Núria Albà i Lluís Soler són ceramistes, originaris de Vilanova i la Geltrú (Garraf), però fa 46 anys que es van enamorar de Senan (Conca de Barberà) i encara hi viuen. Podem dir que van ser dels primers neorurals, quan el terme gairebé no existia. Quan van arribar-hi, el poble tenia vint habitants. Ara en són una cinquantena. Han dedicat, i dediquen, la seva vida al poble i a la ceràmica. Hi contactem quan són acabats d’arribar de França, on han muntat una exposició, perquè la seva feina té reconeixement internacional. Parlem només amb la Núria, perquè en aquell moment en Lluís és a l’hort collint pèsols.
Porten tota una vida treballant i vivint junts, però les peces que fan les signen a part?
Els dos som ceramistes i fa prop de 50 anys que estem junts i ens coneixem des de que érem petits. En Lluís és marit i company de vida i hi ha peces que les fem a quatre mans, podríem dir. N’hi ha d’altres que jo les començo i després ell hi intervé, o a l’inrevés. Les peces més personals sí que les fa cadascú. Però va bé, a nivell tècnic, poder-nos consultar l’un a l’altre. Si ho fem entre tots dos, signem com a AS, Albà Soler. La qüestió és poder expressar-se.
La seva feina es coneix arreu. Com es fa per tenir aquesta projecció internacional des d’un poble tan petit?
Movent-nos molt. No hem dit que no mai, quan ens han proposat de sortir a fora, i a més hem intentant ser recíprocs. Hem fet intercanvis, hem portat ceramistes estrangers a Senan. Per exemple, vam convidar uns ceramistes lituans que van cuinar menjar tradicional del seu país per a tota la gent del poble. Molts holandesos i alemanys que arriben a Barcelona passen per Senan a visitar el nostre taller. Es tracta de ser obert i no tenir por que quan arriba algú de fora et pugui enganyar.
S’han donat a conèixer amb tècniques com el rakú o la carbonació. Cada un està especialitzat amb una d’aquestes tècniques?
El rakú jo l’he treballat molt de temps. Quan vam començar a sortir per Europa la fèiem servir tots dos. La carbonació, en canvi, és més cosa del Lluís. És una manera de coure determinada que representa els llustres metàl·lics. Però no és que ell s’hagi decantat per una tècnica i jo per una altra, hem anat a èpoques. I ara provem coses diferents, com el gres i el refractari.
Hauria estat més fàcil la seva carrera si haguessin treballat a Barcelona?
No ho penso. A Barcelona, només per poder pagar el lloguer d’un taller, hauríem hagut de fer mans i mànigues. Però vaja, fer de ceramista no és fàcil a Catalunya, si ho comparem amb el que passa a França, per exemple. Aquí, després de les cassoles de Breda i les vaixelles de la Bisbal, ha estat molt dur. A Europa els nostres amics ceramistes han pogut tenir una vida amb dignitat. Si haguéssim pogut viure venent-ho tot aquí no hauríem tingut la necessitat d’anar a França, Alemanya o Anglaterra. I és clar, essent els dos membre de la parella ceramistes, costa. Però no ens en penedim.
I aquesta feina la combinen amb un hort.
En Lluís ara és a l’hort, m’ha dit que hi havia una bona collita de pèsols. Tenim un hort d’hivern i un hort d’estiu. Tenim oliveres. Les olives les portem a la Cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges perquè ens en facin oli. Tenim uns ceps d’ull de llebre i ens fem el vi amb uns amics. I fa poc que vam sembrar 150 ceps de trepat. D’aquí un temps podrem fer un cupatge amb l’ull de llebre (riu). En Lluís ve de família pagesos i jo també, i al cap de poc d’arribar aquí vam aconseguir comprar un hort i el vam anar ampliant amb els anys. Recordo la família per part de pare que tenien una masia immensa i hi anàvem a veure l’avi i l’àvia.
És a dir que estan ben connectats a la terra.
Sí. perquè, a més, nosaltres treballem la terra d’una altra manera. Tocar la terra, fent ceràmica, ens alimenta l’ànima i l’economia.
És el què buscaven quan van arribar a Senan fa 46 anys?
En aquella època molts ceramistes s’instal·laven a Girona o a la Garrotxa, i aleshores, com ara, ja eren unes zones més cares que altres llocs. Vam arribar aquí una mica per casualitat, perquè un germà del Lluís hi havia comprat una casa de segona residència, per allò de canviar d’aires. Tots veníem de Vilanova i la Geltrú. Un dia vam anar a visitar-lo i, des de la carretera, abans i tot d’arribar-hi, ja ens va encantar. Realment, els nou quilòmetres que separen l’Espluga de Francolí de Senan porten a un altre món. Eren vinyes, ametllers, algun bosc que veies, algunes alzines… I ens en vam enamorar. Va ser un cop de cor.
Va ser fàcil trobar un lloc on viure?
Bastant. Un cop al poble vam trobar una casa, Ca la Marieta, i la vam comprar per posar-hi el taller i per ser casa nostra. Només hi havia poc més de vint habitants. I ens van acollir molt bé. Vam viure bastant anys sense aigua corrent. A vegades dic que t’enamores o no t’enamores, i nosaltres ens van enamorar i encara dura. Com a agraïment vaig dedicar vuit anys de la meva vida a ser alcaldessa.
Com va ser aquesta experiència?
Va ser una bona experiència, això és veritat. Però tampoc no cal idealitzar-la, perquè aquí no hi ha filtres. A l’alcaldessa Colau ningú va a casa seva a dir-li que no veu la tele, o que l’aigua no funciona. I aquí això sí que passava. Nosaltres, tant en Lluís com jo, ha havíem col·laborat amb l’anterior alcalde. Amb una amiga havíem fet els gegants del poble, també havíem organitzat estades de ceramistes txecs i lituans, etc.
“Si tu vas a un municipi i no convius amb el veïnatge, flac favor que li fas aquell municipi.”
Per tant la seva implicació amb l’activitat del poble ha estat sempre total.
Quan nosaltres vam arribar, vam anar a conèixer els veïns. El Pepitu de Cal Roc, quan tornava a casa, aturava el tractor davant del taller. Era fadrí i ens explicava històries de Senan. Jo crec que la integració és aquesta i perquè la gent t’accepti no pots donar l’esquena al poble. Nosaltres érem la Núria i el Lluís de Ca la Marieta. Ara aquest nom ja s’ha perdut, però perquè ens hem integrat. Si tu vas a un municipi i no convius amb el veïnatge, flac favor que li fas aquell municipi. L’any passat, per exemple, nosaltres vam fer una vaixella signada com a Senan. Potser aquest any la tornem a fer.
Que li sembla aquesta tendència de gent que deixa la ciutat?
Tinc la sensació que és menys del que es diu a les notícies. Continuo lligada a l’Associació de Micropobles, de la qual en vam ser fundadors, i la sensació és que és bastant irregular, aquesta tendència. Hi ha municipis que van rebent gent, alguns més que d’altres, però no sé si és tanta com a vegades es publicita. També he de dir que hi ha gent que vol venir al poble a fer la vida de ciutat i no és aquesta la cosa. S’ha de participar a les coses que fan al poble, a les festes, les activitats, compra de proximitat… Si només vens a fer d’espectador no funciona.
Alguna cosa que hauria canviat de tots aquests anys?
L’única frustració meva era no poder fer créixer el municipi. Quan vaig ser alcaldessa, vam arribar a ser una seixantena, però la gent va anar marxant. Pel que fa a la feina, hem sigut feliços. Hem tingut reconeixement arreu, hem fet exposicions a la Xina. Només hi havia 26 ceramistes europeus, i nosaltres dos hi érem. Però bé, m’ha quedat això, aquesta petita frustració [de no haver aconseguit fer créixer el poble]. Per això ho reflecteixo a algunes de les meves peces. Hi ha molts personatges amb el cor ferit.
Com es veu en el futur?
Ens agradaria poder morir a Senan, però no tenim clar que pugui ser. L’assistència està plantejada de tal manera que hem vist com molta gent gran marxava del poble a residències, per exemple. Amb tot el que ha passat amb la pandèmia, aquest sistema s’hauria de revisar i s’hauria de plantejar un debat profund. D’altra gent marxa per anar a viure amb els seus fills. A nosaltres ens agradaria morir aquí.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
