“Un poble de tres habitants té el mateix dret a tenir un metge proper que qualsevol altre”

Elena Marbán és la presidenta i fundadora del capítol d’Espanya de Woman in Global Health (WGH), una organització internacional que treballa sota la màxima que “la desiguatat de gènere és injusta i és evitable i en el sector de la salut mina els drets i el benestar de les dones, debilita els sistemes de salut i limita l’atenció mèdica de qualitat per a tota la població”. Ella és metge i, juntament amb altres col·legues, compaginarà la seva feina amb el voluntariat a WGH. Volen treballar per un món més just en el camp de la salut, per trencar amb les desigualtats entre homes i dones pel que fa a l’assistència i la pràctica mèdica. També han posat el focus en l’àmbit rural per garantir que les desigualtats de gènere no siguin encara més grans que a l’entorn urbà. Proposen crear una xarxa que ajudi a les dones a accedir a llocs de decisió i que també treballi perquè des del punt de vista assistencial no hi hagi diferències a a l’hora de tractar un home o una dona. 

Què és Woman in Global Health?

És un organisme independent, funciona com una ONG. L’any passat vam aconseguir l’acreditació de l’Organització Mundial de la Salut. És una organització internacional sense afany de lucre que reuneix a dones i persones aliades per promoure l’equitat de gènere a la salut global.

Fins ara, aquesta organització no treballava a l’Estat espanyol. Què suposa la creació d’aquest capítol?

La necessitat hi era perquè no existia. Fa dos anys i mig ens van contactar de l’equip internacional i vam pensar, amb la doctora Núria Casamitjana, que l’Institut Global de Barcelona podria ser una bona institució d’acollida. I l’any 2020 vam començar a teixir una xarxa de companyes aliades amb la motivació de canviar el paradigma actual de l’elit masculinitzada en l’àmbit de la salut. 

Han detectat diferències entre l’assistència i la pràctica mèdica als entorns rurals i als entorns urbans?

Estem començant i no hem fet recerca ni investigació de cap tipus, però puc respondre des del marc teòric. El context comunitari i individual, la demografia i l’entorn on vius determina molt com serà el teu accés al sistema sanitari. La distància que et separa d’un metge o d’un hospital, també. I per tant, podem dir que, als entorns rurals, l’assistència mèdica és diferent que als urbans. I, tot i que no es pot generalitzar, també podem parlar de que la població en sí mateixa és diferent. A segons quins llocs, les persones són més grans i les feines, a la pagesi,a per exemple, es fan en un entorn més masculinitzat. Això és agradaria molt poder-ho estudiar i analitzar. 

Es pot dir que les desigualtats en el cas de les dones a l’entorn rural, són encara més acusades?

Segurament, sí. Si ja veiem que hi ha diferències entre la salut dels homes i la de les dones a l’entorn urbà, segur que n’hi ha més a l’entorn rural, per serveis, per estigma, perquè és més difícil en un entorn en el que hi ha menys assistència. Però ara estem en el moment de plantejar-nos-ho tot. La majoria de nosaltres hem treballat o viscut en diversos països, la majoria de renda baixa, països del sud, però no hem treballat tant a l’Estat estat espanyol, i aniria molt bé saber com estan les coses i analitzar quines són les necessitats. I si hi ha un poble amb tres habitants, aquestes persones haurien de tenir el mateix dret a tenir un metge proper que qualsevol altra. 

Quan des de la seva organització parlen de desigualtats, es refereixen tant en l’àmbit professional com en l’àmbit assistencial. Anem a pams. Hi ha desigualtats específiques de l’àmbit de la medicina i la salut en l’entorn professional?

Les desigualtats són les mateixes que existeixen a la societat. Vivim en un sistema patriarcal que reprodueix en tots els àmbits situacions que són comunes:  escletxa salarial, sostre de vidre, etc. Hi ha algunes desigualtats específiques, com l’estigmatització. Encara que les dones tinguin un lloc de responsabilitat, no sempre se les pren seriosament. Un 70% del personal sanitari són dones, però només un 25% ocupen llocs de decisió. I a les poques que hi arriben, no sempre se les escolta. 

“Quan una persona va a l’hospital perquè no es troba bé, si és un home li fan un electrocardiorama, si és una dona, li donen un ansiolític, per exemple. Això encara és així. “

Com, deia, però és un sector molt feminitzat. Creu que les dones practiquen la medicina d’una manera diferent a la dels homes?

Sembla que tenim més sensibilitat o potser la societat ens ha obligat que sigui així. És complicat no reproduir certs estereotips de gènere, que potser no ens són propis. No sé fins a quin punt ens va bé generalitzar, però el que sí que és cert és que hi ha estudis elaborats que conclouen que durant la pandèmia els països on van anar millor les coses van ser on les dones prenien les decisions. 

Dèiem, però, que també hi ha desigualtats en l’atenció mèdica. No s’atèn igual a homes i dones?

En aquesta cas, jo sempre remeto al llibre de la doctora Carme Valls Llobet, Mujeres invisibles para la medicina, on hi ha infinits exemples. Quan una persona va a l’hospital perquè no es troba bé, si és un home li fan un electrocardiorama, si és una dona, li donen un ansiolític, per exemple. Això encara és així. En general tendim a pensar que les dones tenen més problemes de salut mental que els homes i aquesta tendència també es reflecteix en els diagnòstics i en els tractaments. En el mateix llibre, Carme Valls, recorda que la majoria d’assajos clínics, que són els que serveixen per analitzar malalties i patologies diverses, s’han fet sempre amb homes blancs, i quan has de tractar una altre segment de la població, com les dones, la simptomatologia, per exemple, no coincideix. 

Quina feina farà Woman in Global Health per subsanar aquestes desigualtats?

El que volem és conversar i aprendre per poder fer recerca i poder compartir aquest coneixement. El que volem es traslladar-ho a la gent i fer-ne divulgació. Ens volem coordinar per aconseguir més presència de dones en els espais de decisió i també als mitjans de comunicació. Durant la pandèmia, per exemple, la majoria d’experts que sortien a donar l’opinió eren homes. I voolem pensar en tot tipus de dones. Nosaltres, les que treballarem de manera voluntària a WGH, som privilegiades perquè podem tenir la nostra feina i, a més, fer activisme però, hem de pensar en les dones racialitzades, en el cossos no normatius, en les cures invisibilitzades i precaritzades, i també en l’entorn rural. Volem millorar i promoure el lideratge de les dones en la salut i en la ciència i, sobretot, no volem crear res nou, sinó ser un punt de contacte, una xarxa d’unió entre totes les institucions que estan treballant en temes de gènere i salut.