, d’economia, d’història i de política, i aquesta idea Slow Food la va implementar molt. La idea del menjar com a centre. Quan nosaltres vam començar a defensar els petits productors, hi havia molta gent que ens deia: sou utòpics i el futur no serà dels petits productors. I la història ha demostrat que el cor de la gent és amb aquests productors. A la gent no li agrada destruir la producció ancestral dels pobles del món. Ahir, per dinar, vaig menjar pèsols de Llavaneres, del Maresme. Mai no havia menjat una pèsols així. Anaven explotant a la boca. Va ser fantàstic.
Per als pagesos, aquests pèsols i productes com aquest són el luxe autèntic.
Espanya té un patrimoni immens en aquest sentit, i l’està destruint molt més que Itàlia. I això no es pot perdre.
Creu que aquí s’ha oblidat més, aquest patrimoni?
Després de la dictadura, Espanya aposta per la producció intensiva, i el món sencer ho aplaudeix com una idea de progrés. Ara, en canvi, tothom entén, i la restauració ja ho sap, que no pots fer grans plats amb productes d’agricultura intensiva. Ara, aquí, la gent ja té la sensibilitat i sent l’orgull per un patrimoni extraordinari.
Aquesta idea és molt de la línia Slow Food. Però s’ha assimilat igual als restaurants que a les cases?
Tenim molts membres de Slow Food que són empresaris del sector i d’altres que són simplement ciutadans. En aquest moment de canvi de paradigma tan fort, tant uns com altres necessiten diàleg i comprensió per construir l’alternativa. És un moment històric fantàstic. La transició ecològica és com la revolució industrial. Fa tres segles que va néixer la revolució industrial. Aquella revolució ho va canviar tot i, durant tres segles, aquesta idea de produir i de consumir els recursos del planeta s’ha anat fent grossa, perquè ens pensàvem que els recursos del planeta eren infinits, i no és veritat. La transició ecològica suposa un canvi radical en la manera de produir, de viatjar, de tenir relacions… No sé si hi ha gaire gent que ho entén. Molts fan servir paraules com verd i sostenibilitat, però no les entenen. Pensen que el sentit de les polítiques verdes de la UE és donar-los diners. I no és això.
Com se sent d’haver impulsat un moviment com Slow Food, al cap de tres dècades?
Ho visc amb molta simplicitat. La realitat és que hem construït les nostres xarxes sobre dos pilars molt importants: el primer és la intel·ligència del cor, que no és la del cap. La disponibilitat de canvi, però des del cor. La xarxa de Terra Madre, amb milers de comunitats de pescadors, de pagesos, tenia un sentit afectiu molt fort. El segon pilar és el que en dic l’austera anarquia. Vol dir que tothom és lliure, però que tothom s’identifica amb un projecte comú. I vol dir que, a qualsevol part del món, les xarxes necessiten ser autònomes i independents. Jo, que sóc italià, no puc manar a Slow Food de la Patagònia o d’Àfrica. Necessitem una biodiversitat que no sigui només de productes, sinó també de mentalitats.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
