Una de les màgies dels vins és que n’hi ha que poden perdurar en el temps i no només continuar sent bons, sinó que poden ser, fins i tot, millors. Per això, Família Torres ha fet l’exercici de revisar anyades antigues dels seus vins icònics i ara les torna a treure al mercat. És una col·lecció molt exclusiva amb poques ampolles, que tenen la característica que, la majoria, no es van elaborar pensant en que fossin molt longeus.
Els vins de la col·lecció són Mas La Plana, de la qual n’ha sortit l’anyada 1989 —la més antiga que comercialitza ara mateix el celler— i també les 2007, 2008, 2009, 2012 i 2013. Els altres vins inclosos en la col·lecció són Grans Muralles (2004, 2006, 2008, 2010 i 2012) i el chardonnay Milmanda (2012 i 2013), tots dos de la DO Conca de Barberà, i el Reserva Real (2012) i el riesling Waltraud (2012), de la DO Penedès.
Crida l’atenció que la majoria d’aquestes anyades s’han elaborat amb raïms internacionals, com el cabernet sauvignon o el chardonnay, quan ara que sembla que les varietats pròpies i recuperades són les que permetran que el sector del vi s’enfronti al canvi climàtic amb millors condicions. N’hem parlat amb Miquel Agustí Torres, president de Família Torres, que va ser defensor tant de la plantació de varietats foranes com de la recuperació de varietats ancestrals.
Vostè va ser un innovador a l’hora de plantar riesling a Catalunya i d’altres varietats foranes i, alhora, també va ser pioner en la recuperació de les varietats ancestrals pròpies de Catalunya. Què pesa més?
Són etapes diferents.
M’ho explica?
Quan torno de França, d’estudiar a Dijon als anys seixanta, jo havia conegut els vins de la Borgonya, també havia estat a Bordeus i venia molt influït per aquests vins. I clar, en arribar aquí, els comparava amb les parellades o amb els ull de llebre que es feien aleshores, i hi havia molta diferència. Em va semblar que per poder competir amb els grans vins del món havíem de tenir ceps francesos. De fet, encara és així: els considerats com a millors vins negres de món estan elaborats amb cabernet sauvignon. I el chardonnay, amb els blancs, també és universal.
Aleshores, tot i aquesta influència, decideix fer una recerca per trobar varietats pràcticament desaparegudes. Com fa el canvi?
Aquesta és la segona influència. L’any 1985 vaig passar un any sabàtic a Montpeller. Vaig dedicar-lo a estudiar, de fet. M’anava bé perquè era prop del Penedès i els caps de setmana podia tornar a casa. A més, és una zona de clima mediterrani, com la nostra. Com que era gran, ja tenia quaranta anys, em podia permetre convidar als professors a sopar. Un dia el professor Boubal em va preguntar: “I per què no recupereu els ceps catalans antics? a Catalunya hi havia més de cent varietats abans de la fil·loxera i ara en teniu una dotzena com a màxim”.
I va començar la recerca, amb un anunci als diaris demanant a la gent que si tenia ceps salvatges que no sabia de quina varietat eren, que us avisessin per analitzar-los.
Això mateix, perquè el professor Boubal em va explicar que els ceps no moren mai. Que encara que s’arrenqui una vinya sencera, sempre, als marges o als boscos del costat sempre, sempre en queda alguna planta. I amb aquests anuncis que vam posar, la gent trucava i a poc a poc vam anar fent tota una col·lecció.
Als anys vuitanta es buscaven aquests raïms per la singularitat, però ara aquestes varietats ancestrals, que han resistit tot aquests anys, sembla que seran les més adequades per adaptar-se a la nova realitat climàtica.
Hi ha una teoria no provada, però que té moltes possibilitat de ser certa, que diu que durant l’edat mitjana, cap als segles XII i XIII, hi va haver una episodi càlid, una mena de canvi climàtic, però per causes naturals, no per l’acció de l’home. En aquell moment, els pagesos tenien molts ceps de varietats diferents en un sol tros i els vinificaven tots junts. Sortia un vi arregladet i el més bo era per als capellans, mentre que el que no n’era tant, era per al poble. I l’experiència de treballar amb molts ceps alhora els va permetre observar que n’hi havia alguns que maduraven més tard i que no es podrien i s’aguantaven més temps. Agafaven fusta—un tros de la planta— per plantar-la de cara al futur més càlid.
El Grans Muralles, un dels vins d’aquesta col·lecció, està elaborat amb moltes varietats catalanes diferents. S’imagina que aquest vi pugui tenir la mateixa pervivència que el cabernet sauvignon de Mas La Plana, per exemple?
Ara que tenim una mica més d’experiència i que sabem treballar més bé amb les nostres varietats, jo crec que sí que són vins que poden tenir una vida llarga. Ens falta més experimentació, haver-hi treballat més. I, sobretot donar-les a conèixer. La gent no sap quines varietats són. La gent compra vins per raons diverses, pel preu, per la marca, per la denominació d’orign, però moltes vegades no entren a valorar si és una varietat o una altra. Encara tenim feina per fer.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
