Rosa Galindo és al capdavant de la Fundació Miranda, un projecte que va impulsar ella mateixa el 2008 i que avui treballa de manera transversal amb cavalls, natura i persones. Acullen cavalls amb passats durs, poc feliços i maltractats i, mitjançant la gestió d’espais naturals, els ofereixen el context necessari perquè puguin tornar a ser lliures i recuperar la seva essència. La Fundació, en el fons, hi intervé poc. Un cavall se sana quan conviu amb altres cavalls. També organitzen activitats amb infants i adults que, amb el cavall com a intermediari, connecten amb la natura, cosa que contribueix a fer-los recuperar salut. Galindo explica que, la força sistèmica del ramat de cavalls ofereix una potència que ensenya moltes coses a la gent. “El cavall és un mirall per la persona”, expliquen. Emmirallem-nos, doncs, en aquest futur conciliador i resilient que cavalca entre les mans de la Fundació Miranda.
Com es defineix la Fundació?
Som un projecte integratiu de diferents àrees. El nostre paradigma no és anar cap a un futur on les coses són especialitzades i dissociades, sinó cap a la integració o la reconnexió d’àmbits. Treballem amb cavalls, persones i natura. El projecte té una base i un denominador comú que engeguen els cavalls, molts d’ells amb precedents d’abandonaments, maltractaments. Nosaltres gestionem grans espais naturals on poden tornar a ser cavalls de veritat, cavalls lliures. Viuen en un model de llibertat acompanyada, no els deixem a la seva sort, sinó que en supervisem la integració, la transició i l’adaptació. Quan els cavalls recuperen l’equilibri intern i el benestar, són un recurs positiu per processos de recuperació de la salut i millora de la qualitat de vida de les persones. Nosaltres acabem de registrar un mètode d’acompanyament de persones perquè reconnectin amb la natura, amb el cavall com a intermediari. És gent amb trastorns de conducta, diversitat intel·lectual, que han patit abusos o maltractaments, que viuen en presons… Jo sempre dic que marxen amb una dosi homeopàtica, una llavor per la seva vida, inspirada pels cavalls. La pastura dels cavalls, alhora, aporta biodiversitat i prevenció d’incendis. És un cercle virtuós on es connecten molts àmbits, com a la vida mateixa. Aquesta és la mirada que tenim. No som ni una protectora ni un refugi, i tampoc fem equinoteràpia… Som una mica de tot i transcendim aquests models tan humanitzats.
Avui teniu vuitanta cavalls. Tots tenen aquest passat de maltractatament que comentes?
La majoria sí, són cavalls que provenen d’abandonaments, de persones que ja no els podien mantenir o que els maltractaven, que els tenien aïllats, que no els alimentaven bé o que els feien participar en competicions dures. Si tenim en compte el que diu l’etologia del cavall, aquest és un ésser gregari —necessita el grup— i claustrofòbic —necessita espai—, tenir-lo tancat en un box de 3m x 3m, és legal, però és un maltractament. El cavall moltes vegades no té un problema de salut concret, sinó una malaltia crònica o emocional causada per les persones. Hem desnaturalitzat i allunyat els cavalls del que la seva natura necessita. També tenim un grupet de cavalls que han viscut sempre en llibertat. Si ho mirem com un moviment sistèmic, és molt difícil crear salut si no hi ha cap cèl·lula sana. Cap dels cavalls maltractats sabia què era viure a la natura, com alimentar-se, com pasturar, com buscar recursos, com organitzar-se en ramat. Eren cavalls que havien viscut sense transmissió de coneixement, que és el que fan ells en els ramats, com nosaltres en els grups o famílies. Vam haver d’introduir cavalls sans perquè poguessin agafar el lideratge i inspirar la recuperació del que és l’essència del cavall. La connexió amb el grup i la xarxa de suport és essencial com a detonant del mecanisme de la resiliència.
Com es tracta la psicologia d’un cavall que ha estat maltractat?
Et diria que no el tractem, perquè no n’hem de fer res. A vegades hem intentat amb doma natural, amb bones pràctiques, amb afecte, amb paciència, amb moltes estones al dia, rehabilitar un trauma d’un cavall, i hem invertit molt temps per aconseguir una millora petita. Quan realment hem vist metamorfosis espectaculars ha sigut quan el cavall s’ha pogut integrar en el grup i ha fet el seu procés. Potser al principi li fan una mica de bullying, no tot és un camí de flors, però després hi ha un moment que el cavall s’empodera, que comença a ser inclòs, que decideix amb qui es vincula, i aquí ja està. No és tant el que nosaltres hem de fer, no som els salvadors que tenim la solució de tot. La Lucy Rees, que admirem i ens inspira molt, sempre diu deixa pasturar un cavall amb els altres cavalls i es curarà. Tots els mals que té són perquè l’hem privat del que necessita. Tornem-li, i la natura tendeix a l’equilibri. Tot i que no fem el mateix ara que quan vam començar, que en sabíem molt poquet, sempre intentem tenir ment de principiant, perquè és bàsica per no perdre detall de la realitat. Quan tu ja saps què passa, hi ha una part de la realitat que se t’escapa. I això és un treball amb una mateixa, no amb el cavall. Abans de dir què necessita el cavall, observa, escolta. Nosaltres només intervenim quan cal.
I físicament, quin tracte reben? Quin és el maneig?
Gestionem grans espais naturals i tenim cavalls que els podem deixar anar directament i d’altres que requereixen una transició en espais de “llibertat” més acotada, més supervisada. Perquè per exemple, un cavall que menja pinso fa anys no li podem treure de cop, encara que el pinso no sigui bo per la seva salut, ja que el cavall no és granívor sinó herbívor. La seva flora intestinal estarà molt alterada i el canvi ha de ser un procés. Cavalls que arriben ferrats, estabulats o suplementats amb pinsos durant quinze anys o més, difícilment s’adaptaran a una vida de llibertat total. En aquest cas els tenim en espais intermedis, amb més acompanyament i suport. Això és imprescindible, si no, la llibertat és una ideologia, però no és benestar. Nosaltres escoltem el cavall i adaptem la nostra visió a ell, sempre des de l’amor i el servei.
Us truquen molt sovint per acollir un cavall. Hi ha alguna mena de procés de tria?
Tenim uns requisits, unes decisions, que filtrem de forma racional però que d’inici han de passar pel cor, perquè així és com no t’equivoques. Valorem a quin espai dels que gestionem a aquest cavall li serà més fàcil la vida, i com s’haurà d’acompanyar. Si sabem que, si no acollim un cavall, es morirà, l’agafem i l’ubiquem de la millor manera. També hi ha un protocol veterinari per ingressar a la fundació, hem de saber com està i que és segur per ell i segur pels altres. Ara en tenim 80 i ens falta territori i diners. Si agaféssim tots els cavalls de totes les trucades que rebem seríem uns irresponsables amb els que ja tenim. Per això també demanem a l’Administració que ens doni suport amb alguna ajuda, per poder continuar fent aquesta tasca, i alhora és un suport per ells, perquè no tenen resolt el problema del benestar i maltractament animal.
Entenc doncs que esteu en contacte amb el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural.
Sí. Reivindiquem ajudes com els ramaders, que estan recolzats amb subvencions europees que vehicula el departament, però nosaltres no en tenim cap. Això ens deixa amb un desavantatge per tenir accés a la terra. Nosaltres també produïm, no carn, però sí uns valors que no són menys importants. Crec que el departament ha de començar a incloure aquestes noves tendències i filosofies i no quedar-se ancorat amb lleis com la de la caça, que és de l’època franquista. També, però, estem treballant amb les veterinàries del Departament per crear conjuntament un protocol de bones pràctiques, i en aquest sentit estem contents, ja que podem aportar la nostra experiència perquè les persones que tenen èquid puguin entendre què és bàsic pel seu benestar. Volem apel·lar la sensibilitat de les persones. Hi ha gent que no ho fa millor perquè no en sap, però d’altres que els hi és igual i aquí per tenir èxit es necessita una llei que actualment no exigeix gaire.
L’estiu el passeu al Pirineu i a l’hivern aneu al Garraf. Per què és important fer aquesta transhumància?
La transhumància ens permet accedir a territoris i tenir-los en benestar. El cavall ha de ser un agent de conservació i biodiversitat dels territoris, no de desforestació. Per tant, es tracta de pasturar els espais fins al punt necessari: no sobrepasturar, però tampoc permetre que estiguin subpastorats amb risc d’incendi. També és molt positiu pels cavalls perquè segueixen el seu impuls natural d’abandonar territoris per anar a buscar noves pastures, connectat amb l’estacionalitat. La transhumància és una pràctica que ens posa en l’àmbit de la cultura i la memòria, tenim un paper de recuperació molt important. Vivim en un país molt emboscat que s’ha anat transformant per unes polítiques ambientals que ens han portat carreteres i polígons que no han respectat els camins de transhumància.
Com la gestioneu?
Com que no teníem gaires antecedents, el procés ha sigut a base de prova i error. Vam començar caminant amb grupets i va passar que quan tornàvem cap al Pirineu, com que els cavalls ja es coneixien el camí – passen una vegada i ja se’l coneixen, estan tan presents que ho registren a la seva memòria i tenen molta orientació – es posaven a galopar i així és impossible parar-los. Aleshores vam decidir fer-ho muntats, perquè quan corrin, proposar que no corrin tant, anar amb ells o saber on són. Això ho hem fet algunes vegades els quatre responsables de la Fundació amb 45 cavalls màxim. És heavy perquè arriba un moment que ningú no controla res. Anar amb ells és com estar dins d’una mena de riu que té vida pròpia i que no pots parar, perquè tampoc tindria sentit, i com que ho entens, no passes por, vas amb ells, ets un més, formes part d’una cosa sistèmica molt potent. Hi ha camins en què això es pot fer, i d’altres que això voreja la imprudència. El que fem ara és anar caminant amb grups petits, que no s’envelen tant, i amb un guia muntat. El nostre guia és el Marc Giró Bartra, i està molt habituat a fer aquest tipus de moviment a la Patagònia amb vaques i molts cavalls. Un guia eqüestre normal no pot fer aquesta feina. Requereix un nivell de coratge, valor i implicació que en aquest país només algú com el Marc pot arribar a desenvolupar. Fer una transhumància suposa un treball de preproducció espectacular.
A la web de Fundació Miranda expliqueu que els cavalls són “un mirall per les persones, que ens conviden a emprendre un camí de consciència i autoconeixement”. Com ho fan? Què tenen per ensenyar-nos?
Un cavall que té vida pròpia ens pot inspirar molt de coneixement, perquè veure un ésser en plenitud, amb atenció plena, amb presència… és com tenir un professor de mindfulness al costat. A més, per la neurona mirall i per resonància, el cavall et traspassa tot això. Quan acompanyem les persones amb el cavall, a part de l’energia vital de l’animal, tenim la força del ramat, que és molt sistèmica. Hi ha una tendència de comunicació animal que de vegades, per mi, patina una mica. Pot ser que, l’explicació del que passa entre un cavall i una persona, és que un cavall està aquí perquè la persona aprengui alguna cosa. Jo sempre penso que els cavalls ens poden inspirar molt aprenentatge si escoltem bé, però no crec que un cavall tingui vida en funció de l’home. Això, per mi, és molt antropocèntric i crec que ja estem més enllà en l’evolució.
Sembla que el retorn que donen no es pot explicar.
La paraula és retorn. A la Fundació Miranda construïm espais on poder reconciliar l’espècie humana i el cavall, amb la que tenim un deute històric. Els hem fet anar a la guerra, els hem sotmès a barbaritats… Aquí, aquesta conciliació és possible perquè el cavall està bé, i podem establir vincles de veritat. I els vincles d’amor, de respecte, sanen, no només a una part del que està vinculat, sinó a les dues parts, perquè és una energia molt potent i curativa.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
