L’entrevistem quan està en procés de traslladar-se de Barcelona a Girona:”jo, que sóc filla de l’Eixample, de pares barcelonins i avis barcelonins”. Circumstàncies dels temps que corren. Maria Sisternas és arquitecta, màster en Disseny Urbà i Ciències Socials per la London School of Management i cofundadora de l’agència Mediaurban, dedicada al contingut urbà. Des d’aquesta consultoria, està avesada a reflexionar al voltant de les ciutats del món d’avui, i publica periòdicament les seves opinons al diari Ara. Si bé s’ha pres un temps de desconnexió digital, recuperem el que tenia escrit a la biografia del seu compte de Twitter: “L’urbanisme es llegeix, s’imagina, s’escriu, es dibuixa i es construeix”. Ho fa tocant de peus a terra, per això, de la decisió familiar de deixar la capital per instal·lar-se en una ciutat mitjana, també en sorgeixen idees i visions de com podria ser Catalunya l’endemà de la pandèmia.
Aquell dia, el món rural i el món urbà seguiran semblant dos pols oposats o establiran un altre tipus de relació?
Per moltes circumstàncies, com el meu propi canvi de vida,i he estat donant moltes voltes. I quan ara em pregunto què és això de la ciutat i del món rural, em surt una resposta provocadora. He arribat a la conclusió que el discurs de les ciutats és un invent del sector de la propietat de les ciutats. És a dir, hi ha un sector molt important interessat a explicar que la ubicació, que la concentració, que la densitat són l’única solució per generar talent, alternatives i una economia potent. I aquest missatge, en el fons diu que hem de tendir a reinvertir sobre nosaltres mateixos, sobre les comunitats que coneixem, que regenerem el nostre propi entorn perquè això augmenta el valor de les seves propietats. Bé, això últim no ho diuen, però és un cert discurs que amaguen.
I en canvi, les ciutats, fins i tot les del segle XXI, depenen del món rural. Parlem de l’electrificació, per exemple: on es genera l’energia elèctrica que consumeix Barcelona? Una part ve de les nuclears, una altra ve de les preses hidràuliques… El discurs del segle XX d’aïllar la ciutat, gairebé volia generar una independència respecte del món rural. Penso que s’ha creat un relat molt inspirat en l’urbanisme anglosaxó. Sempre dic que la literatura i el nostre pensament estan molt construiïts sobre el que pensen els anglesos i els americans, i ells sí que tenen un problema, i és que la ciutat és la densitat per oposició als suburbis. Allà tenen grans extensions de xalets horrorosos que t’obliguen a agafar el cotxe per a qualsevol cosa, i d’allò en diuen món suburbà. I aquest no és exactament el territori que té Catalunya. Catalunya té uns àmbits que han tendit cap a aquest model, però, bàsicament, tenim un territori amb ciutats que ja tenen 100, 200 anys, de vegades mil anys…
Però molts d’aquests pobles i ciutats, com més allunyats de Barcelona estan, més problemes pateixen de despoblament…
Què ens ha passat? Que en la mesura que la ciutat creix, decreix el món rural. Els meus pares llogaven una casa al Quer Foradat, sobre Martinet, a la Cerdanya. És un poble magnific, sota del Cadí. Jo vaig passar els estius de la meva infantesa allà, sola, amb dues altres criatures de la meva edat. Campàvem lliures per allà tot el dia! Jo sentia com la Margalida i en Genís, les dues persones grans que vivien al poble i que baixaven a comprar queviures que ens en revenien a nosaltres, explicaven que allí feia 50 anys hi viven 100 o 200 habitants, malgrat les condicions de vida dures, perquè hi fa un fred de cal Déu. I nosaltres, que vam ser la primera generació d’estiuejants del Quer Foradat, vam viure la desertització del poble. La Margalida i en Genís es van morir i només hi vam quedar els estiuejants. A mi m’encanten les ciutats, són un fenomen molt bonic, que va més enllà de la concentració de persones. Jo sóc molt social i m’encanta trobar-me amb gent, però la concentració a les ciutats es produeix amb dolor, perquè es fa a base de buidar els pobles. El futur passa per prendre consciència. No dic dimensió —físicament no crec que el nostre paisatge canviï massa—, però sí consciència de la funció del territori. Quan compris un formatge, hauràs de visualitzar des de l’envàs, fins a les vaques, passant pel pagès que l’ha produït.
“Se suposa que tots som experts digitals, que tots volem tenir start-ups… Doncs bé, cal entendre que el món rural també té una economia i unes necessitats que hem de preservar”
Ens cal reconnectar?
Sí, ser conscients del que ha costat aquell aliment, de la dificultat, de la mà d’obra… Se suposa que tots som experts digitals, que tots volem tenir start-ups… Doncs bé, cal entendre que el món rural també té una economia i unes necessitats que hem de preservar si volem seguir menjant formatge bo.
Però a Catalunya, la població agrària només representa l’1,6%. L’àrea metropolitana ha absorbit gairebé tot el capital humà del món rural, hi ha un desequilibri molt extrem.
Jo entenc que, en èpoques de joventut, estudiar i moure’s lluny de casa és una oportunitat. Però el meu ideal de territori és un territori una mica més equilibrat, amb comunitats més o menys iguals de tamany, especialitzades, però amb la mateixa economia, els mateixos recursos, ben connectades… Un model més holandès o alemany, que no pas anglès o francès, que són molt més centralistes: Londres o París ho són tot. A Holanda i Alemanya tens una xarxa de ciutats més equivalents, que són complementàries. Cal pensar que al llarg de la vida et vas movent. No tens les mateixes necessitats quan ets estudiant, que quan ets solter, que quan tens fills, que quan et fas gran… Aquell model de comprar-se un habitatge per viure-hi cinquanta anys ja no funciona.
Justament, tu estàs traslladant-te cap a una ciutat mitjana. Això vol dir que aquest model de territori en xarxa que defenses, on no cal viure a la capital per tenir oportunitats, avui ja existeix a Catalunya?
Catalunya té una marca, la de Barcelona ciutat, que és una marca que ha entrat una mica en dubte. Perquè viu d’un model, el del 1992, que no s’ha sabut renovar. Significativament, no ha aportat gaire més, des de llavors. En canvi, la marca Catalunya, o el projecte Catalunya —marca és una paraula que no m’agrada— pot aportar la diversitat. A Catalunya la muntanya, el mar, són equidistants a tot arreu, i això serà un valor a l’alça. Si som capaços d’explicar-ho, no caldrà que concentrem tots els turistes a la Rambla. Hi ha moltes famílies europees i asiàtiques —el món ara creix a l’Àsia— que els pot interessar conèixer com són els camps de pomeres de l’Empordà, per dir un exemple, perquè ells no ho tenen a l’abast: s’han industrialitzat tant, tenen tantes fàbriques, tantes carreteres, que veure un territori conservat, al costat de la platja, amb un clima fantàstic… Per a ells és un valor. Amb la pandèmia he pensat en la sort que hem tingut d’estar confinats a Catalunya, perquè això t’enxampa confinat en segons quins llocs del món i es molt difícil trobar espais on sortir a caminar, muntanyes on perdre’s, platges… Hi ha molts països plans, com França, que no tenen paisatges amb perspectives. I nosaltres podem agafar el tren i en poca estona plantar-nos a Núria. És un actiu brutal i que pot convenir a molta gent.
I no només als turistes. També als locals, com és el teu cas.
Per la meva feina, a mi tant m’és estar-me a Barcelona com a Girona. Però tinc dues filles que estan en una edat fantàstica, que d’aquí a un parell d’anys ja podran anar soles pel carrer. I, aleshores, el model de ciutat intermèdia em convé molt. En aquesta vida, aquí no perdrem temps de qualitat travessant la ciutat 25 vegades al dia. Si elles podran anar caminant a tot arreu perquè ho tenen tot a un quart d’hora! Nosaltres no tenim segona residència, i ara, els caps de setmana podrem anar tant a Olot com a la costa… Els motius de deixar Barcelona han estat aquests, han estat molt pragmàtics. A les classes de les meves filles hi més famílies de casos semblants al nostre.
“Si es deixen els pobles congelats tal com estan ara, tampoc en farem res. Els municipis petits han de pensar que és possible atraure la demanda d’habitatge si saben crear una oferta. Això vol dir invertir, rehabilitar el que es pugui, construir alguns habitatges més…”
Però aquest trasllat és prou fàcil? Diverses vegades has denunciat que l’accés al lloguer, a Barcelona, sigui tan difícil. I sembla que això també passa als pobles. Que potser estan despoblats, però molts propietaris de les cases buides no les posen en lloguer.
Els municipis petits hauran de pensar que si saben crear una oferta de lloguer és molt possible que la demanda s’hi apropi. Això vol dir invertir, rehabilitar tot allò que es pugui, construir alguns habitatges més… Construir deu habitatges pot voler dir que hi arribaran 50 persones de fora! Si deixen els pobles congelats tal com estan ara, tampoc en farem res. Si moltes cases buides dels pobles es poden posar en oferta al mercat de lloguer, hi arribarà demanda.
I aquest territori revitalitzat, necessitaria una població més diversa? Hi ha la idea d’una ruralitat només amb pagesos…
Un model de territori que m’agrada molt, fora del centralisme parisenc, és el de les ciutats petites de França. Tenen un nivell cultural altíssim, allà, qui més qui menys toca un instrument i forma part d’una banda, les places són plenes de música i de cultura… I l’altre aspecte que m’agrada d’aquestes ciutats són els mercats. A Rennes, on tinc una amiga que vaig a veure sovint, els diumenges tenen un mercat que no és que ocupi un carrer, ocupa tota la ciutat, de punta a punta. I qui hi va a vendre? La gent de la Bretanya que treballa al sector primari i que elabora un menjar de primera qualitat. Aquest és un nivell de qualitat de vida excepcional. Què hi ha millor que poder anar a comprar el que vols cuinar el mateix diumenge i convidar els amics a menjar? Què més pots demanar? El model territorial interessant està esquitxat de municipis intermedis, d’entre 20.000 i 300.000 habitants que, en realitat, són mercats i punts de trobada del sector agrari del seu entorn, que ens alimenta i ens cuida el paisatge. I les ciutats, d’aquests mercats, d’aquesta proximitat amb els pagesos, se’n beneficien molt!
Pau Vila, l’any 1936, ja va convertir les ciutats amb els principals mercats de Catalunya en capitals de comarca.
Però aquesta visió després es va comprometre, perquè el model ciutat es va escampar per tot Catalunya, però només copiant-ne la part dolenta: fem grans polígons industrials, grans superfícies comercials… Avui tenim uns pobles meravellosos, però envoltats de polígons industrials i centres comercials amb forma de capses, i només s’hi pot arribar amb cotxe. Sempre m’ha costat d’entendre, això.
No deu ser la idea d’urbanitzar el camp, en el sentit que l’havia imaginat Ildefons Cerdà. Que també parlava de ruralitzar la ciutat, per cert. Què voldria dir, això al segle XXI?
Ruralitzar la ciutat no és posar-hi verd. Alerta, posar gespa és energèticament molt deficient! El que la ciutat d’avui ha d’aprendre del món rural és que al món rural la petjada ecològica és molt més petita. Hem de saber viure amb el nostre grau de confort, però impactant molt menys en el medi ambient. Els habitants de la ciutat no poden seguir generant un quilo d’escombraries per persona i dia. I la pandèmia ha anat molt bé, ha frenat aquell consum desaforat. Al final, hauran sigut dos anys de canviar uns patrons de consum que ens faran canviar moltes altres coses.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
