Tant de bo hi hagués un museu de l’aigua diferent de la resta, pintat de color blau i tot cobert de llençols de seda de tonalitats diferents: blau cel, blau marí, blau turquesa, blau cobalt… Així, quan fes vent, volarien tots i semblarien onades que s’empassen l’edifici, i quan plogués, es quedarien tan xops que l’abraçarien per escalfar-lo fins que tornés a sortir el Sol. Ara, que això de ploure, ploure… aquí a Catalunya, últimament, no passa gaire. Hem tingut una setmana de pluges, però més aviat són una excepció en aquesta mena de sequera crònica en què sembla que vivim. Els pagesos estan preocupats. Les fruites i verdures, i totes les plantes també. Perquè si no plou, no volen sortir, com si tinguessin por de treure el cap. I com que no surten, els animals no tenen menjar, i entren als camps de conreu dels pagesos a veure si troben alguna cosa. I si la troben, nyam! Se la mengen, l’esgarrinxen, se l’emporten, sense pietat. Com fa aquell refrany… “Setmana Santa mullada, collita de blat regalada”, a veure si és veritat.
Sense aigua, els boscos també pateixen, i més ara que ja som a la primavera i al temps de sortir a passejar més. Pateixen perquè estan secs, i una espurna pot ser el detonant perfecte d’un foc feréstec. Això sí, encara que no plogui, si podem ajudar, fem-ho; fins al 15 d’octubre, està prohibit fer foc prop de qualsevol zona boscosa.
És que l’aigua, caient en un clixé molt gros, però molt cert (per això és un clixé), és molt important. Tots estem fets d’aigua. La fruita també. Les maduixes – que són molt divertides de menjar, perquè són vermelles, verdes i fredes, i quan te les menges els pinyols fan crac-crac – estan plenes d’aigua. La síndria també. Els cocos tenen aigua a dins, igual que les panxes plenes, les pomes, els globus d’aigua o els núvols. Aquests són uns lladregots fets de vapor, que xuclen l’aigua amunt amunt, però després, com si se’n penedissin, la tornen a deixar caure, en forma de gotes, que si tenen sort cauen sobre terra conreada o habitada.
L’aigua està per tot arreu i serveix per a moltes coses. Per omplir gerros i poder posar-hi flors a dins, o omplir gibrells, per posar-hi els peus a l’estiu. A les plantes els hi agrada que plogui. Queden plenes de gotetes que serveixen de miralls rodons i minúsculs per les bestioles que es passegen per sobre d’elles. Els arbres també estan contents. Es banyen i poden relaxar les arrels enterrades dins de trossos de terra mullada i esponjosa. L’aigua omple mars, rius i oceans, i hi ha llocs on és tan neta i clara que sembla feta de vidre. Fa goig de veure, amb barques navegant que més aviat sembla que volin.
Però l’aigua, per culpa del canvi climàtic, és també protagonista de diversos desastres naturals i episodis extrems. Tempestes torrencials, rius desbordats, mars bojos i temperatures que gelen de cop. És en aquest context on coneixem la cara de l’aigua que ofega, mata, arrossega, aixafa i liquida. No és tan bonica, però, en el fons, ella no en té cap culpa.
L’aigua, per sobre de tot, és vida. És vida i dona vida. Ens fa créixer a nosaltres, a les plantes, cultius, animals i altres organismes que la necessitin. Ens refresca, ens abraça, ens mulla. Tenir aigua és un privilegi, una tranquil·litat. I és graciosa de mirar, tan lluent, tan lliscosa i corredissa. També deixa un rastre bonic. Un cel esbaldit de núvols, just després que hagi plogut. Hi ha alguna cosa millor?
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
