Gabi Martínez, (Barcelona, 1971) és escriptor i un dels principals divulgadors del terme liternatura, referit a aquella literatura en la qual la natura és la protagonista, però de debò. No de fons ni com a actriu secundària, sinó al centre. En aquesta línia acaba de publicar Animals invisibles (Nórdica, 2021) al costat de l’arqueòleg i naturalista Jordi Serrallonga i amb il·lustracions de l’artista Joana Santamans. Afirma que en aquest llibre els animals són com el mort a la novel·la negra: un reclam que dona peu a desenvolupar tota una història al seu voltant. També ens parla d’un altre llibre que ha publicat recentment, Naturalmente urbano (Destino, 2021), on analitza el projecte de les superilles a les ciutats. Aquest escriptor prolífic anuncia que Animals invisibles és un projecte que anirà molt més enllà dels llibres.
Animals Invisibles acaba d’arribar a les llibreries, però fa un parell d’any ja havia publicat un llibre amb el mateix títol. És el mateix projecte?
Hi ha un primer llibre que vaig publicar al 2019 que introduïa un tema que ja estàvem treballant amb Jordi Serrallonga: presentar animals mítics, extingits o vius, però que són difícils de veure i, a partir d’ells, desenvolupar tot el que hi ha al seu voltant. On es mouen, el seu entorn, el seu ecosistema. Al primer llibre vam tractar sis animals amb molta profunditat i ara ho portem a un altre lloc. Hem fet 51 animals en un llibre il·lustrat amb textos no gaire llargs, però que ajuden a entendre cada animal i tot el que els envolta. I això amb il·lustracions de Joana Santamans, que aconsegueix emocionar-nos a través de la seva pintura. A més, en aquest llibre, Viggo Mortensen ha escrit el pròleg. Ell té una editorial i ha publicat coses sobre exploradors.
Això no és la culminació del projecte o no l’és ni de bon tros?
Això és el primer pas. És un projecte que va per llarg. Tenim previstes accions educatives amb escoles, obrirem un web….és tot un desplegament i un dels propòsits és que la gent connecti amb el territori a través d’aquests animals.
Perquè, si coneixem el territori, en tindrem més cura?
Quan parlem de canvi climàtic i de situacions d’alerta planetària, tot es queda en un espai molt abstracte. I cal saber com concretem aquestes accions, com comencem un canvi, una reestructuració amb el medi ambient. En aquest llibre l’animal ve a ser el mort de la novel·la negra. És un fil que permet explicar tot l’entorn.
Però aquests animals existeixen?
La majoria sí, són vius. Si surts pots tenir l’esperança de trobar-los. N’hi ha d’altres que són fantàstics, però la majoria són reals.
Com és aquest llibre?
El primer llibre tenia molt text amb algunes il·lustració, allà l’important era el text. En aquest nou, jo diria que les imatges són les grans protagonistes. És pintura amb textos petits. No és un llibre científic i la cosa és que la pròpia història no saps per on et vindrà. Convidem la gent a buscar aquests animals invisibles, fins i tot els que no surten al llibre. Però, sobretot, cal remarcar que el llibre va molt més enllà de l’animal en si.
Què vol dir?
Que, per exemple, a partir del tigre coreà podem explicar com és la zona entre les dues Corees. Un territori on no hi ha persones, no hi ha ningú. En aquesta frontera s’hi ha creat una biodiversitat única i molt específica, perquè no hi ha humans. El tigre ens permet parlar de tot això. L’animal és un fil per estirar, com li deia.
Posi’m més exemples.
L’ovella negra. La història que arrossega té a veure amb l’ocultació. Com que la seva llana no era comercial, perquè no es podia tenyir, van començar a eliminar-les i a sobre els hi van associar connotacions negatives perquè no produïa. O el celacant, un peix que pensaven que s’havia extingit fa 65 millions anys i un dia als anys 30 en va aparèixer un i després se’n va anar trobant. O els bonobos que socialitzen a través del sexe. La guerra per ells no existeix. O el chuchinoco: aquest no existeix, és un animal fantàstic que ha desenvolupat la cultura japonesa. És un cuc molt gran, que està tan integrat en l’imaginari japonès que, a partir d’ell, s’ha creat una mena de premi milionari per a qui el trobi. O el búfal blanc, que és molt rar, però té un paper determinant en les creences dels indígenes americans.
A qui va adreçat aquest llibre?
És un llibre per a tothom. Hem posat molt l’accent perquè pugui atraure nens i adolescents, perquè és a les seves mans cuidar aquests animals. Els que hi són i els que ja no hi són, però sí que estan a la nostra ment i així els mantindrem vius. Aquest llibre vol ser un nexe entre les ciències i les humanitats, perquè la separació d’aquests dos mons és un dels grans quids de la crisi que estem vivint en aquests moments.
Aquest és, doncs, un exemple de liternatura?
Aquesta paraula la proposo jo i tot va lligat. I és que cada vegada que parlem d’aquest tipus de literatura hem de recórrer a l’anglicisme, perquè no tenim una paraula per definir allò que estem fent. Aquí tenim un problema de base. La literatura de natura o de viatge es menysté moltes vegades, però també som necessaris. Hem de continuar, encara que ens diguin que mirem els marges.
“Hem de continuar, encara que ens diguin que mirem els marges.”
Entén que amb la pandèmia hi hagi un retorn als orígens, a la terra, a la natura?
És que és instint de supervivència, és un acte reflex. Mirem cap a la natura perquè hem vist que hi ha un perill. Ens hem pensat que podíem viure sense natura i de cop ens hem adonat que no. Desconfio molt que aquest moviment sigui perdurable, però es tracta de desenvolupar força suficient per resistir. Per tenir clar que els marges no són el que els altres ens diuen que són. Per fer que algun canvi sigui possible. Per aconseguir un canvi de model.
En aquest sentit, fa poc ha publicat un llibre, que es diu Naturalmente Urbano, on analitza el model de superilles per les ciutats.
Més de la meitat de la població del món viu en ciutats. I els centres de decisió són a les ciutats, que són unes grans generadores de contaminació i ens fan viure en una alerta vermella constant. És fonamental canviar l’entorn urbà, canviar la mirada. El verd crida el verd. I no pot ser que el 80% de la ciutat estigui dissenyada perquè hi transitin cotxes! No és racional des del punt de vista humà. Aquí al darrere hi ha una qüestió filosòfica molt important i és que a la ciutat ens veiem com a vianants, quan en realitat som ciutadans. Ocupem un espai petit en un entorn gran dominat per màquines. I no vol dir que les hàgim d’eliminar, però sí que les hem de reduir.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
