Laura Ibarra (Oviedo 1974) és arquitecta de formació i pagesa per vocació. Treballa el seu hort sola i viu sola amb el seus fills a una casa de Zureda, un poble asturià de 200 habitants. Haba Garden és el nom comercial que fa servir per vendre el que produeix. Cultiva en ecològic i reparteix a domicili a les seves clientes, diu ella. No és gaire amiga de les entrevistes, però accedeix a parlar amb nosaltres. Ho fem per comentar amb ella l’èxit del seu llibre Diario de una campesina (Ed. La Fertilidad de la tierra), un recull dels posts de Facebook en què explica vivències i pensaments a les seves clientes. Però del llibre en parlem poc. La conversa deriva en una reflexió sobre el model de consum que impera avui en dia i sobre la seva opció de vida. Té les idees molt clares i les explica amb contundència, però sense alterar-se. I ho fa amb la seguretat d’haver escollit fer el que realment volia i sense saber què passarà en el futur.
Expliqui’m, què és Diario de una campesina?
Són cartes a les meves clientes. No em venia de gust enviar una carta amb les ofertes com fa Lidl. Jo reparteixo cada dimarts a domicili des de fa molt anys i, és clar, abans les veia cada setmana i parlàvem i una mica ens posàvem al dia. Però durant el confinament vaig continuar repartint igualment, però ja no era el mateix, i vaig començar a escriure a Facebook el que em passava pel cap. I els parlo dels productes que tinc aquella setmana, però també de la feina que estic fent, de com treballo la terra…
Li ha canviat molt la vida la pandèmia i el confinament?
La veritat és que en el dia dia tampoc m’ha afectat tant. Jo normalment no surto de l’hort. Ara sí que, per repartir, vaig amb la mascareta i això. Durant el confinament estricte tenia menys espai pel descans. Tinc dos fills i entre la feina a l’hort i ells hi havia poc marge per a mi. Jo havia de seguir treballant i, tot i que estic a tocar de casa, deixava els nens amb un walkie talkie per si passava res. És cert que tot va ser molt intens i va provocar molta incertesa, i que a mi em va anar bé, perquè vaig incrementar les vendes. Però em vaig afartar de tanta incertesa i ara ja no vull saber-ne res. Així, tret de l’escola dels nens i que durant el confinament podia aparcar on volia quan feia el repartiment, pel que fa a la resta no m’ha canviat la vida. De fet, quan van obrir, amb això de l’aparcament vaig tenir un bajón (riu).
Però el coronavirus sí que ha capgirat la vida de molta gent i són molts els que es fan nous plantejament vitals.
No sé què dir-li. No és fàcil tornar al camp i anar a algun lloc desconegut si no hi tens una experiència directa. És veritat que ara sembla que hi ha alguna raó més per fer-ho i la necessitat hi obliga. Aquí també es nota una mica més que abans, tot i que són sobretot segones residències. Es tracta de tenir un lloc, una possibilitat per si ve l’apocalipsi.
Però vostè ho va fer.
Fer el que vaig fer no és tan fàcil. Marxar de la ciutat potser sí, però viure al camp i del camp no ho és. Jo no sé a altres llocs, però tant que es parla de l’España vaciada i, en realitat, es fa molt poca cosa, ni per ajudar en la compra ni en el lloguer d’habitatges. La gent que podria fer-ho és bastant reticent. I és clar, si ja és difícil això, imagina’t pensar com viure del camp. Imagina’t que jo puc vendre 500 euros al mes i n’he de pagar 300 d’autònoma. Però potser jo sola no puc produir més. Com ho fem?. Però és que a més, no tothom serveix.
Vol dir que cal una formació?
Formació, però no només. La desaparició de l’agricultor artesanal és perquè hi ha qui necessita tenir una feina de 8 hores, amb un horari. Marc Badal, al seu llibre Vidas a la intemperie (Ed. Pepitas de Calabaza) diu que una persona que es dedica al conreu de blat ha de prendre 400 decisions a l’any. Imagina a un policonreu com el meu. Constantment he de prendre decisions. I si, a més, costa guanyar-s’hi la vida, no és tan fàcil, no.
Aleshores com es podria fer?
Tornant a connectar el poble amb la ciutat. El menjar ara és baratíssim comparat amb fa 50 anys. Els ramaders fa 50 anys que no apugen els preus. I això és desconeixement. La gent no sap quins són els productes de temporada i, com que la mobilitat és extrema, la gent té molta llibertat de consum. Abans la gent de ciutat era molt culta i ara la bretxa cultural és a l’inrevés, perquè els paletos són més aviat de ciutat.
Com hi arriba vostè, doncs? Perquè tampoc no li venia de família…
Perquè jo el que volia era viure al camp i viure del camp. Quan era jove no ho tenia tant clar que, en una mena de crisi existencial, em vaig comprar la casa, vaig aconseguir l’hort i vam fer un grup de terres col·lectives, que després es va desfer… Però jo vaig accedir a més terra. Quan era més joveneta, em vaig instal·lar amb altres joves al Pirineu navarrès i, durant un any, vaig aprendre a conrear amb Javier Aldaia, a la seva horta d’Aranzadia. També vaig aprendre com es gestiona una finca agrícola, però per vendre. I quan vaig tornar a Astúries tenia aquestes eines que havia après.
Com es veu en el futur?
El meu futur? No en tinc ni idea. Quan vaig venir aquí, vaig venir amb parella i no tenia fills. Ara tinc fills i no tinc parella, i ells també em condicionaran. A part que depenc del meu cos per treballar. No sé quan aguantarà. Ara tinc una voluntària que m’ajuda, però bàsicament depenc de mi. És per això que és interessant diversificar, perquè si falla alguna cosa et puguis agafar a una altra. Faig plantes medicinals, conserves, faig pa, escric coses (riu). Però el futur?…Qui sap. Ara estic bé. La resta ja ho veurem.
Li preocupa estar sola, viure amb un cert aïllament?
Gens. Una de les raons per viure aquí és que jo sola estic bé. Les dificultats són més portables si estàs acompanyada, però sola estic bé. Tenim nevades que ens incomuniquen el poble, no és fàcil criar nens a un lloc on no hi ha criatures, que la roba a l’hivern no s’asseca mai, i que treballar enmig del camp amb fang no és gaire bucòlic. Però, així i tot, no ho canviaria per la ciutat.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
