“La cultura és salut. Gràcies a ella podem construir, recuperar i projectar el relat de qui som o volem ser. Cada cop a més serveis de salut de diversos països del món es recepten productes o serveis culturals com a remei. Els humans necessitem estar en comunitat i socialitzar, i això ho permet la cultura. A més, és una eina, praxi i feina que prové i s’expandeix cap a infinitat de camps: les humanitats, les ciències, la tecnologia… A tall individual i col·lectiu, és arreu on la cerquem quan ho necessitem”: ho afirmen Àlex Rebollo i Anna M. Andevert, del col·lectiu AlenA.
AlenA és un col·lectiu i plataforma per a la creació de projectes artístics i culturals des de l’entorn rural. Actualment, s’han dedicat a desenvolupar l’estudi teòric Art contemporani, ruralitat i territori. El cas de les províncies de Lleida i Tarragona per a la Fundació Carulla.
Tal com expliquen, si s’entén la cultura com a salut, se li ha de donar el mateix tractament i consideració que qualsevol altre tractament o qüestió mèdica. Els beneficis d’escoltar música o veure una obra de teatre, no només són físics, sinó mentals, intel·lectuals, cognitius i comunitaris. Aleshores, no tenir accés a la cultura pot generar un efecte negatiu sobre les persones i sobre la societat en general. Però, com que no és un bé tangible, sovint sembla que no es noti tant aquest buit i no se li dona la importància que correspondria.
Com a éssers humans que viuen en una societat desenvolupada, consumim cultura cada dia, ja sigui llegint, escoltant música, mirant sèries i pel·lícules… Aquest hàbit ens ajuda a desconnectar del dia a dia i a reconnectar amb sentiments que ens interpel·len, a descobrir històries i plantejar preguntes que ens inquieten o encurioseixen. En conclusió, ens fa mirar més enllà del nostre melic i ens fa sentir, i això, ens fa ser humans.
Tot i que és cert que de cultura n’hi ha a tot arreu, hi ha pobles de caràcter rural on encara no es pot gaudir de propostes com concerts, cinema o teatre de qualitat, en diferent escala i freqüència que en una ciutat. La cultura és la feina de moltes persones. Malgrat tot, s’ha normalitzat el fet que encara és una feina precaritzada. Per això, els entorns rurals on la burocràcia i logística administrativa és relativament menys enrevessada que en grans ciutats, podrien arribar a ser espais idonis de producció cultural. També serviria per poder-la descentralitzar i eliminar la visió de creure que no hi ha vida més enllà de la ciutat.
És per aquest motiu que al llarg dels últims anys han anat sorgint diferents propostes que volen apropar la cultura a espais que, en cas de no ser així, en tindrien un accés complicat. Tot i que és cert que la cultura engloba moltes branques, ens centrarem en les arts escèniques.
L’Emma Bassas i la Judit Vidal són dues persones vinculades estretament al teatre. L’Emma és actriu i la Judit, tècnica. Entre totes dues decideixen posar en marxa el festival El Ganxo, amb la voluntat d’abastir als pobles petits, interiors, sobretot de la Catalunya central, d’arts escèniques de qualitat. El Ganxo és un festival d’arts escèniques de carrer que, a part de fer arribar al poble espectacles d’arts escèniques, vol donar a conèixer a la gent Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) espais del lloc on viuen que potser no coneixien, però que poden convertir-se en espais escènics interessants. Donen tanta importància a la cultura perquè, per a elles, la cultura és un aliment que ens nodreix. Com la resta d’aliments, és bàsic que arribi a tots els racons. I tot i que al poble hi ha teatre amateur, volen que puguin arribar propostes escèniques d’un altre caire, que del contrari seria més difícil que arribessin o que la gent es desplacés per veure-les. Descentralitzen, per tant, el nucli, que és Barcelona o voltants, que normalment s’ho emporta tot. D’aquesta manera poden acostar els projectes d’aquestes companyies a gent que no es mouria d’on viu i que conseqüentment no tindria accés a alimentar-se.
D’una manera similar neix Pixa’t de Riure. Els responsables d’aquest festival són l’Abraham Arzate i el Gerard Garcés. Un dia, l’Abraham va voler fer un espectacle i mostrar-lo al seu poble, Alpens (Osona). La iniciativa es va anar fent gran i van acabant creant el festival. A l’ajuntament li va agradar la proposta, i des d’aleshores el fan cada any. El seu objectiu no difereix massa de la resta, i és que respon a la necessitat de poder apropar espectacles a llocs on potser, si no fos per això, no hi arribarien. El festival està molt enfocat a l’humor, amb una perspectiva aglutinadora. A més a més, el fet que es desenvolupi en un entorn rural convida a fer que la gent que tan sols visita el festival pugui fer una descoberta del Lluçanès. Afavoreix, per tant, a descobrir part del territori català que la gent potser no trepitjaria d’una altra manera.
A Collsuspina, l’any 2015, passa una cosa similar. Després d’una festa major l’any 2014, al Xevi Vinuesa li arriba una proposta de l’alcalde del poble, que posava sobre la taula la creació d’algun esdeveniment que pogués atraure més gent al poble i convertir-lo en referent pel que fa a l’aspecte escènic. Juntament amb un amic seu, també artista de circ, sorgeix la idea de proposar un festival d’aquesta disciplina. I amb una partida inicial de només 2.000 euros, es comença a donar vida a la primera edició del festival GiraCirc. Un dels seus reclams és que la cultura hauria de ser d’accés lliure i gratuït per a tothom, i poder tenir un festival de circ al carrer on el 90% de les actuacions són gratuïtes, respon a aquest dret universal.
Tres festivals molt diferents, però que comparteixen les mateixes necessitats i les mateixes circumstàncies. És per això que prenen la decisió d’aliar-se. L’aliança té com a principal objectiu donar-se a conèixer i fer una crida a què els públics s’apropin als festivals. Així mateix, també es fa un treball de xarxes que ajuda a intercanviar companyies i poder suggerir a algunes que facin espectacles als tres festivals, fent així que sigui com una minigira per a elles. Els tres festivals s’ajuden entre ells, ja que tota la gent que els organitza dedica el seu temps de manera altruista perquè el festival funcioni i així poder apropar les arts a pobles rurals. Totes tres iniciatives coincideixen en el fet que a vegades és més difícil educar a un públic que d’entrada no ha tingut massa accés a les arts escèniques. Això no fa, però, més difícil la rebuda. GiraCirc, El Ganxo i Pixa’t de Riure treballen amb persones voluntàries del poble per tal de tirar endavant el festival. Això el que fa és proporcionar-los un sentit de pertinença al poble i fer que n’estiguin orgullosos. La gent els ha de sentir seus.
Aliment i salut. Són dues de les paraules que defineixen més bé les arts escèniques i la cultura. Si com a societat vetllem perquè no ens falti cap de les dues coses, s’ha de vetllar també perquè tothom pugui accedir a la cultura. Sense cultura tampoc hi ha salut ni s’alimenta la creativitat. És per això que propostes com aquestes fan que, a poc a poc, hi hagi una transició que valori la vida a entorns rurals tant com la de les ciutats.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
