A Moçambic, després de la guerra, la reintroducció de nyus i búfals ha ajudat a combatre l’expansió d’una mimosa invasora. Aquest és un dels 42 casos de renaturalització —un concepte molt conegut com a rewilding, en anglès— que s’han revisat en un estudi publicat a Journal of Environmental Management, que contempla dinou països del món. L’informe, publicat en el marc del projecte Horizon Europe wildE i liderat per la investigadora del CREAF Miriam Selwyn, ha comprovat que el 70% dels casos de renaturalització estudiats han millorat la resposta de la natura davant dels efectes de les espècies invasores, sequeres, incendis, entre altres pertorbacions. Entre les estratègies més efectives destaquen, d’una banda, la de reintroduir grans herbívors per a reduir les poblacions de plantes invasores i, de l’altra, la de promoure les cremes anomenades prescrites, uns focs controlats que, entre d’altres, afavoreixen les espècies més resilients a les flames. Els llocs on aquesta estratègia ha tingut menys èxit són aquells que han sofert fenòmens extrems, com ara sequeres prolongades o grans incendis forestals, sobretot en ambients temperats o mediterranis. Segons l’equip, una possible explicació del fet és que s’han intentat restaurar els ecosistemes tal qual van ser en el passat, sense tenir en compte que les espècies d’abans ja no estan adaptades a les noves condicions ambientals provocades pel canvi climàtic.
“La natura és com un engranatge que ha deixat de funcionar perquè li hem tret moltes peces; amb el rewilding volem recompondre’l i que torni a funcionar de forma més autònoma, però no necessàriament tal qual estava abans, sinó tenint en compte el nou panorama de canvi climàtic i la nostra història cultural, que necessita de mantenir i promoure nous paisatges com els mosaics agroforestals”, destaca Miriam Selwyn, autora principal de l’estudi i membre del projecte wildE.
Segons els autors, aquest estudi de revisió demostra que les estratègies de renaturalització són molt efectives i que els resultats podrien ser útils per a assessorar la posada en pràctica de la Llei de Restauració de la Natura, ja que inclou tot un catàleg d’exemples i una radiografia de què ha funcionat més bé.
Cremes prescrites, herbívors i altres exemples
D’entre la quarantena de casos i més de 300 variables que van analitzar, un que il·lustra el benefici de recuperar hervíbors és el del Parc Nacional de Gorongosa, a Moçambic. Allà, durant la guerra, es van sacrificar una gran quantitat de mamífers i l’arbust invasor Mimosa pigra ho va aprofitar i es va anar expandint pel territori. Per a revertir la situació, s’hi van reintroduir grans herbívors com nyus i búfals i, després d’una dècada, la invasió de la mimosa es va reduir als nivells previs al conflicte. En la mateixa línia, una altra iniciativa recent a l’Índia ha demostrat que reintroduir megaherbívors, com elefants i rinoceronts, redueix la presència de plantes invasores i augmenta l’abundància de plantes natives. “Encara que no ho hem analitzat en aquest estudi, a l’estat espanyol també hi ha iniciatives que estan introduint animals de pastura, com ara cavalls, per a prevenir incendis forestals i fomentar la biodiversitat. Aquests herbívors recuperen la funció que tenia tradicionalment la ramaderia extensiva”, afegeix Miriam Selwyn.
Respecte als incendis, un cas destacat se situa a Sierra Nevada (Califòrnia), on la tala d’arbres excessiva i l’extinció d’incendis ha provocat que els boscos siguin menys resistents al foc, la sequera i les plagues. Després de comparar durant dues dècades tres escenaris —no prendre cap mesura, fer cremes prescrites o eliminar manualment la càrrega combustible—, van demostrar que combinar les dues últimes era l’estratègia més efectiva per a reduir la càrrega de combustible. Josep Maria Espelta, investigador del CREAF, coautor de l’estudi i membre del projecte wildE explica que “en ecosistemes acostumats a conviure amb foc, com els mediterranis, les polítiques estrictes de supressió total d’incendis a vegades són contraproduents, perquè canvien les condicions de l’hàbitat i acaben afavorint estructures forestals més vulnerables a aquesta pertorbació”.
No replicar el passat
D’acord amb la publicació, a diferència d’enfocaments més tradicionals de restauració, la nova estratègia de la renaturalització, el rewilding, no busca necessàriament replicar el passat, sinó promoure ecosistemes vius, diversos i dinàmics “amb l’objectiu que la natura s’adapti a escenaris incerts com a noves espècies invasores, fenòmens climàtics extrems, etc”, afegeix Josep Maria Espelta. Aquesta perspectiva més nova també té en compte la interacció amb les persones, d’una banda, perquè part del paisatge ha evolucionat amb la nostra història. Per exemple, hi ha espècies d’ocells i papallones lligades a espais agrícoles. D’altra banda, aquesta nova idea treballa per a fer compatible les necessitats socioeconòmiques amb la conservació de la natura en determinats contextos, “per exemple, potenciar herbívors domèstics que tinguin la mateixa funció que els salvatges, de manera que sigui positiu per a l’ecosistema, però també per a la societat (provisió de formatges, carn, etc)”, aclareix Miriam Selwyn. Un altre cas seria aprofitar la mortalitat d’arbres provocada per les sequeres recurrents per a afavorir estructures forestals més resistents als incendis forestals.
Què és el rewilding?
La frase feta ‘la natura és sàvia’ amaga una veritat i és que una solució efectiva per a protegir els ecosistemes davant l’impacte del canvi climàtic és retornar a la natura la capacitat de mantenir-se per si mateixa. Per a això, l’ecologia proposa posar en pràctica accions de gestió del territori enfocades a la renaturalització. Amb aquestes pràctiques, després d’un suport inicial de gestió i cert acompanyament posterior, “la natura pot ser més autònoma i més resilient”, afegeix Josep Maria Espelta.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
