Neus Monllor és ambientòloga i fa quinze anys que és consultora agrosocial. Nascuda al País Valencià, a Castalla (l’Alcoià), ha viscut 25 anys a Catalunya i en fa dos anys que viu a Biscaia. Assessora empreses i institucions al voltant de la pagesia i la manera de produir i consumir. Ara ja fa temps que treballa explicant que cal un canvi de model. Tot just fa deu anys va presentar la seva tesi doctoral sobre la manca de relleu generacional al camp. I ara, tot el coneixement adquirit en la seva recerca està més d’actualitat que mai. Ella ha estat la moderadora de dues taules rodones al voltant de l’alimentació sostenible al Gastronòmic Fòrum de Barcelona i, en aquests moments, és la coordinadora dels Espais Test Agraris, un nou projecte que neix per afavorir la incorporació de joves al camp.
Com arriba a la consultoria agrosocial?
Jo sóc ambientòloga i vaig fer un doctorat en geografia i medi ambient. Tenia molt clar que volia estudiar el relleu generacional, volia saber per què falten pagesos, per què la gent no s’incorpora a les feines del camp. Abans i tot de la tesi, m’havien fet algunes consultes, m’havien demanat assessorament, i a partir de tot el coneixement adquirit en la tesi vaig anar especialitzant-me. Quan fas una tesi doctoral generes molt de coneixement, un conexiement que en certa manera també et posiciona. Vaig fer la tesi pel meu compte, sense cap beca, sense cap ajut ni suport institucional. Mentre feia la tesi vaig muntar la meva primera empresa. Alhora també estava treballant a l’ajuntament de Girona… Són aquells anys kamikaze.
Fa deu anys treballava en una temàtica que ara està d’actualitat. A quines conclusions va arribar?
Fa deu anys que vaig fer la tesi doctoral i ara està d’una actualitat tremenda. El meu treball de recerca planteja les dificultats d’aquest relleu generacional que no són només econòmiques, sinó que són socials, culturals, patrimonials, d’estructura de model econòmic. També vaig analitzar els fills de pagesos que no volen seguir amb la feina familiar i la gent nova que s’hi que si vol dedicar. Hi ha un canvi de model i de tendència en la part del relleu generacional.
Aleshores, la seva feina en aquest moment quina és?
Jo em dedico a treballar sobretot per l’administració pública fent estudis de diagnosi, de reflexió o de dinamització a l’entorn del sistema agroalimentari. També de relleu generacional i, en algun moment, també d’allò que anomeno la cuina compromesa. Com la cuina en si, la dels restaurants, la de casa, la de l’escola, pot fer que el sistema agroalimentari canviï. De fet vaig portar quatre anys un restaurant al Pallars Sobirà de cuina ecològica, local i de temporada. Allò em va donar molta expertesa per posar en pràctica la teoria i per poder mostrar que la teoria funciona.
En aquests quinze anys ha fet una mica de tot.
He fet aquesta travessa com a emprenedora. He portat un restaurant, he estat en contacte amb productors, ens vam inventar un projecte pedagògic al mateix menjador del restaurant. I quan això jo ho explico a un restaurant, els puc dir que ho he fet en primera persona. O quan estic pensant en polítiques públiques perquè hi hagi una nova generació agrària o pagesa, tinc una base sòlida a partir de la tesi doctoral, que vaig fer amb molta recerca de coneixement perquè es pogués aplicar. Llavors crec que la definició dels meus projectes és aquesta: igual que treballo amb gent que es artesana a una cuina o al camp o a un obrador, jo sóc molt artesana en la meva feina. I m’agrada dir-ho. Treballo sola, amb col·laboracions amb altres empreses o altres freelances que vulguin tirar els projectes endavant.
Un dels projectes que coordina ara mateix és el RETA, la Xarxa d’Espais Test Agraris. Què és exactament aquest projecte?
Es una xarxa que està naixent a l’estat espanyol per fomentar el relleu generacional agrari. En sóc coordinadora juntament amb ARCA, l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya. Els Espais Test Agraris, són uns projectes dirigits a persones nouvingudes al sector, que estan en un moment del seu camí d’incorporació a l’empresa agrària, entre la formació i la creació de l’empresa. Està dirigit a persones que ja tenen una mica de formació, per tant no venen de zero. I el que ofereixen és una mena de banc de proves, un espai per experimentar. El concepte és diferent al d’un viver d’empreses perquè tu no dones d’alta l’empresa. La idea és que sigui un pas previ. Que pugui estar un, dos o tres anys abans de posar-la en marxa legalment. Que pugui comprovar la viabilitat, el sector, els seus clients, si canviaria alguna cosa, com és aquella zona per produir, com s’hi sent, etc.
És important saber com se sent un pagès?
Si vens de pagès no fa falta perquè ja saps com et sents al mas, perquè has viscut amb les vaques des que eres petit. En canvi, per a aquesta gent que no és del sector, el que hem vist és que hi ha fracassos precisament per això. Es fan inversions quan encara no s’haurien de fer, la gent vol córrer molt, es tiren molt de cara a l’ajut de primera instal·lació perquè són diners, però moltes vegades no estan preparats, i quan s’ho troben de debò no hi estan a gust i el projecte fracassa.
Com es materialitza?
Es basa en un suport físic, integral i legal. A l’emprenedor li hem de donar el que necessiti per produir. Ell no hauria de portar tractor, per exemple. També li hem de donar un suport integral de formació i acompanyament. I també se li ha d’oferir una cobertura legal a nivell social jurídic. I una cosa important és que si al cap d’un temps veus que allò no és el teu lloc, no t’hi incorporis. És un bon lloc de testatge. Aquests projectes [com el de l’Espai Test] no són tan fàcils de posar en marxa. S’ha de mirar bé com es fan, com es financien, etc. És un projecte incipient.
D’on sorgeix la idea d’aquest projecte?
L’hem importat des de França. Allà van començar a l’any 2006 i el 2012 van creat una xarxa. Ara hi ha una vuitantena d’espais que estan actius i demostren que són projectes que tenen sentit i que estan ajudant a aquesta nova pagesia a fer aquest trànsit. A França ho van començar a promoure entitats del territori. Aquí està naixent més des de l’administració pública local: ajuntaments, grups d’acció local, algun ateneu cooperatiu… Hi ha una voluntat més pública per estructurar tot això.
Deia que és un projecte incipient. En quin moment està?
Malgrat siguin projectes que puguin incorporar dues, tres o quatre persones, s’ha de generar tota la governança, s’han de generar aquests espais, s’ha de definir com es paga. Per això són projectes complexos i, a més, no tenim cap referent. El primer espai test agrari que incorporará una persona emprenedora que hi haurà a Catalunya és el de Sant Vicenç dels Horts i serà una realitat d’aquí a un temps. Encara tenim molt camí per recórrer.
Aquest projecte està encaminat a aquest canvi de paradigma que vostè ja fa molts anys que explica. Creu que ara estem en un bon moment? Aquest canvi creu que comença a ser real?
Fa deu anys jo ja parlava d’un canvi cap a un nou model agrosocial, i deia agrosocial perquè el viratge és que cada vegada més les persones compten. Les persones que produeixen, les que consumeixen, les que fan d’intermediàries. Tot el sistema s’enfoca cada vegada més en aquesta part de les persones. El que passa és que el sistema dominant funciona com un imperi. Fins fa no res tot estava enfocat cap a la revolució verda, i encara ara els ajuts estan molt dirigits a empreses grans i a models intensius. Jo crec que s’està produint aquest canvi, aquesta voluntat generalitzada hi és, però les resistències són molt fortes. El consumidor tampoc no té hi té un accés fàcil i acaba comprant els productes que té més a l’abast.
És optimista en aquest sentit, malgrat les resistències?
Tinc la sensació que el discurs va arribant, però la materialització encara està per arribar per poder fer aquest canvi d’escala. Però que hi hagi grans empreses que facin aquest canvi és un bon indicador perquè vol dir que hi ha una visió econòmica, ambiental, social i cultural de que s’ha d’anar cap a un altre lloc. Sóc optimista, però no hem de perdre de vista que tenim moltes pressions. De l’accés a la terra o dels preus que continuen sent molt baixos per a la pagesia.
La gent s’ha de poder guanyar bé la vida.
Hauríem de pagar més pels productes agroalimentaris. Per posar un exemple, al meu productor, que em portava una cistella a deu euros, un dia li vaig dir “aquesta com a mínim en val dotze, te n’he de pagar dotze, perquè a mi no em ve de dos euros, però a tu sí, si estàs fent cinquanta cistelles”. Per això crec que sí que hi ha un tema de reconeixement social, però també econòmic. Els productors han de rebre un preu just pel producte que fan. També és veritat que hi ha un repte que és que els productors sàpiguen quan els costa produir.
I com es pot aconseguir?
Això és una altra gran batalla: saber quan costa un quilo de carn, un litre de vi o un litre d’oli, per què realment puguem pagar un preu just. Necessitem més coneixement en aquesta part productiva i per això hi ha aquesta necessitat de generar coneixements tècnics, de ser professionals. Entre tots hauríem de fer l’esforç perquè els pagesos poguessin tancar l’any en positiu. Perquè si no, no tindrem joves que agafin el relleu, perquè per aconseguir què algú agafi el relleu, s’hi ha de poder guanyar la vida.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
