L’habitatge és un dret, però a més, des de fa anys és un problema arreu. L’anàlisi es fa sempre des d’una òptica urbana en què els preus són sovint el principal escull per accedir-hi. A l’entorn rural, en canvi, la problemàtica és diversa, però la primera i més important és que no n’hi ha prou de disponible. En un moment en què la crisi de despoblament podria atenuar-se com a conseqüència de la pandèmia, molts dels qui es decideixen a fer el pas i anar a viure a un poble topen amb aquesta gran dificultat: no hi ha cases per llogar ni per comprar, però en canvi abunden les cases buides que ni tan sols s’utilitzen com a segona residència. Hi ha masies que es deixen caure perquè és més rendible que restaurar-les —o perquè la llei no permet intervenir-hi— i hi ha pobles amb molta demanda que no tenen l’opció de construir habitatge nou. Les causes d’aquesta situació són diverses i heterogènies, però, paral·lelament s’han posat moltes iniciatives en marxa per pal·liar aquestes disfuncions.
S’estima que a tot Catalunya hi ha al voltant de 400.000 habitatges buits repartits de manera desigual pel territori. La meitat es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona i l’altra meitat, a la resta del país. En total, a Catalunya hi ha 947 municipis dels quals 736 tenen menys de 5.000 habitants i 327 que en tenen menys de 500. Aquests són els que més acusen la crisi del despoblament. En aquests pobles la llei no sempre permet construir noves cases i també és complicat accedir a les buides. Una de les causes, asseguren des de les administracions locals, és que la norma es redacta des de l’òptica urbana i, quan s’intenta aplicar a l’entorn rural, no encaixa.
També ho creuen des de l’Agència d’Habitatge de Catalunya. Jaume Font, n’és el director i en declaracions a Arrels afirma: “som plenament conscients d’aquesta situació, que potser fa deu anys no se’n parlava i que en aquests moment esdevé un tema prioritari”. Ell mateix posa l’accent en un article de la Llei al dret a l’habitatge que pel qual està justificat abandonar un habitatge buit si es troba en una zona rural que s’està despoblant. “És clar que la normativa s’ha fet des de l’àmbit metropolità i en un moment en que la realitat era un altra. Nosaltres el que volem és que les cases estiguin plenes, no buides”, assegura Font.
d) Habitatge buit: l’habitatge que roman desocupat permanentment, sense causa justificada, per un termini de dos anys. A aquest efecte, són causes justificades el trasllat per raons laborals, canvi de domicli per una situació de dependència, l’abandonament de l’habitatge en una zona rural en procés de pèrdua de població i el fet que la propietat de l’habitatge sigui objecte d’un litigi judicial perndent de resolució.
Extracte de la llei 18/2007, de 28 de desembre pel dret a l’habitatge.
Per a Sebastià Mata, responsable d’habitatge de l’associació Micropobles i regidor de l’Ajuntament de Maldà “això és un contrasentit. Hem fet diverses propostes a la Generalitat perquè modifiqui la norma, perquè als micropobles ens deixa desemparats”. Un estudi recent de la Universitat de Lleida que recollíem a Arrels, alertava que 200 municipis catalans estan en una situació molt crítica com a conseqüència del despoblament.
És per això, entre d’altres raons, que aquest primer trimestre de 2022 l’Agència d’Habitatge de Catalunya obrirà la segona convocatòria d’una línia d’ajuts per pobles petits. El pla pilot s’ha fet durant el 2021 amb un pressupost de 2 milions d’euros. Hi han participat 20 municipis i s’hi han destinat 40.000 euros per rehabilitar o posar al dia 44 habitatges que s’hauran de destinar a primera residència. Per a Jaume Font “reequilibriar el territori és una necessitat i ens ajuda a treure pressió de les zones metropolitanes. És un objectiu que anirà a més”.
Des de Micropobles aposten per fer una diagnosi global de la situació i després actuar en funció de cada singularitat. “Als pobles petits ho sabem perquè hi ha gent que va a l’ajuntament o al bar i pregunten i demanen. Hi ha gent de ciutat que vol anar als pobles i gent de pobles més grans i ciutats mitjanes que vol venir als pobles petits. Però sense tenir clara quina és la demanda, es fa molt difícil actuar”, considera Sebastià Mata.
“Tenir tants habitatges buits té conseqüències. Es degraden les cases i acaben en estat de ruïna. Volem fer aquesta borsa per frenar la degradació de nuclis urbans i també per oferir una eina per al repoblament”
Toti Obiols, Tècnic del Consell Comarcal de l’Urgell
Qui sí s’ha posat en marxa per fer analitzar i inventariar la situació és el Consell Comarcal de l’Urgell. Si es calcula que arreu de Catalunya hi ha el 12% d’habitatges buits, a aquesta comarca la xifra puja fins al 20% i, tret de Tàrrega, que té la seva pròpia borsa, la realitat de la resta del territori quedarà reflectida en un catàleg que ben aviat serà públic al web del Consell Comarcal. “Tenir tants habitatges buits té conseqüències. Es degraden els habitatges i acaben en estat de ruïna. Volem fer aquesta borsa d’habitatge per frenar la degradació de nuclis urbans i també per oferir una eina pel repoblament”, explica Toti Obiols, tècnic del Consell Caomarcal de l’Urgell.
Ha calgut més d’un any de feina per aconseguir la informació de dinou municipis per identificar els habitatges buits i disponibles. Dels que apareixeran en aquesta borsa, entre el 10 i el 20% es poden llogar directament, però el 80% no tenen cèdula d’habitabilitat.
Algunes de les dades que mostrarà aquest catàleg són que a Sant Martí de Maldà, que té 400 habitants, hi ha setanta habitatges buits. A Castellserà, que té mil veïns, hi ha cent habitatges buits. O que a Nalec, que no arriba als cent habitants, els habitatges buits i els de segona residència sumen més de la meitat dels que hi ha al poble. En total, s’han detectat 4.000 habitatges buits a la comarca, la meitat a Tàrrega i la resta repartits entre els pobles. Obiols explica que “cada un dels municipis hagués pogut fer la seva pròpia borsa, però realment hauria costat molt. Fer-la d’àmbit comarcal té l’avantatge, a més, d’oferir la mobilitat interior. Hi ha gent de l’Urgell que voldria canviar de municipi”.
Mentrestant, diversos pobles, cadascun en la mesura de les seves possibilitats, ja estan posant en marxa mesures per incrementar la disponibilitat de cases per atraure nous habitants. Alguns compren edificis per fer habitatge públic, com a Porrera (Priorat). D’altres posen en lloguer un habitatge municipal, com a Esponellà (Pla de l’Estany) amb una condicions determinades. O proposen un intercanvi per recuperar un habitatge públic, com a Navàs (Bages), on l’ajuntament fixarà un lloguer a preu baix a canvi de que es facin millores a l’antiga residència del mestre. A Peramola (Alt Urgell), el municipi busca una família i fills per llogar una casa al poble. I pobles ben petits com Montgai (Noguera), de 600 habitants, tenen la seva pròpia borsa d’habitatge, tant per als propietaris de cases com per a les persones que en busquen.
Una de les iniciatives més ambicioses és la de Palau de Santa Eulàlia (Empordà). Amb poc més de 90 habitants, el municipi disposa d’un pla d’habitatge dissenyat per als propers deu anys. “Això va sorprendre molt tothom, perquè [aquests plans] normalment es pensen a curt termini, però enteníem que havíem de fer actuacions durant deu anys perquè aquesta és la massa crítica que ara mateix tenim al poble, i d’aquí a deu anys seran gent jove”, detalla l’alcalde del municipi Xavier Camps.
Aquest pla d’habitatge preveu un creixement contingut, d’entre el 10 i el 15%, “perquè volem continuar sent poble i mai no hem pretès tenir un creixement desmesurat”, segons l’alcalde. Amb tot, afegeix que “volem ser més, per això hem reobert l’escola després de cinquanta anys, hem millorat la carretera i hem portat la fibra, però la problemàtica continua sent l’habitatge. Amb aquest Pla d’Habitatge volem analitzar quines són les possibles solucions”. En aquest moments, al poble no hi ha cases buides, però la meitat són de segona residència i “de dilluns a divendres és un poble sense ànima”, lamenta Camps.
La meitat de les cases de Palau de Santa Eulàlia són de segona residència i “de dilluns a divendres és un poble sense ànima”.
Xavier Camps, alcalde de Palau Santa Eulàlia
Palau de Santa Eulàlia és un dels primers vint pobles que ha participat al Pla Pilot de l’Agència de l’Habitatge. “Recuperarem un mas. Una parella jove el rehabilitarà amb la instal·lació del forn de pa i aquí hi guanyarem moltes coses: una parella jove amb potencial de mainada i un forn. Els micropobles tenim un forn o cap ni un, una escola o cap ni una, un bar o cap ni un”, conclou l’alcalde.
Les cases aïllades: les masies
Les masies, que al capdavall són habitatges unifamiliars aïllats fora del nucli urbà, tenen una problemàtica diferent. En aquest reportatge mostràvem que hi ha moltes masies buides i hi ha molta gent que ens busca, però en canvi l’accés és molt difícil.
Marta Lloret, coneguda a les xarxes socials com la Caçadora de Masies, ho ha constatat i per això ha decidit posar en marxa el projecte Masiare per connectar propietaris amb possibles llogaters o compradors. Per a ella, a més de resoldre el problema d’aconseguir un lloc on viure, pot ser una solució per recuperar aquest patrimoni o, si més no, per no perdre’l. Recorda que les masies són fonts de coneixement històric, tal com ens explica en aquest vídeo.
Fora de l’àrea urbana, les masies ja no són competència de l’ajuntament del terme municipal al qual pertanyen, sinó de les comissions d’urbanisme de la comarca o de la província. Ho detalla Josep Maria Vila d’Abadal, president de País Rural: “des de fa anys està prohibit construir nous habitatges en sòl no urbanitzable i tampoc està autoritzat dividir una masia gran en diversos habitatges. Alguns pobles ho aconsegueixen, però amb moltes dificultats”.
Només es poden recuperar aquestes cases si s’han inclòs al catàleg que elaboren aquestes comissions d’urbanisme, i no sempre és fàcil que s’hi acabin incorporant les que proposen els ajuntaments. D’aquesta manera, moltes vegades els propietaris es veuen abocats a abandonar les masies.
Vila d’Abadal lamenta que només el 10% de les cases de pagès estiguin habitades: “Catalunya està buida. Ja no es pot buidar més. Sembla que no es vulgui que s’habiti el territori. Aquest és un pensament molt urbà, sembla que molesta veure un pagès que no et deixa passar perquè té bestiar o perquè està treballant. Com si es volgués que tot sigui més natural”.
El moviment que presideix Vila d’Abadal, País Rural, reclama que els municipis recuperin la capacitar de decidir: “Que la gent que hi viu tingui la possibilitat de fer habitatges. No es tracta de fer urbanitzacions ni segregacions, volem cases perquè hi visqui gent, per a les famílies”, reivindica.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
