Jocelyne Porcher (França, 1956) és escriptora i directora d’investigació de l’Institut Nacional d’Investigació Agrícola de França. És enginyera, però ha fet de ramadera a una petita granja pròpia i també ha passat per empreses de ramaderia industrial. És ecologista i és l’autora de diversos llibres sobre els animals, la relació amb els humans i el dilemes morals que comporta. Ara s’acaba de traduir al castellà el que segurament és el seu llibre més polèmic Vivir con los animales. Contra la ganadería industrial y la “liberación animal”. (Ediciones El Salmón). Es tracta d’un assaig en el que compila tot el coneixement adquirit en tots aquests any, en el que proposa un camí del mig entre una ramaderia intensiva que “només pensa en el negoci” i un moviment animalista “covard que no s’atreveixen a reflexionar sobre les qüestions morals”. A França diuen que s’ha convertit en la gran enemiga del vegans, però en aquesta entrevista explica que el problema no és el veganisme, sinó la instrumentalització política que se’n fa.
Per què es va decidir a escriure aquest llibre?
Volia compartir els meus descobriments i portar els meus lectors a qüestionar la nostra vida amb els animals. Per què vivim amb animals i no sense ells? Aquesta és la pregunta que volia respondre. Crec que hi ha molta gent que se la fa.
Defensar que els animals poden ser un aliment o que poden ajudar en les feines del camp, com els cavall, no està de moda. Per què creu que és així?
Som hereus de 150 anys d’industrialització de la societat i de l’agricultura i ens han ficat al cap que el vell món era, en tots els sentits, arcaic i antiquat. Se suposa que treballar amb animals de granja per alimentar-nos, treballar amb ells per la tracció en els camps o a les ciutats, sembla que és alguna cosa que pertany al passat. En realitat, jo crec que treballar amb animals és la clau per un futur humà, just i pacífic. Els animals treballen amb nosaltres en la producció d’aliments (animals de granja) o en la producció de serveis (gossos, cavalls) i la seva feina és extremadament valuosa i no es pot substituir per res. Encara que alguna pretenguin substituir als animals d’espectacles per hologrames, als animals de granja per succedanis o als gossos d’acompanyament per robots, hi ha alguna cosa irreductible en la nostra relació amb els animals que fa que, si els perdéssim, una part de nosaltres mateixos com a éssers humans desapareixeria. El repte és treballar millor amb els animals, de forma més equitativa, no “alliberar-los” de la feina, el que en realitat significaria abandonar-los.
Vivir con los animales, proposa un terme mig entre dos extrems, entre dues maneres de considerar els animals?
Sí, la indústria de producció animal és una monstruositat des del punt de vista de la nostra relació amb ells. És un món violent que redueix els animals a objectes industrials i, per tant, nega la seva existència. El moviment animalista també és una monstruositat, ja que el seu objectiu és destruir la ramaderia. I fins i tot més, destruir els nostres vincles de domesticació amb els animals. El fet que les principals associacions animalistes donin suport a la carn in vitro, demostra que prioritzen la carn per sobre dels animals. S’estimarien més veure desaparèixer els animals de granja, abans que enfrontar-se a les qüestions morals que plantegen les nostres relacions amb ells, especialment les que fan referència a la mort dels animals. Amb el pretext de la moral, el que els falta és valentia.
La ramaderia intensiva tracta els animals com a simple mercaderia i assegura que ho fa per satisfer una demanda. A l’altre cantó hi ha els col·lectius animalista que consideren que no tractar l’animal com un igual és maltractament i que matar un animal per menjar és indecent. Vostè què n’opina?
Els sistemes industrials es van concebre en el segle XIX, en l’època del naixement del capitalisme industrials i es van aplicar al segle XX. No es van dissenyar per satisfer la demanda sinó per obtenir beneficis. Per això, encara avui, i malgrat l’enorme massa de producte animals que es produeixen, 800 milions de persones no tenen menjar, mentre als països occidentals es llença un terç dels aliments que comprem. La indústria no produeix per a que la gent mengi sinó perquè compri, sense importar el que faci amb la mercaderia. Els animalistes per la seva banda, tenen un problema amb la mort dels animals i probablement amb la mort mateixa. Consideren als animals de granja com a parents propers, i per tant no se’ls pots matar ni menjar. La moral fonamental que s’extreu de les seves teories és “no mataràs”, com si aquest mandat religiós tingués sentit fora de les relacions humanes i com si el món natural hagués d’obeir-lo. I alguns animalistes proposen, en efecte, modificar genèticament espècies d’animals depredadors per fer-los vegetarians. Els human som omnívors i la nostra salut depèn de la varietat vegetal i animal de la dieta. Per tant, matar animals de granja no és indecent, sinó que forma part del cicle de la nostra vida humana. Donem vida als animals i també els hi prenem. El repte és respectar als animals des del naixement fins a la seva mort i pensar en les nostres relacions en un cicle de donar i rebre. Per això els ramaders diuen que estan al servei dels animals. Perquè consideren que els animals donen molt, fins i tot la seva vida, i per tant se’ls ha de donar molt, sobretot una bona vida.
La indústria no produeix per a que la gent mengi sinó perquè compri, sense importar el que faci amb la mercaderia. Els animalistes per la seva banda, tenen un problema amb la mort dels animals i probablement amb la mort mateixa
A Catalunya s’han donat casos de col·lectius en defensa de l’alliberament animal que han entrat en petites granges de forma hostil per visibilitzar el que consideren explotació animal. Per què creu que s’ha arribat aquesta situació?
Els moviments pels drets dels animals són poderosos i compten amb el suport financer de fundacions amb molts de recursos. Poden actuar a les xarxes socials, multiplicar els webs i canals de comunicació diversos. La majoria dels activistes estan convençuts que estan en possessió de la veritat, malgrat mai han intentat entendre les qüestions que estan en joc en la nostra relació de feina amb animals i sobre tot allò que han vist a internet. Així que van a les granges amb la pretensió de revelar la veritat sobre l’explotació dels animals. Però no diferencien entre sistemes i producció no busquen comprendre. Creuen que ja ho saben tot, el que suposa perdre de vista els principals problemes: com es poden canviar les condicions de treball dels animals?, com podem construir sistemes ramaders justos? Però resulta molt més difícil respondre a aquestes preguntes perquè cal qüestionar-se, aprendre i pensar, que no pas condemnar als productors.
Creu que el veganisme ha contribuït a una idea equivocada de la relació amb els animals?
El veganisme en ell mateix no és un problema. Si la gent vol ser vegana és cosa seva. El problema radica en el desig dels animalistes d’imposar el veganisme com l’única forma ètica d’alimentació. I també com a l’única solució per fer desaparèixer els sistemes de ramaderia industrial. De fet, els animalistes saben molt bé que el veganisme no pot ser un model universal, i per això donen suport a l’agricultura cel·lular. Com explica l’associació nord americana PETA, ja que les persones no són capaces de comportar-se d’una manera ètica i deixar de menjar productes animals per elles mateixes, es comportaran èticament quan es vegin obligats a menjar car in vitro. El problema no és la realitat del veganisme, sinó la proposta política que hi ha al darrere. No obstant això, crec que si l’agricultura cel·lular arribés a substituir als productes industrials, el veganisme seria inútil perquè el valor moral de la nostra alimentació se l’emportarien els productes de l’agricultura cel·lular. Si es pot comprar un bistec amb garanties amb el segell “sense mort animal” perquè ens hem de molestar a menjar llenties?
Molts pagesos a Catalunya tenen problemes amb animals salvatges, porc senglars, cabirols, conills, perquè les poblacions no s’estan equilibrant. Com hauria de ser aquesta convivència? què es podria fer?
Això també passa a molts llocs de França. En alguns casos això es deu a que les societat de caçadors fomenten la reproducció dels animals i després es veuen desbordats. També la nostra manera de viure contribueix a aquest desequilibri. Per exemple, la desaparició o la reducció dels hàbitats, la desaparició dels depredadors, etc. Em sembla que les situacions s’han de considerar cas a cas amb els diferents actors implicats.
Vostè en el seu llibre parla de conviure amb els animals sense perdre de vista que poden ser font d’aliment i sense perdre de vista tampoc el respecte. Això és tornar als orígens? és el que feien els nostres avantpassats? o al contrari, creu que és una nova manera de plantejar aquesta convivència?
Crec que històricament els nostres avantpassats tenien respecte pels animals perquè treballaven amb ells cada dia i els coneixien. En la meva investigació sobre la relació entre els ramaders i els animals, he destacat la força de l’afecte a la feina. Els animals de granja, vaques, ovelles, porcs, són companys de vida i participen en la construcció de la nostra existència. Crec que aquest vincle fort és una herència que hem mantingut fins a la revolució industrial. No vull dir que fos perfecte o fos el millor dels mons. La nostra societat és violenta amb els humans i és violenta amb els animals. Quan els cavalls baixen a les mines ho van amb humans i fins i tot amb infants. Quan els humans moren com a conseqüència de la guerra, també moren els animals. Però en la feina diària amb els animals, era un vincle de companyonia, de família, d’haver forjat una vida en comú. I aquest vincle ha perdurat. Malgrat tot, els humans han canviat i els animals també. La nostra feina conjunta ha canviat. Per tant no és tracta de tornar enrere, sinó d’inventar altres formes de relació laboral amb els animals de granja que conservin els valors històrics dels nostres vincles i que inventin noves formes d’organització del treball que doni més llibertat als animals i als pagesos.
Ho tenia clar que el seu seria un llibre polèmic?
Crec que sí, perquè no encaixo en cap dels dos bàndols principals i defenso una vida amb animals construïda a través del treball. De fet, és la qüestió del treball el que molesta tant als industrials com als animalistes. Crec que el meu llibre qüestiona el que és el treball amb animals i el que significa la nostra vida amb ells. Resulta ofensiu abordar de forma binària la qüestió del bé i del mal. Jo el que vull mostrar és que les nostres connexions amb els animals són més complexes i riques que tot això.
Creu que està donant veu a molta gent que pensa el mateix que vostè però no s’atreveix a dir-ho?
Sí. He rebut molts comentaris de lectors que m’han dit que el llibre els ha enriquit intel·lectualment i humanament i que han posat paraules al que senten i que no sempre saben explicar. Alguns ramaders s’han animat després de llegir el llibre i fins i tot alguns joves han decidit fer el pas i dedicar-se a la ramaderia després de llegir-lo! Això em fa molt feliç perquè és un gran reconeixement a la meva feina. És una demostració del poder dels llibres per fer alguna cosa per canviar el món, encara que sigui una cosa molt petita. Ens connecta i ens fa més forts.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
