D’un temps ençà les dejeccions dels animals de granja son un problema. Tradicionalment s’han fet servir directament com a adob per als conreus, però aplicar-n’hi excessivament fa que la terra només n’absorbeixi una part i la resta, en lloc de nodrir la, la contamina. És per això que fa anys que s’investiguen diverses maneres de gestionar aquests residus per transformar-los en productes útils.
Aquest és l’objectiu del projecte europeu Fertimanure (Fertilisers from animal MANURE), que lidera el Centre Tecnològic Beta de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), en el qual també col·laboren el Departament d’Acció Climàtica i altres socis de la Unió Europea, l’Argentina i Xile. Consisteix en cinc plantes pilot de biorefinaria. La de l’Estat espanyol s’ha ubicat a Muntanyola (Osona).
No és la primera dedicada a gestionar dejeccions animals, però sí que té la novetat que combina diverses tecnologies, algunes avançades, que donen com a resultat cinc productes diferents de valor afegit.
Mabel Mora, investigadora del Centre Tecnològic Beta i responsable de tecnologies ambientals i bioeconomia circular, explica que la importància d’aquesta planta rau en la multiplicitat: “estudiem la gestió de les dejeccions ramaderes des de molts punts de vista. Des del punt de vista tecnològic el que fem és provar aquestes tecnologies, algunes consolidades i d’altres noves, amb diferents tipus de dejeccions i així veiem quin productes podem obtenir”.
D’aquesta manera, en una sola planta es prova quina és la combinació tecnològica més adequada per cada tipus de residu. “La femta de les vaques o dels porcs no és igual, té una proporció diferent d’aigua, per exemple, i té unes propietats diferents. En funció de com es tracti, et dona com a resultat un producte o un altre”, explica Mora.
Els productes resultants tenen diferents continguts de nutrients. Alguns són coneguts i d’altres són més innovadors. “Un dels productes que n’obtenim és el sulfat amònic. Aquest producte que ja és al mercat, però ara pot entrar a competir-hi amb l’origen biològic [com a tret diferencial]”, apunta la investigadora. Ara bé, també s’en produeixen d’altres, com els bioestimulants, “que són una mena de còctel d’aminoàcids que també es fa servir com a fertilitzant. De tota manera, aquests són productes emergents”.
Ara, els productes que surten de la planta de Muntanyola —cinc en total— s’apliquen a camps experimentals, fet que permet comprovar com es comporten al sòl, més enllà de les propietats que s’han detectat al laboratori,.
En aquest projecte, la planta s’ha planificat per ser el més sostenible possible. Per exemple, una de les tecnologies de filtratge es basa en algues i en un sistema de membranes. Les dejeccions líquides dels porcs es gestionen amb aquest sistema i “al final s’aconsegueix obtenir, d’una banda, un producte amb nutrients molt concentrat i, d’una altra, aigua neta que la tornem a utilitzar per conrear algues, però que es podria fer servir per regar o per a altres usos”.
Mabel Mora es mostra prudent a l’hora de valorar si alguna d’aquestes tecnologies serà la solució definitiva per al tractament de les dejeccions ramaderes, però creu que és molt important “poder avaluar diversos models de negoci i veure si algun pot ser una solució. Si aconseguim convertir aquestes dejeccions en productes de valor afegit serem capaços de que aquests productes arribin al mercat, siguin competitius, demostrin que són segurs i, llavors, es puguin exportar a zones que realment necessiten aquest nutrients”.
Així, els propers dos anys s’estudirarà tant la viabilitat tècnica i econòmica del procés, com la sostenibilitat dels productes biofertilitzants.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
