Sara Pérez (Ginebra, 1972) és enòloga. Gestiona el celler familiar Mas Martinet i amb el seu marit, René Barbier comparteixen el celler Venus. A més a més està implicada en diversos projectes tots ells al voltant de la vinya i el vi. Criada entre Barcelona i el Priorat, als 24 anys va decidir que era de Falset. Es va posar al capdavant del celler familiar i fins ara. Assegura que no explota la terra, sinó que la treballa “com a part d’un ecosistema” on ella també hi és.
La seva relació amb la vinya és molt estreta.
La vinya és una passió. Em permet embotellar paisatges i explicar històries en forma de vi. Per a mi, és una manera de cultura i una forma de defensar un tipus de relació amb la terra. Quan vaig decidir instal·lar-me a Falset, ja vaig venir a fer vi d’aquesta manera i estic convençuda que aquesta és la meva manera de viure. És la que he triat.
Quina és el seu vincle amb la terra?
Amb la terra no hi tinc una relació d’explotació -encara que a qualsevol empresa o projecte agrícola encara se li digui així- és una relació de pertànyer a un sistema, a un ecosistema del qual jo també en formo part. I és possible.
És una manera femenina d’acostar-se a la terra?
No ho crec. La mirada agroecològica que tinc jo la puc compartir amb homes i amb dones. Si bé és cert que les dones a pagès no ho tenim tan fàcil com els homes.
A què es refereix?
A que més enllà de quina sigui la manera que tinguis d’acostar-te a la terra, la tradició catalana de l’hereu pesa molt. És veritat que no estem com fa 100 anys però hi ha tendències que s’arrosseguen. La majoria dels que es dediquen al camp, des del vessant que sigui, solen venir-ne de família. Si eres home, eres l’hereu, però si eres dona, bàsicament et deien ‘això no et toca’. No hi ha hagut les mateixes oportunitats i el biaix és molt gran encara.
El cultiu de la vinya és una mica diferent de la resta?
Una mica sí. El nostre és un producte transformat que té un valor afegit a diferència d’altres tipus de cultiu i ens ha permès un cert acompanyament a la terra. Pensa a més que durant molt de temps es va fer creure al pagès que l’única mirada possible sobre la terra era la industrialització. I, és clar, a les zones difícil o poc industrialitzables, als anys 50 i 60 l’única opció viable era resistir. I per això podem tenir el que tenim ara: una mirada diferent.
És el cas del Priorat?
Sí. Aquí la industrialització no era possible. I ara tot són minifundis. En general, a la Mediterrània tot ho són. Són zones que han resistir i en les quals algunes generacions han aguantat mig morint-se de gana. En aquestes zones ara podem mirar-nos la terra d’una manera diferent sense donar-li aquest sentit d’explotació.
Vostè és pagesa, elaboradora de vi i comercial. En quin paper s’identifica més?
No em sento més realitzada per fer una cosa o una altra. No podria vendre un vi que no he fet, no podria produir raïm si no és per vinificar i no podria fer vi si no he fet el raïm. La meva mirada és holística. Per mi una cosa no té sentit sense l’altra. A Venus, que comprem raïm a quinze viticultors, fa 20 anys que són els mateixos i formen part del nostre projecte. Tastem amb ells i decidim amb ells. És el concepte del vigneron francès, o ets ànima de tot el procés i saps de tot, o per a mi no té sentit. Per a mi, és aquest el sentit. Jo intento imprimir un sentit de vida dins de cada ampolla.
“Amb la terra no hi tinc una relació d’explotació, és una relació de pertànyer a un sistema, a un ecosistema del qual jo també en formo part”
La pandèmia ha provocat un retorn als origens, a la terra, a la vida rural?
Penso que hi ha diversa gent que ja feia intents de tenir un cert contacte i lligam i diàleg amb el món rural. Amb les noves tecnologies passava certes temporades en el món rural i la pandèmia ho ha accelerat. N’hi ha molts que s’han trobat tancats en un pis de la ciutat, veient com el sentit de la seva vida anava desfilant-se i s’han decidit a moure’s. I ara al poble s’han trobat que potser hi ha moltes coses que no tenen però en tenen d’altres.
Costa fer el canvi?
Sempre costa. El món rural és molt bonic pel cap de setmana. Però et trobes d’una banda amb el desequilibri territorial: les escoles, els hospitals, la connexió a internet o els talls de llum. Però també amb una mancança que segurament és més fictícia però que també pesa: el cine, les extraescolars dels nens, l’oci, etc. És el que deia, que ara, totes aquestes coses amb la pandèmia no hi són, a l’entorn urbà tampoc, i per això molta gent s’ha qüestionat què feia amb la seva vida. No sé si serà una moda passatgera, però el que tinc clar és que una vegada fas el pas i ho vius, la terra et lliga molt.
Vostè ho té clar.
Els ritmes són uns altres però paga la pena. Dona sentit a la vida. És cert que hi ha un desquilibri territorial, però si la gent va reconquerint segons quines zones rurals potser ens n’acabem ensortint. I no parlo de tenir cinemes o teatres. Parlo d’educació o de sanitat, perquè triar viure en ambients rurals no depengui d’aixó. Potser si som molts ho aconseguim. Seria l’ideal i crec que està a les nostres mans.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
