Inés Butrón és una dona de ciutat que de petita havia estat en contacte amb el camp, però que, a poc a poc, se’n va anar desvinculant del tot. Més tard es va formar com a filóloga i també com a cuinera i es va dedicar al sector de la gastronomia, cuinant, fent de professora i també de divulgadora. Però un dia va trobar que els missatges del sector eren massa repetitius, marquetinians i, fins i tot, a vegades superficials. Diu que, atreta per la necessitat d’aprendre coses i d’anar més enllà del que es trobava als plats, va començar a donar voltes pels llocs que “normalment no se solen mirar” i va descobrir a través de Twitter un grup de ramaderes amb dues coses en comú: eren dones i treballaven amb ramaderia extensiva. Quan s’hi va acostar per interessar-s’hi, al davant se li va obrir un món que fins aleshores li havia estat ocult. I, mitjançant la ramaderia, va descobrir l’univers rural del despoblament, la manca d’infraestructures, la desigualtat, però també de la passió, la solidaritat, l’honestedat i l’empenta. Ara creu que estem deixant morir el camp i, per contribuir a evitar-ho, mostra tot el que ha descobert en el llibre Dones ramaderes. 36 mirades de futur d’un ofici ancestral (Cossetània).
A la introducció d’aquest llibre explica que el que la va impulsar a escriure’l va ser l’esgotament. De què estava cansada?
Jo fa molts anys que em dedico a la gastronomia i aquest món s’ha convertit una mica en un llistat de restaurants, i jo sospitava que en el fons això és només la punta de l’iceberg i que el que és més important és el que hi ha a sota. Jo havia fet coses relacionades amb el món rural, coneixia el Parc Agrari del Baix Llobregat, havia anat a collir olives i, a poc a poc, vaig començar a donar tombs per aquells llocs que normalment no se solen mirar. I buscava coses interessants per aprendre i per explicar perquè el món gastronòmic per a mi era una massa repetitiu. Vaig conèixer dones que es dediquen la ramaderia extensiva a través de Twitter i vaig decidir visitar-ne una. I em vaig adonar que era una completa ignorant, no sabia res de la ramaderia extensiva i vaig veure que si jo, que estava vinculada a la gastronomia, no en sabia res, molta gent també ho devia desconèixer. I vaig decidir que en faria un llibre per explicar-ho, perquè va ser un gran descobriment.
Un descobriment que anava més enllà del tipus de ramaderia, vol dir?
Aprenent el que és i com funciona la ramaderia extensiva vaig descobrir com funciona el món rural i les problemàtiques que hi ha, i em vaig adonar que, fins aleshores, el meu contacte amb el camp era superficial. Jo, que estava ficada de ple en el món de l’alimentació, EM vaig adonar que, tal i com ho tenim, tot és un desgavell. És que vivim totalment d’esquena al camp. És que fins i tot pots viure a un poble i no saber què passa al camp. Jo veia que les que ens dediquem a la divulgació gastronòmica estem d’esquena al camp i no en coneixem res, no veiem la realitat. A vegades, els de la premsa gastronòmica parlem de coses insulses i. fins i tot. a vegades, estúpides. Posem de moda segons quins aliments o segons quins menjars que ni tan sols coneixem i al final acabem dient bajanades.
I ha decidit explicar tot això que ha descobert a través de la mirada de 36 dones ramaderes.
Sí, perquè al final des de la cuina domèstica fins a la professional, des del principi de qualsevol aliment fins al final, estem parlant de persones. Si donem l’esquena a les persones, tot se’n va en orris. Moltes vegades ens sembla que darrere un aliment no hi ha ningú, potser una mena de boirina que ningú entén, però no tenim problema en queixar-nos que el menjar no és de qualitat o que ens estan enverinant, quan en realitat no coneixem res perquè ens preocupem poc. Per això m’he fet les preguntes més bàsiques. Vull entendre el perquè de tot plegat, perquè, si no, estic repetint mantres del màrqueting gastronòmic que està al servei d’indústries agroalimentàries que hi ha al darrere, i jo no vull ser un peó. Vull ser una consumidora conscient, lliure i sobirana i que quan parli d’un producte estacional, de proximitat i de qualitat estigui explicant la realitat. Vull saber del que parlo i no repetir el que altres em diuen. I amb aquestes 36 ramaderes he vist com funciona el nostre territori perquè tots puguem tenir aliments de qualitat.
Què és el que més l’ha sorprès, en aquesta recerca?
Que la majoria no en sabem res i que estem deixant morir el camp i el territori. No l’estem gestionant bé i cada vegada està més buit de persones, no hi ha gent que vulgui treballar la terra. No hi ha pagesos i ramaders perquè no se’ls valora, no tenen mitjans ni infraestructures ni gaires canals de distribució. És una cadena de coses que fan que el camp mori o que es quedi només com un espai d’esbarjo. I al final semblarà que els pagesos són els nans del jardí de la gent de ciutat i no ho són, són les mans que treballen el que mengem.
Ha arribat a alguna conclusió sobre què es podria fer per revertir aquestes desigualtats entre camp i ciutat?
No tinc la vareta màgica pero aquestes ramaderes diuen que l’entorn rural no es pot gestionar només des de despatxos, lluny del camp. Es queixen que tothom té idees genials, algunes parlen d’”il·luminats que no han trepitjat terra i merda” i que decideixen coses perquè queda bonic, o perquè ho han vist a altres països que no tenen res a veure amb el nostre. Es gestiona des de lluny i, de la nostra banda, la dels consumidors i els periodistes gastronòmics, només tenim la mirada posada en allò que és més glamurós, com els bons restaurants, i ningú no es preocupa del que té al plat. Ens hem de preocupar de buscar qui són els responsables d’allò que ens mengem, des del que cultiva maduixes al Maresme fins al senyor que té vaques frisones de llet. Hem de saber com es paga la llet i preguntar per saber més i, com a consumidors, triar d’una manera lliure i sobirana què volem menjar. Al final som la punta més important de la cadena, si no ens preguntem res, col·laborem a que això continui. Per a mi, el que és essencial és el temps que dedico a l’alimentació, perquè no pots queixar-te, si no fas res.
Tot això que ens explica ho trobarem al llibre Dones ramaderes. Com va triar les que surten al llibre?
La producció ha estat complicada. La meva ignorància em va fer pensar que seria una cosa i després d’haver visitat dues ramaderes em vaig adonar que a algú que treballa amb animals no li pots dir: “escolta que vindré a passar cinc hores amb tu i només estaràs per mi”, perquè la vida dels animals no s’atura. I m’ho vaig prendre amb més calma i vaig decidir que ho faria per estacions i que seria jo la que les seguiria. I no les vaig triar, una mica van anar sorgint. La majoria són joves i hi ha doctores, enginyeres, mestres, historiadores… Són gent molt preparada. Les ramaderes més grans tenien més recel de parlar per dir el que pensen. Vaig anar a escoltar-les i n’han sortit 36 relats diferents, amb una base objectiva però passada pel meu sedàs. He après tantes coses! He conegut el territori, com mengen, on han de plantar, he après moltíssimes paraules noves que les havia de buscar al diccionari… És que em molesta molt no saber gaires coses del camp o no poder identificar un tipus d’arbre o un altre, i m’he proposat conèixer què tinc al voltant, com és el territori. Vull fer-ho des del respecte, sense trencar l’ecosistema i assumint que els homes i les dones som només una peça d’aquest ecosistema.
Realment ha fet una gran immersió rural per escriure aquest llibre, ha estat un retrobament amb la natura.
M’ha sorprès veure que hi ha gent que està molt preparada per enfrontar-se a la incertesa d’una feina que al final està en mans de la natura. Els de ciutat creiem que tenim el control sobre tot. El que m’han ensenyat elles és que t’has d’acostumar a no estar per sobre de res. No hi ha control sobre la natura. Tens mitjans per conèixer-la millor, per fer una mica de previsió, però ella té l’última paraula. I això és una lliçó enorme. Vaig anar a veure una ramadera i el seu gos es va morir ofegat en 5 minuts, i això és un daltabaix enorme. És un membre del grup, fa una tasca i, a més, està implicat com tots els altres. O una altra que m’explicava que una vaca estava parint i de cop i volta hi van anar els voltors i la van devorar… I se’n surten. I s’aixequen.
El llibre es presentarà oficialment dia 2 d’abril a la llibreria La Central del Raval de Barcelona
No és un llibre que sembli d’alimentació o de gastronomia, però naturalment que ho és. Al final, del que estem parlant és de com gestionem el territori i de com ens ho farem per tenir aliments de qualitat sempre. És un libre de gastronomia d’arrel. Sense això no hi ha absolutament res, perquè, si no ens espavilem, haurem d’anar a buscar aliments a les quimbambes, i no cal. Som capritxosos i volem coses sorprenents, però resulta que molts de productes que tenim a tocar en són molt, de sorprenents, i no els coneixem.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
