La setmana ha començat amb la presentació oficial del títol de Regió Mundial de la Gastronomia, que Catalunya lluirà el 2025. Un acte amb tota la pompa i circumstància que va reunir representants molt diversos del sector als jardins del Palau Reial, a Barcelona. Ara com ara, el títol ha de servir per rellançar el prestigi gastronòmic guanyat pel nostre país a cavall del segle passat i d’aquest, una ocasió que ha de ser un pretext per impulsar accions que beneficiïn tota la cadena agroalimentària i turística, segons van donar a entendre els discursos —impecables— de tancament de l’acte, a càrrec dels consellers d’Agricultura, David Mascort, i Empresa, Roger Torrent. Uns discursos que, ara com ara, es mouen en el terreny de les bones intencions, però que, si més no, van ser sensibles amb el context en què té lloc la presentació: si la pagesia —i els pescadors— no poden guanyar-se la vida, la Regió Mundial de la Gastronomia pot quedar-se en la Regió Mundial del no-res.
Són només intencions, de moment —el programa i les accions de la Regió Mundial, que disposa d’un pressupost de nou milions d’euros, encara no s’han definit—, però aquestes bones intencions van anar guanyant protagonisme al llarg de la presentació, que havien obert el director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, el president de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, Carles Vilarrubí, i el xef Ferran Adrià, en representació d’elBulli Foundation. Al seu discurs, Adrià va alertar del fet que Netfilx es fixa en Dinamarca com un país gastronòmicament interessant i no en Catalunya —”no som conscients que per aquí hi han passat moltes més civilitzacions que allà i que això ha fet que tinguem la gastronomia que tenim”—, va advertir que el teixit empresarial de la gastronomia hauria de ser més sòlid, va avisar que no tothom pot consumir aliments ecològics —”només el 2% de la població se’ls pot permetre, no tothom cobra 60.000 euros l’any”— per defensar que la indústria també ha de ser considerada gastronomia i, per tancar el discurs, va acabar citant la pagesia per animar-la a invertir més diners en la promoció dels seus productes.
Sense pagesos ni pescadors, que són la base, quin és el sentit de la Regió Mundial de la Gastronomia?
Al tercet que va obrir l’acte el van succeir la ramadera pirinenca Laia Angrill i la pagesa arrossaire ebrenca Marcel·la Otamendi, amb una cara que semblava un poema després del discurs que havien acabat de sentir. Una i altra van desplegar uns parlaments que transmetien a parts iguals la passió per la seva feina i l’alarma pels riscos que han d’afrontar i que poden abocar els sectors agroramader i pesquer a la desaparició. Des del públic, Adrià es va sentir interpel·lat i va alçar la veu per comprometre’s “amb els meus companys cuiners” a aconseguir que l’administració pública destini un pressupost per a una campanya de promoció del producte local d’aquí a un any. Les intervencions següents —la sommelier Clara Antúnez, el xef Joan Capilla, la presidenta de la Federació Catalana d’Associacions del Gremi de Flequers, Mònica Gregori, i la periodista Ruth Troyano— van transcórrer en un ambient d’empatia total amb les problemàtiques de la pagesia, la ramaderia i la pesca. Sense aquests professionals, sense aquesta base, quin és el sentit de la Regió Mundial de la Gastronomia, es van preguntar tots, d’una manera o una altra.
Tot plegat, tenia lloc el mateix dia que McDonald’s arrencava la primera convenció que la companyia ha organitzat fora dels EUA en tota la seva història. I ho va fer, justament, a Barcelona, quan en un racó del Palau Reial de Pedralbes un centenar de persones escoltaven discursos a favor de la pagesia de proximitat en un moment crític. McDonald’s ha concentrat 15.000 persones d’arreu del món perquè passessin tres dies a la capital catalana. Diuen que això rellança la marca Barcelona: ha calgut omplir la ciutat de professionals del menjar ràpid que han cremat tot el querosè que ha fet falta per desplaçar-se milers de quilòmetres, transitar per una capital mediterrània que no arribaran a conèixer més enllà dels restaurants de luxe als quals els convidaran —els seus locals poc els treptigen— i mentre reserven forces per al concert privat —privat per a les 15.000 persones— de Dua Lipa, la mateixa cantant que podrien escoltar a les Maldives, a Groènlandia o a Sri Lanka mentre mosseguen un BigMac que, si fa o no fa, té el mateix gust a tot arreu. McDonald’s a la capital de la Regió Mundial de la Gastronomia, una paradoxa que hauria de fer-nos pensar quin és el país que volem, perquè tot apunta que tota la tropa d’angoixats perquè la marca Barcelona no es panseixi estan ben satisfets que la ciutat hagi enamorat la gran companyia planetària de fast-food. I aquest enamorament ja no és una declaració d’intencions, és un fet real i palpable a la metròpoli que fa tres anys va ser la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, per si fos poc.
Amb el pretext de rellançar la ‘marca Barcelona’ hem omplert la ciutat amb 15.000 professionals de McDonald’s que han transitat per una capital mediterrània sense conèixer-ne res.
Però d’aquella capitalitat n’ha quedat algun llegat, sobretot l’Estratègia d’Alimentació Saludable i Sostenible de Barcelona, un document elaborat per desenes de representants de tota la cadena alimentària, igual que el Pla Estratègic de l’Alimentació de Catalunya (PEAC). En una iniciativa insòlita entre les administracions del nostre país, la Generalitat i l’ajuntament barceloní han creat un organisme conjunt per coordinar el desplegament de dues estratègies del tot interconnectades, l’Oficina Conjunta per l’Alimentació Sostenible (OCAS). I, justament l’endemà de la presentació de la Regió Mundial de la Gastronomia, quan la ciutat era plena de McDos amunt i avall, l’OCAS va concentrar un centenar de persones a les cotxeres del Palau Robert en la jornada Repensar el vincle rural-urbà per la transformació del sistema alimentari. Amb aquest títol allargassat és plantejava la necessitat —més aviat la urgència— de canviar la manera com mengem a Catalunya, posant el focus en les temporades dels aliments i l’agricultura i la pesca de proximitat.“Però això no ho podrem fer si no queden pagesos, que cada cop n’hi ha menys”, va concloure —després d’una exposició lúcida i documentada— el catedràtic universitari Enric Tello Aragay, expert en sostenibilitat de sistemes agroalimentaris i paisatges agraris. L’estratègia alimentària barcelonina i catalana fa aigües si no hi ha pagesia.
Sense pagesia, no hi ha gastronomia, per tant. Els 15.000 McDos voltant per Barcelona ens mantindran en l’ensonyament (del tot fals) d’un món alimentat permanentment amb pinso agroindustrial produït en qualsevol racó. Contra això, la pagesia i els pescadors responsables amb el seu entorn, al costat d’una ciutadania conscient i informada, són l’alternativa per a un futur millor, per a una vida millor. Això és el que Catalunya hauria d’explicar al món quan sigui Regió Mundial de la Gastronomia.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
