Marian Llorente, (Salamanca, 1978) és advocada. S’hi dedica des que tenia 22 anys en un despatx que comparteix amb el seu germà, que també és el seu soci. Però, des de fa una mica més d’un any, també treballa amb animals. Té prop de 3.000 gallines felices en una granja ecològica, Torre del Gallo, a la població de Parada de Arriba, al bell mig de la devesa Charra de Salamanca. I tot i no venir de pagès, diu que és la vida de que de veritat li agrada. Va començar des de zero perquè ni de gallines, ni d’ous no en sabia res. Amb l’ajut d’associacions agràries, i amb el suport de la família i els amics, ha tirat endavant aquest projecte. Ara ven el seus ous ecològics de colors (en té de marrons, blancs i blaus) directament a la granja i també a Madrid. Així, al matí assisteix a judicis i fa feina de despatx i, a la tarda, es posa les botes d’aigua per feinejar al camp.
Com una jurista acaba amb una granja de gallines ponedores?
A mi sempre m’han agradat l’entorn rural i els animals. Les vaques m’agraden molt. Jo vinc d’un entorn totalment urbà, de Salamanca, però sempre he necessitat anar al poble, sortir els caps de setmana, pràcticament amagar-me. Aquesta és la vida que m’agrada a mi. I amb la meva família (els meus fills, el meu marit i jo) al jardí de casa ja teníem unes vint gallines. Els meus veïns, de tant en tant, ens demanaven ous, cosa que em va fer adonar que la gent necessitava ous de proximitat. La cosa va ser que, una nit que no podia dormir, vaig pensar que el que havia de fer era muntar una granja de gallines ponedores. I la veritat és que no en tenia ni idea, no en sabia res de tot aquest món.
I com ho va fer? Perquè ara té 2.800 gallines…
Em vaig posar en contacte amb la UPA, la Unió de Petits Agricultors, i em van assessorar. Vaig fer un curs amb ells de benestar animal, que és obligatori, em van explicar com m’havia de vestir, tot el que havia de tenir en compte…Jo no en tenia ni idea, però estava molt motivada. També vaig anar a visitar granges que funcionaven amb la mateixa filosofia que volia aplicar jo, i sobretot n’he après molt a través d’internet.
Quina és aquesta filosofia? Com és la seva granja?
Jo volia tenir una cosa petita, perquè la gent pugués venir al camp a comprar, perquè compri directament al productor. Però per a mi, el més important és que les gallines estiguin bé i que tot sigui sostenible des d’un punt de vista mediambiental. Fins fa poc, aquest sector prioritzava la productivitat abans que el benestar animal. I jo, sincerament, m’estimo més que no sigui rendible, però que les gallines mengin un pinso bo, que tinguin les hores de llum natural que els corresponen… Com ho feien abans vaja, tornar a l’ou d’abans. I també volíem ser autoduficients des del punt de vista energètic. Per això tenim plaques solars, que són les que alimenten tota la granja, i, fins i tot, una bomba per treure aigua fa servir l’energia del sol. D’aquesta manera, la nostra emissió de carboni és pràcticament nul·la.
Com viuen les gallines, a la granja Torre del Gallo?
En tenim de quatre tipus: Isa brown, que fa ous de color marró, Lohmann blanca, que pon ous blancs, Marans, que els pon de color xocolata i Araucana, que el fa de color blau cel. Pel que fa la cria, la normativa les classifica en tres grans grups: les de gàbia —que m’horroritza només de pensar-hi—, les que estan a terra, però sense sortir a l’exterior, i les de pagès, que són les nostres. A casa tenim dues naus on dormen les gallines. A les 6 del matí s’encenen els llums i s’obren els ponedors que hi ha al mig de la nau. Elles van fins allà i comencen a pondre. A les 12 del migdia, s’obren les portes i surten al sol, sobre un terreny molt ric que fa més de vint anys que no es conrea. Mengen formigues i es fan banys de sorra. A la devesa Charra, on som, hi ha alzines on es poden aixoplugar si fa falta. Viuen sense estrés. També les alimentem amb pinso però que està fet a base de figues, civada, blat de moro…Els cereals es molen en un molí a prop del poble. I quan hi ha glans, també els piquem i les barregem amb el pinso. Cap a dos quarts d’11 de la, elles mateixes van cap a la nau. A dins no hi ha gàbies, només jocs on dormir. Les tanquem més aviat, més per la seva seguretat que per cap altra cosa, perquè si les deixéssim en llibertat, aquella és una zona amb depredadors i podrien prendre mal. Són gallines felices.
I on venen aquests ous?
Un 10% més o menys els venem a gent del poble, que ve directament a comprar a la granja. La resta, mitjançant una gent de Madrid, que també tenen granja pròpia, i que, a través d’un club que han creat, serveixen ous a domicilis particulars i també a restaurants de prestigi.
Com combina la seva feina d’advocada amb la de pagesa?
Cada matí vaig al despatx i, a la tarda, a la granja. Vaig canviant la toga per les katiuskes (riu). La veritat és que el meu germà, que és el meu soci al bufet, m’ho ha posat molt fàcil i m’ha donat molt suport, igual que el meu marit, els meus fills i els meus amics. A més, ara, amb les noves tecnologies, tot i que en algun moment les llençaria ves a saber on, em faciliten molt la vida, en aquest sentit.
Fa poc més d’un any que la granja funciona i que la seva vida ha canviat. Se’n penedeix?
Gens. És veritat que una cosa és imaginar-te viure al camp, i una altra diferent és muntar una granja. En general, tenia una idea molt romàntica. I és veritat que al principi em semblava una bogeria, però ara veig que és la millor bogeria que podia fer.
Per què?
Perquè és molt gratificant. M’agrada molt veure els animals en llibertat, com ens donen el que produeixen. Em sembla espectacular que facin un ou cada dia. M’agrada ser a la granja, respirar a l’aire lliure. De fet, jo m’he passat la major part de la meva vida entre quatre parets. Els meus fills m’acompanyen cada diumenge, m’ajuden i ara valoren més les coses. A més, he creat uns llaços molt importants, fins i tot d’amistat, amb gent del sector.
Què és el que més li ha costat d’aquest canvi?
La burocràcia. Sense cap mena de dubte. És molt costós i és una pena, perquè és ple de gent jove, amb molt bones idees i moltes ganes de fer coses, que fa marxa enrere a causa de la burocràcia. Bé, i també per la manca d’ajuts, aquesta és una altra cosa. Tot hauria de ser més àgil i més fàcil. Menys burocràcia i més ajuts, i així tot aniria millor per al sector primari.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
