Santiago Beruete (Pamplona, 1961) és un escriptor amb dues trajectòries molt diferents. Una història com a escriptor basconavarrès, autor de novel·les, llibres de poesia, narrativa, etc, amb els quals va guanyar diversos premis literaris, i una altra com a escriptor pitiús de llibres d’un gènere difícil de classificar, en què suma la passió per la natura i pels jardins, amb la història del pensament i de la filosofia. Va tenir una infància complicada, entre la mort de la mare, quan era molt petit, i un pare més aviat absent, i l’àvia es va convertir en la seva cuidadora. Ella tenia un jardí i pensa que l’estima per la terra potser li ve d’aquí. Diu que treballar el seu propi jardí —un jardí-hort-bosc— amb les mans i amb el cos, embrutar-se i fer força física va suposar un descobriment de si mateix i del món. D’aquí que es doctorés amb una tesi que explica la història de la filosofia a través dels jardins o la història dels jardins a través de la filosofia. Ho va combinar amb la seva experiència docent que ha practicat “de baix a dalt” —va començar a la universitat i ha acabat amb alumnes de secundària amb dificultats—, i la interacció va donar com a resultat el primer llibre de la seva segona etapa literària, Jardinosofía (Turner), que creu que va triomfar perquè en castellà no hi havia res que se li assemblés. Ara ha publicat el quart d’aquesta etapa, Un trozo de tierra, en el qual, a través de relats de ficció, explica històries que podrien ser reals i que s’ubiquen arreu del món, amb personatges diversos de totes les extraccions socials. Una mena de cant a l’esperança —ell en diu “èpica de la bondat”—, en què els personatges “no es resignen al conformisme o a l’abatiment i imaginen futurs diferents al que sembla que estem condemnats”. Santiago Beruete, a més, signa la introducció del dossier central de l’últim número de la revista Arrels, dedicat a les llavors que podeu trobar seguint aquest enllaç.
Realment la seva vinculació amb la terra comença als 35 anys.
Quan vaig arribar a les illes em vaig muntar una vida més campestre. Vaig fer un bon amic que era jardiner i allà vaig descobrir que les plantes mediterrànies són molt diferents a les del País Basc, que són les que coneixia jo. I, en un moment d’una certa crisi personal, en el qual van confluir la mort del pare i una separacióm entre altres coses, vaig abandonar la part acadèmica i em vaig refugiar en el jardí. I vaig posar totes les energies i les ganes en un espai exterior on tenia plantes ornamentals, però també hort, plantes aromàtiques, arbres fruiters, etc, i em vaig centrar en això i en la docència.
Va ser una època de desconnexió?
Més aviat va ser un episodi de reflexió i de sanació. Jo anava i venia cada dia de Formentera a Eivissa, on donava classes. Havia començat a escriure un llibre sobre humor i filosofia i pensava que faria la meva tesi sobre aquest tema, perquè això de la jardineria era la meva vida secreta (riu). Finalment em vaig doctorar amb una tesi sobre els jardins de la utopia, un treball que va despertar l’interès de moltes editorials per publicar-lo, però jo no ho veia clar. I d’aquí neix Jardinosofía, a partir d’aquell interès editorial i de la recerca que havia fet, vaig escriure aquest llibre i va ser un èxit, per la novetat —em diuen—, perquè en castellà no hi havia res semblant. I una cosa va portar l’altra i vaig escriure Verdolatría, Aprendívoros, i finalment Un trozo de tierra, perquè les plantes ens ajuden a pensar una altra manera d’estar en el món.
Com defineix els llibres que escriu?
Jo vaig estudiar filosofia, després antropologia, em vaig dedicar a la docència i vaig fer un jardí. I per això faig llibres que són fruit de la pol·linització creuada entre literatura, jardineria, filosofia i educació. En tot el que faig, hi ha una investigació acadèmica important que m’ha donat credibilitat i força, però també hi ha una part de vivència potent i una part de canvi personal. Jo diria que faig liternatura. Cap al 1821, William Kent, va pronunciar una frase que marcaria una ruptura mental: “Vaig saltar la tanca i vaig veure que la natura, tota ella, és un jardí”. I jo he anat saltant tanques dels gèneres literaris al servei d’una escriptura més rica en matisos, més polièdrica i he ajuntat camps que habitualment han estat separats, i que semblen molt allunyats, però no ho estan tant.
En general, aquí, un jardí és un símbol d’estatus social o econòmic.
A l’Estat espanyol, la concepció del jardí és molt curiosa, i això que és un nucli de la història cultural de la jardineria. El jardí hispanomusulmà és la matriu de tot el que vindrà després, del jardí italià, del jardí francès, del jardí anglès, però, possiblement pels prejudicis cap a tot allò que és musulmà, no ens ho hem mirat així. El jardí més antic del món és el Pati dels Tarongers de la mesquita de Còrdova. Fa 1.200 anys que es conrea ininterrompudament i això no ho sap ningú. Si en lloc de ser a Córdova fos a França o Gran Bretanya, s’estudiaria a les escoles. Jo crec que per això els meus llibres han tingut tan bona acceptació a Amèrica del Sud, per la concepció del jardí. Allà no és un símbol de distinció cultural o d’estatus o de classe. A Mèxic i al Perú, els indígenes conreen horts-jardí.
Aleshores, què és, per a vostè, un jardí?
Un jardí és allò ostentós que dèiem, però també és el que he vist a Medellín, on, amb llantes de rodes de camió, fan jardins-hort. Un jardí és un espai conreat que reflecteix la relació ambivalent i contradictòria que tenim amb la terra, i també la manera esmunyedissa que tenim d’imaginar-nos una bona vida. Són un mirall de nosaltres mateixos, i l’estètica jardinera és un reflex de les nostres idees ètiques, polítiques i estètiques, i per això és tan interessant. Tampoc m’agrada aquesta definició idealitzada i romàntica del jardí com un entorn meravellós. Un jardí també és un hort. Hi ha moltes llengües en que s’utilitza la mateixa paraula. I he de dir que un dels jardins més bonics que conec és Villandry i està fet de verdures, amb carbasses, bledes, tomàques, colifors… No hi ha distinció entre espècies. I, en aquest sentit, tant els jardins com els horts ens permeten imaginar un futur diferent al que sembla que estiguem condemnats per la celeritat tecnològica i també per l’entropia climàtica i la catàstrofe mediambiental que vivim.
Podria semblar que un jardí o un hort és una natura massa domesticada.
Amb això hi ha una visió totalment urbanocèntrica. S’ha idealitzat totalment el camp. Si has viscut al camp, saps que la intervenció és necessària. Quan jo parlo d’asilvestrar-se, em refereixo a l’aspecte social, intel·lectual, espiritual, vital, però si deixem que la natura campi lliurement, en fa impossible la vida, ens fa fora. Per això dic que plantar ens humanitza i plantar-nos ens defineix. Plantar és és col·laborar amb la terra i aquest és el repte: no treballar contra la terra. Hi ha un salt entre els jardins típicament francesos, fets amb esquadra i cartabó, i un tipus de paisatgisme que sigui el del jardí en moviment, que deixi lloc a les plantes silvestres, que imiti la natura. Això és un salt en el paisatgisme, però també en la filosofia i en la manera de viure. I en els horts passa el mateix. No és el mateix l’hort tradicional que la permacultura, o l’agricultura regenerativa, que fa servir la biodiversitat com un mitjà per treballar amb la natura, però continua sent intervenció. Això no ho hem d’oblidar. Tota la resta és ingenuïtat urbana, bucolisme urbà. Ens encanta la idealització de la natura. Aquesta idealització de la natura és tan dolenta com la intervenció antropocèntrica. La noció de natura és, potser, la més sofisticada, la més subtil de les creacions humanes.
Aleshores quina creu que hauria de ser la nostra relació amb la natura?
Es tracta de refundar la nostra aliança amb la natura i curar i segellar la dissociació entre cultura i natura que ha estat la base de la nostra civilització. Hem d’entendre que la natura és una construcció humana, que la nostra relació amb la natura ens defineix com a humans i que es tracta d’avançar en aquest terreny i no començar a pensar en un fals romanticisme que ens porta a una distorsió. Venerem la natura, però hi estem en guerra , no tenim problema en assumir que no som els propietaris del planeta, però alhora actuem amb una imprudent temeritat i gastant més recursos dels que necessitem. O una cosa que encara és més punyetera, assumim que el creixement no pot ser il·limitat, però no estem disposats a viure per sota de les nostres possibilitats. A mi m’interessaven aquestes contradiccions humanes i és sobre això que he reflexionat als meus llibres.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
