(Amb Vanesa Freixa vam iniciar les entrevistes setmanals a persomatges rellevants del món que torna. Ara, enmig de l’estiu i amb un ritme més relaxat, us proposem rellegir-la. Les seves reflexions són sempre interessants)
Activista rural, il·lustradora, pastora i, potser per sobre de tot, pirinenca, Vanesa Freixa fa anys que reflexiona en veu alta des de la Borda Sibilia, d’Olp (Pallars Sobirà) al voltant dels reptes que enfronta un món rural més canviant del que sembla. Va ser directora del Projecte Grípia-Escola de Pagesos i Pastors i de l’associació Obrador Xisqueta, dues iniciatives que van proposar un futur diferent per al seu territori. Tot i que encara queda molt camí per fer, “el món rural és un món ple de possibilitats”, diu. I ho proclama tan convençuda com conscient dels entrebancs que cal vèncer.
Tot va ser confinar-nos el març passat i començar a publicar-se articles al voltant del repoblament rural. Penses que, ara sí, això ja comença a passar?
Nosaltres som i ens sentim rurals. Des de sempre, privilegiades de viure i de ser d’on som. Ara sembla —tot i que això són percepcions dels que estem enamorats de la ruralitat– que viure en el món rural s’ha posat en valor. Viure al món rural sempre ha estat una opció per a tothom. I el món rural des de fa molt temps està molt buit. Molt buit segons des d’on es miri i com es miri, és clar! El repoblament pot començar a passar, i està passant. Aquí ja veiem moviment de persones joves, al voltant dels 30 anys que, o bé perquè les seves famílies tenen una segona residència, o bé perquè hi tenen amics, decideixen fer el salt. Per a mi és molt gràfic. Els éssers humans, internament, tenim una necessitat molt clara de viure en entorns on els espais naturals siguin molt presents. La clau és saber des d’on surt aquest voluntat de canvi. Estem molt distrets amb massa coses de fora que estan molt presents a la nostra vida i que hem considerat que són imprescindibles, i això, de vegades, obstrueix el camí.
En un article article a La Conca 5.1 parlaves de com la urbanitat està substituint la ruralitat a pagès. És el preu que cal pagar si la gent de ciutat torna al món rural? O som a temps de preguntar-nos si realment volem un canvi de valors i no només d’emplaçament?
Sí, per descomptat és un canvi de valors. El que ens hem de preguntar quan volem aquest canvi —que plantegem com a transcendental— és si la motivació neix d’un impuls de fugida, des de la por, o bé des d’un anhel autèntic. Si és per aquesta segona raó, això ens permetrà tenir l’oportunitat de descobrir què és viure aquí i, sobretot, aprendre a viure des d’aquí. Aquesta serà la segona fase del repoblament. Saber viure des d’on vols assentar les teves arrels. Per tant és fonamental, com a nou habitant, replantejar-se els valors associats a l’habitar, a l’estar, al relacionar-se.
“Ens hem de preguntar si la motivació de venir a viure al món rural neix d’un impuls de fugida, des de la por, o bé des d’un anhel autèntic. Si és per aquesta segona raó, tindrem l’oportunitat de descobrir què és viure aquí.”
Pel que fa a la urbanització del rural, a mi és un tema que em genera moltes contradiccions. Per una banda sóc molt conscient que el món rural necessita saba nova. Necessita renovació interna urgentment. Són territoris amb poca població, en general molt conservadora —tingui l’edat que tingui—, i, en conseqüència, el que produeix són territoris amb plantejaments i idees poc renovadores, provocant una sensació d’estancament que fa que en alguns aspectes, sobretot en el pla polític, visquem en una pantalla dels anys 80. Alhora, quan diem que s’urbanitza —ideològicament— excessivament allò rural, també ens genera una por associada a la pèrdua dels valors rurals —alguns dels quals també s’haurien de posar en revisió—, com són la cultura lligada a una economia tradicional, la gestió comunal, el compromís per gestionar i cuidar la terra. I això tendim a associar-ho a aquest desembarcament d’urbans al camp.
I no és així?
Del que a vegades no som conscients és que aquesta mentalitat urbana, que no els urbans, ja és ben present al món rural. I que d’aquesta pèrdua de valors, els mateixos rurals també n’hem format part. I aquest seria el drama: adonar-se que la societat d’una manera generalitzada ha transmutat i s’ha deslligat completament del seu paper amb l’entorn, més enllà de ser-ne només espectadors, tant si som urbans com rurals.
El món rural ja és un objecte. Un objecte de consum que ha perdut moltíssimes persones que hi interactuen d’una manera directa i, per tant, molta cultura associada, molts sabers que, per a la majoria, ja no tenen sentit en el dia a dia. Però és que no mengem a diari? És que no necessitem llenya per escalfar casa nostra? Aquí és on radica la desconnexió tan bèstia que tenim. No som conscients que, per tenir tot això, l’activitat productiva en el medi rural és essencial.
“El món rural ja és un objecte de consum que ha perdut moltíssimes persones que hi interactuen d’una manera directa i, per tant, molts sabers que, per a la majoria, ja no tenen sentit en el dia a dia. Però que no mengem a diari? Que no necessitem llenya per escalfar casa nostra? Aquí radica la desconnexió tan bèstia que tenim.”
També has reflexionat en sentit contrari. Vas participar en una taula rodona a la Biennal de Pensament de Barcelona (2019) amb el títol La ciutat rural.
No penso tant que la ciutat assumeixi uns valors rurals, sinó en convertir-la en un espai rural, rural urbanitzat, ciutat-rural. Més que ruralitzar la mentalitat, és ruralitzar l’espai i, poc a poc, això anirà canviant la realitat dels urbans, fent-los sentir que viuen en un espai, si pot ser, més natural.
Barcelona, per exemple, encara disposa d’àrees enormes fora de la ciutat, on es podria plantejar d’establir grans hortes per abastir la ciutat. En canvi, el que es fa, i molt cops des del mateix govern, és eixamplar encara més la urbanització provocada per la gentrificació de Barcelona. És molt trist veure la curtesa de mires que es pot arribar a tenir des de la política. L’estratègia més intel·ligent a seguir a dia d’avui per qualsevol govern és protegir la seva terra agrària per tenir espai productiu per als aliments. No vendre-la. I això s’ha de fer ja. Aquest seria un símptoma clar de govern madur i responsable. I no només hem de parlar d’agricultura, sinó d’una ramaderia periurbana extensiva —naturalment— que produeixi carn i formatges. Òbviament no abastirem tota la població però sí una part importantíssima. Barcelona, a més a més, disposa de parcs naturals, on la ruralitat existeix i on la ramaderia hi ha estat tan present com al Pirineu. Aquests espais naturals també han de tenir aquesta mirada ruralitzadora.
“Potser no cal anar a viure al món rural per viure millor, potser ens hem de plantejar transformar el nostre entorn comprant aliments de proximitat.”
Potser no cal anar a viure al món rural per viure millor, potser ens hem de plantejar transformar el nostre entorn vital comprant aliments de proximitat que es produeixin als entorns de les nostres ciutats.
El món rural pot no ser la panacea per a una vida millor. Les comunitats rurals estan prou disposades a integrar els nouvinguts?
Jo penso que la disposició hi és i que molts cops estan molt agraïdes de l’arribada de nous habitants. El que em pregunto en veu alta és, per una banda, si els locals creuen que els nouvinguts s’hi establiran per gaire temps, i, per l’altra, si els locals estan disposats a ajudar perquè les persones foranes s’hi estableixin permanentment. Penso que els territoris rurals han estat tant temps despoblats que hi ha un cert esceptcisme. Han vist molta gent que venia per quedar-s’hi i ha acabat marxant.
Aquí també hauríem de veure quina ha estat la raó perquè això passi tan sovint. Quines dificultats s’hi han trobat? El món rural és molt divers, i hi ha moltes ruralitats: la turistitzada, la despoblada, la gentrificada… Cadascuna presenta unes problemàtiques associades que fan que en determinats moments l’estabilitat de les persones nouvingudes trontolli. Aquesta qüestió s’ha de tractar d’una manera integral, no només és l’actitud dels locals que pot ser tant amable com hostil, sinó de com un territori en general està cuidat per poder cuidar als que hi viuen i hi volen viure.
I, a l’inrevés, quan la gent del món urbà decideix instal·lar-se al món rural… Fins a quin punt pateixen un xoc de realitat?
Qui ve amb una actitud respectuosa, aprecia moltíssim els valors del món rural. Hi camina a poc a poc. Aporta energia i veu possibilitats a tot arreu. El territori rural és un espai amb tantes possibilitats… El problema de vegades és que es troben amb uns locals que donen poca importància al que són com a cultura i territori, i que miren molt cap enfora. Alhora hi ha certs recels que s’han de vèncer i, a vegades, has d’invertir molt temps perquè es creguin les teves bones intencions. Això pot ser molt cansat. Són molts anys de dir que al món rural no s’hi podia fer res, que no hi havia ningú… Això deixa un petjada fonda. Hem de fer un esforç molt gran per reconstruir aquest amor propi, que es transmet de generació en generació. Per sort, tot això canvia –com sempre, a ritme rural– i, a part, hi ha la gent jove que ja ho veu des d’un altre punt de vista.
“Al món rural, hem de fer un esforç molt gran per reconstruir aquest amor propi que es transmet de generació en generació. Per sort, tot això canvia –com sempre, a ritme rural– i hi ha gent jove que ja ho veu des d’un altre punt de vista.”
Has format part d’un projecte valent i ambiciós que neda a contracorrent: el Projecte Grípia (2009). Si no fos per aquella idea, avui no hi hauria ni l’Escola de Pastors, ni l’Obrador Xisqueta. I són allà, superant moltes dificultats. Però reben el suport polític, social i econòmic que necessitarien?
Ui! Qui els dóna valor veritablement valor són aquells que hi tenen una vinculació directa, perquè en veuen els resultats: les persones que fan la formació a l’Escola de Pastors, els projectes ramaders i agrícoles que acullen aquestes persones, les artesanes, els consumidors de productes Xisqueta. Però l’àmbit polític navega molt. Té molt poc criteri per decidir el que és important i el que no ho és. Són projectes que podem dir que estan complint amb el deure que s’havien proposat, que certament estan cobrint una necessitat que hi havia i que ningú encara no havia atès. Des d’un inici, l’administració els ha donat suport, però encara ara, i això us ho explicaria més bé l’equip que avui gestiona l’Escola de Pastors, no hi ha un suport estable públic a l’Escola que en garanteixi la continuïtat en el temps. O l’Obrador Xisqueta, que, tot i el treball tan bo que feia a nivell social, ha hagut de deixar aquesta línia de treball per la manca de suport institucional.
Amb projectes com aquests, feu aportacions concretes per dinamitzar el món rural. Tots tenen la pagesia com a base. El futur, al món rural, continuarà sent la pagesia o cal ampliar la visió?
El món rural és cert que està en transició, però, sí o sí, la gestió de l’entorn en el pla productiu és imprescindible. Bàsicament, perquè no fer-ho seria una estupidesa. Tenim clar que hem de menjar, oi? És el món rural el que disposa claríssimament d’aquest espai. L’entorn natural necessita una gestió equilibrada. Els humans, que som un element més de la natura, hem de poder nodrir-nos-en, però cuidant-la a la vegada. Per jo, té poc sentit venir a viure a l’àmbit rural i no tenir algun paper, sigui com a productor o consumidor, en la producció alimentària. No estar preocupat d’on i com es generen els aliments i no preocupar-se de per què el territori on vius compleix aquesta funció és no mirar amb els ulls adequats la realitat en què estem immerses i la que ens vindrà. Estem completament deslligades de la majoria d’accions que impliquen guanyar nivells d’autosuficiència, tant sigui pel que fa als aliments, com a l’energia, com a construir-nos el nostre habitatge, o qualsevol altra cosa que siguin béns bàsics. Som completament dependents, en aquest sentit, i no estem pensant en fer cap procés de reconversió. Tot i que hi ha un moviment de persones que volen recuperar i aplicar aquests coneixements, acaben sent una petita minoria. Però, per sort, creix fortament.
“No estar preocupat d’on i com es generen els aliments i no preocupar-se de per què el territori on vius compleix aquesta funció és no mirar la realitat en què estem immerses amb els ulls adequats.”
Respons aquestes preguntes quan ja és de nit. Potser no passa res si ens posem poètics i pensem que l’última hora de la jornada ja justifica prou triar la vida rural.
La vida que tinc, la que tenim en família, comença a apropar-se molt a aquests anhels de què parlo. És una vida on la solitud t’ha d’omplir. Sóc pirinenca, de muntanya, i tot i haver-hi viscut molts anys de la meva vida, no és fins ara que sento que visc en un entorn rural. La diferència important radica en com et relaciones amb aquests entorn. Què predomina més en el teu paisatge diari: els espais tancats o els espais oberts? En el meu cas és un equilibri. Tinc la sort de viure en un lloc on des que obro els ulls fins que els tanco, literalment, veig un espai obert. On quan obro la porta de casa sento el so dels moixons, de les esquelles del bestiar i de l’aigua que baixa pel barranc. On tinc la sort, quan anem tard, d’anar a buscar el nostre petit ramat d’ovelles quan és de nit amb els meus dos fills, amb els frontals al cap i gaudint d’un passeig acompanyats pel crit del gamarús, que sembla que ens espera. Ja som part del seu/nostre ecosistema. I tenim la responsabilitat de cuidar de tot això d’una manera conscient i mirant de ser coherents, que ja costa prou. Ens falta molt coneixement. A la nit, vaig a donar un cop d’ull al ramadet, i quan vaig i torno, camino sota un cel estrellat que em cau a sobre de grandiós que és, i el miro pensant que tot allò se m’escapa de l’enteniment. Per jo, viure aquí forma part de com sóc, del que sóc jo. I això costa un temps entendre-ho. Encara estic fent-ho. Som uns privilegiats.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
