Marina Monsonís (Barcelona, 1979) és una artista visual amb una obra centrada especialment en el fet culinari. Després de molts anys d’activisme polític a través del menjar, ha decidit concentrar en un llibre tot el coneixement adquirit. La cocina situada. Un diccionario ilustrado para la soberanía alimentaria. (Editorial GG) reflexiona al voltant del paper que té la gastronomia —com cuinem, què cuinem i quan— en el nostre entorn i en la nostra societat. A Arrels la vam convidar a signar la tribuna del nostre número 5, que va sortir al carrer la setmana passada. En aquestes dates nadalenques, en què el menjar pren el paper protagonista, parlem amb ella de gastronomia a partir del seu primer llibre, que és molt més que un llibre.
D’on surt la idea d’escriure La cocina situada?
Sorgeix de la feina feta. Porto molts anys treballant en projectes de cuina que connecten la cuina amb la política i, després de tant de temps de coneixement acumulat, hi havia la idea de comunicar-ho cap enfora, però a una escala més gran. Ara estan molt de moda els llibres de receptes, però són d’un tipus de cuina molt despolitizada. Una cuina que no té en compte els límits del planeta, els recursos que tenim, com si fossin elements que van separats. Volíem fer un llibre on poder trobar un receptari, parlar de cuina, que s’entengués i que fos fàcil i que a més fos bonic. Amb il·lustracions, en aquest cas de Carla Boserman. Que fos un llibre joia, però sense rebaixar el discurs. Està molt connectat a la sobirania alimentària i al moviment agroecològic, però comunicat fora de l’estètica activista.
L’activisme no té cura de l’estètica?
La política no sempre té en compte la part estètica o té una estètica determinada. Té a veure amb els recursos, a vegades. Les persones que venim dels moviments socials no tenim tan recursos. Nosaltres, per exemple, hem fet moltes correccions, hem tingut cura de tots els detalls. Tot i que també fas renúncies. No volia que hi hagués copyright però per nassos n’hi ha d’haver… Volia arribar a més gent i per això ho hem fet amb una editorial més gran. I a nivell de llenguatge que no fos molt críptic, que no semblés acadèmic, que és el que també passa a vegades amb l’activisme.
Una part de la responsabilitat de l’estètica és de la il·lustradora Carla Boserman.
Carla Boserman ha fet il·lustracions situades. M’ha acompanyat en molts projectes al llarg dels anys. Em coneix molt i, per exemple el suquet de peix és una il·lustració bastant situada, d’un lloc concret. Hem parlat molt sobre el tipus de dibuix que volíem, una il·lustració que acompanyés profundament el procés. Ella va inventar el relatograma, narracions visuals a través d’imatges i paraules, i n’ha fet de la meva recerca històrica i de cuina que no és folklòrica. Li interessa el tipus de treball que faig amb la memòria i ella ho situa amb els seus dibuixos.
Expliqui’m com és el seu llibre.
He intentat que tingués un llenguatge popular, que fos planer i que tingués en compte que, com a concepte, la cuina situada per a mi té a veure amb el meu barri, la Barceloneta, un lloc en concret on hi ha un coneixement situat. Aleshores és un llibre feminista i basat en el coneixement situat de la memòria familiar i domèstica. I en a aquest sentit és una reivindicació. Volia posar al centre el coneixement situat de les dones, un coneixement que, per bé o per mal, és de dones. La cuina, per una banda ens ha oprimit, però també és un llegat generacional molt ric. Hi ha una expropiació masculina quan la majoria dels xefs són homes, però, és clar, és un altre tipus de cuina, una altra manera d’entendre la cuina.
Quina diferència hi ha?
La tradició de les dones és molt col·lectiva. Al llibre Carmencita o la buena cocinera (Ed. Facsímil) l’autora dona les gràcies a totes les dones que l’han ajudat. La cultura del xef és competició, però la de la dona és col·laboració. L’estructura del xef és piramidal, només els veus a ells, però al darrere hi ha tot de gent. La cuina tradicional, des de la perspectiva de gènere, ens remet a uns valors importants. Sabers de l’aprofitament, la col·laboració, la cuina de temporada, les conserves. Un coneixement situat, i d’aquí que sigui súper important. I això ho han desenvolupat majoritàriament les dones. A més, també hi ha l’aspecte de l’espai. La historiadora Isabel Segura explica que l’espai no és neutre. Que les cuines dels pisos de Barcelona estan dissenyades per senyors, la majoria del segle passat, que no havien entrat mai a una cuina, i per això estan separades de la resta, no se’ls ha donat un valor dins de les cases, tot i que és el lloc on les dones passen la majoria del temps. Tradicionalment, a les cases de pagès les cuines eren el centre. I hi havia més interacció, es feien feines a les cuines, s’hi parlava, s’hi feien conserves…
“Aquest no és un llibre alliçonador, no és per aconseguir la sobirania alimentària, és, humilment, un suport per contribuir-hi”
Quins elements ha fet servir al seu llibre per reflexionar al voltant de tot això que ens explica?
El llibre està fet amb molta gent, he parlat amb pastores, periodistes, biòlogues i hi explico estris de cuina, parlo de plantes, hi ha poemes, receptes d’aprofitament… Per exemple, explico coses que a les consumidores ens costen molt d’entendre, com els etiquetatges: els segells ecològics, que són les ‘E’, què és l’estèvia… Fer més fàcils aquests conceptes és important. Entendre’ls millor ens pot ajudar a fer unes compres conscients, un consum més responsable. A vegades no tenim informació per fer-ho i no ens hem de sentir culpables, perquè no en som. També hi ha molta desinformació. De fet, no és un llibre alliçonador, no és per aconseguir la sobirania alimentària, és, humilment, un suport per contribuir-hi. La micropolítica és important i imprescindible, però cal fer pressió cap al macro. Cal recordar que és important, per exemple, participar en una cooperativa de consum del barri, però més important és i té més transcendència, que una escola bressol canviï de productors.
Qui s’imagina que farà ús del seu llibre?
M’agradaria que fos un llibre per tot tipus de persones. La intenció és que no sigui un llibre per a activistes. Voldria que fos per a joves, grans, persones que vulguin comprendre i fer un canvi cap a una alimentació més responsable. Cap a una transició ecosocial. Persones que no saben què fer amb la crisi ecològica i que poguessin trobar en aquest llibre una llavor per avançar cap a una alimentació més ecològica i de proximitat. És el meu primer llibre i m’agradaria que fos una eina per a la construcció de més cuines col·lectives, que servís com a eina pedagògica a les escoles, una guia de treball per desenvolupar projectes.
Ara que és Nadal, es pot fer política amb els àpats d’aquestes festes?
Jo crec que sí, intentant, en la mesura que puguem, utilitzar productes de proximitat, si poden ser agroecològics, millor, i tenint molt en compte el malbaratament alimentari. Si podem tenir en compte els drets laborals de totes les persones de el cadena alimentària , molt millor. Hauríem de reduir el consum de carn dràsticament, i de peix també. Però, si en consumim, que sigui de ramaderia extensiva i pesca de proximitat. Per a mi, una cosa molt important és no deixar les dones soles a la cuina. La cuina hauria de ser l’espai on totes col·laborem per poder cuinar juntes. Hi ha una cosa molt espiritual que fa comunitat. Compartir amb les veïnes, ritualitzar el menjar. Donar les gràcies a les persones, a les plantes, als animals. Per Nadal està bé tornar a fer aquesta connexió a través del menjar i agrair, sobretot agrair. Per Nadal no ens hauríem de tancar a la cuina, la cuina s’hauria d’obrir per Nadal.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
