Clara Martín (Barcelona, 1989) és la impulsora de Menjamiques, un projecte gastroetnobotànic dedicat a la recuperació gastronòmica de les plantes oblidades, principalment de la garrofa. Des de Bràfim, a l’Alt Camp, la Clara cull les garrofes que li permeten elaborar una gran varietat de productes alimentaris. Així, després d’abandonar la seva vida com a professora a Barcelona, ha construït aquest negoci basat en el producte de proximitat, la sostenibilitat i el compromís amb les intoleràncies alimentàries.
Què et va portar a engegar aquest projecte?
Jo havia estudiat filologia catalana i treballava a Barcelona com a professora d’adults i fent investigació a la universitat. Però, tot d’un plegat, em vaig trobar sense cap de les dues feines. Com que ja venia de pagès, vaig decidir agafar-me un any sabàtic per conèixer projectes agroecològics de Catalunya i, finalment, vaig acabar instal·lant-me com a masovera a Bràfim. Tot el que havia après durant aquell any i mig volia tenir-ho en format teòric, llavors vaig fer un grau d’agroecologia a Reus. Menjamiques va ser el meu Treball de Final de Grau (TFG).
Des d’aleshores, en què s’ha convertit Menjamiques?
A mi m’agrada dir que és un projecte gastroetnobotànic. Això vol dir que ens dediquem a recuperar els usos culinaris de les plantes oblidades. Treballem en dues línies entorn d’aquesta recuperació: per una banda, l’elaboració de productes que comercialitzem; per l’altra banda, la divulgació a través de tallers, xerrades, tasts… Actualment treballem amb diverses plantes, però la primera i la principal és la garrofa.
Per què la garrofa?
Trio les garrofes perquè, al principi, abans d’inspirar el meu TFG, tot va començar per satisfer una necessitat culinària personal que jo tenia. Jo ja me les feia per mi en forma de crema d’untar per esmorzar. Llavors, la gent va començar a fer-me comandes petites, i arran d’aquí va anar sortint tota la resta. D’altra banda, tenia molt clar que volia treballar amb producte local. I en aquest cas, la xocolata mediterrània seria la garrofa. A més, nosaltres ja teníem garrofers, llavors va ser molt fàcil. Tot i això, quan vaig començar em vaig trobar amb molts prejudicis encara entorn la garrofa.
Quins son aquests prejudicis?
Aquí, al camp de Tarragona, està molt mal vista la garrofa. Hi ha encara molta reticència a tastar-la perquè la gent la té molt encasellada en la pobresa, en els temps de fam… Sobretot la gent gran. Al principi em deien “però què fas, boja, de posar-te a fer coses per a humans amb garrofes”. Potser si m’hagués dedicat a fer pinsos per a animals m’haurien animat més.
En canvi, has demostrat que son moltes les possibilitats que ens donen les garrofes.
Sí, tot el que es pot fer amb xocolata es pot fer amb garrofa. La garrofa ens ofereix una xocolata natural i local que la majoria de gent no coneix. Nosaltres tenim des de cremes d’untar fins a torrons i bombons. I, alhora, també n’explorem la part més salada i fem productes més selectes, com allioli o vinagre. Es poden fer moltíssimes coses sense dependre de productes importats. Treballem amb producte local i crec que la garrofa s’entén molt bé amb aquests productes, és a dir, crec que té moltes possibilitats en aquest sentit.
Tot el procés de producció també queda en l’àmbit local?
Al principi sí que ens ho fèiem tot nosaltres. Teníem els garrofers, jo feia la farina i anàvem fent. Però a mesura que hem anat creixent s’ha convertit en una feinada impossible. La garrofa és dolça de manera natural, això vol dir que té sucres, i si la poses a escalfar, aquests sucres es desfan. Per tant, per fer-ne farina has d’anar molt amb compte. Perquè el sucre no es desfaci, s’ha de fer servir un molí especialitzat, i molins per moldre garrofa només n’hi ha dos en tot l’Estat, un a València i l’altre a les Balears. Això vol dir que totes les garrofes han de passar per allà. Però després, un cop feta la farina, la resta la fem nosaltres.
Aquest desembre sortirà el teu llibre Garrofa, delícia mediterrània.
Sí. Al llibre es podran trobar més de trenta receptes per fer amb garrofa. Hi ha receptes tradicionals de diferents llocs del Mediterrani: Xipre, Malta, Palestina, Portugal… Llocs on és típica . També parlo del garrofer com a conreu i tot el que ens aporta: per exemple, és una fabulosa barrera d’incendis. Per últim, el llibre també va una mica en la direcció de conscienciar com des del nostre plat podem ajudar a aturar el canvi climàtic. Sobretot en relació al consum del cacau, que és amb el que sempre es compara la garrofa. M’he proposat aixecar la manta obscura i el tabú que hi ha a la nostra societat entorn del cacau.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
