Marta Danés (1972) és ceramista al poble de Serradui, de la Vall d’Isàvena (la Ribagorça, Aragó). S’hi va mudar el 1994 després de conèixer el seu marit, en Baltasar, ramader de la zona. Ella és filla d’Arenys de Mar i va estudiar pintura i ceràmica a l’escola Massana (Barcelona). De pares pastissers, la mare, que havia estat modista, i el pare, aficionat a fer diorames, va créixer veient com elaboraven mones de xocolata, cosint i observant com el pare construia maquetes. Casa seva vessava llibres d’art i amor per la pintura. La seva ceràmica pren consciència del medi ambient i s’inspira en allò que té més a prop. Reivindicant els peixos del riu, el patrimoni romànic de la zona i fent servir terres de colors ocres que té a la vora, les creacions d’aquesta artista donen la volta al món. Són trossos de la Vall d’Isàvena cuits a 1.040 graus que solidifiquen el discurs de la vida muntanyosa que l’envolta.
Com vas decidir començar el negoci de ceràmica?
Quan feia tercer de carrera vaig conèixer en Baltasar, el meu marit, que és ramader a Serradui (Vall d’Isàvena, la Ribagorça), i em va proposar venir a viure aquí. És un lloc on hi ha poques opcions i no és fàcil. L’he ajudat a la granja, però també em volia dedicar a allò meu. Ell em va ajudar molt i em va donar l’empenta. M’acompanyava a fires, sempre ha estat al meu costat. I em deia, “si vens aquí, per què no t’hi fas un taller?” Així que vaig demanar ajuts al Govern d’Aragó i a la Unió Europea, que en aquell moment tenia en marxa el pla Leade, destinat per les zones rurals perquè hi hagués emprenedors i s’hi establissin. Amb això vaig poder restaurar una antiga borda del meu marit i muntar-m’hi un taller a. Ara, a baix, hi tinc el taller i, a dalt, l’exposició i la botiga. Quan la gent ve aquí, en lloc de veure una botiga, veu un taller. Els ensenyo el procés i després van a la botiga, és una mica al revés. Penso que veure els tallers és molt bonic, i que vegin que el que compraran està fet a mà.
Va ser una mica una bogeria començar una cosa així, sense tenir-ne gaire experiència. Tot va ser acabar els estudis, casar-me i venir aquí. Però si no es fan de jove aquestes coses… També portava a la sang això de ser autònoma, com que a casa ho hem estat sempre és una opció que tens des de petit i, en lloc de fugir-ne, t’hi llances.
Des d’un poble petit no devia ser fàcil projectar el teu negoci.
Vaig venir el 1994, i no hi havia mòbils ni xarxes socials. Hi havia poques coses que es poguessin fer, però aleshores ja era molt. Feia fulletons. Recordo el primer, fa riure i tot, pel disseny que tenia… Els repartia per càmpings i hotels, anava a moltes fires, als ajuntaments… Sobretot es va tractar de conèixer gent i fer-los veure que estava aquí. Ara, amb les xarxes socials, hi ha molts avantatges i puc tenir una web.
He vist que també fas tallers.
Sí, però això és més recent. Dels 28 anys que porto dedicant-me a la ceràmica, en fa vuit que faig tallers, els anys passen que ni te n’adones… Tot va començar perquè el meu home tenia una casa de turisme rural i venia gent a casa que deia “que maco, això de la ceràmica!”. I si venien nens, els donava un tros de fang i fèiem alguna cosa. Un dia, una gent que eren mestres, em van dir: “Marta has de fer tallers de debò, això ho has de vendre!” Ara faig tallers a casa i un cop per setmana vaig a Graus, la capital de la Ribagorça, que és la població que em queda més a prop. M’ho van demanar des de l’Ajuntament i la veritat és una cosa que m’agrada molt de fer.
Quin tipus de gent ve a aquests tallers o compra les peces?
Són sobretot adults a qui agrada la ceràmica i els treballs manuals. Són gent inquieta, artista, que aprecia l’artesania, amb sensibilitat per la cosa feta a mà, que demanen coses personalitzades i que tenen una capacitat de valorar les coses. Per a mi són la millor gent del món. Són sobretot dones, això em sembla curiós. No sé si és perquè principalment faig objectes dedicats a la llar. A la botiga, els homes normalment miren la part més pràctica, elles els colors, els dibuixos… Als tallers que faig a casa m’agrada involucrar-hi tota la família: la mare, el pare, els fills. Els adults tenen entre 35 i 60 anys.
Vaig llegir en una entrevista teva que deies que “l’artesania no és només un mitjà per conèixer l’art, sinó per conèixer el territori”. Com incorpores el territori de Serradui a les teves peces artesanes?
Els artistes o artesans, vulguem o no, transmetem a les nostres peces el que tenim al voltant, i de vegades el que més t’inspira és el que tens més proper. Jo visc en un medi natural que és una passada, i m’agrada molt dibuixar-lo. Algunes coses són una mica inventades, dins d’un imaginari que m’he fet jo de vegetals, però tot inspirat amb el que tinc al voltant. M’agrada fer fulles, fixar-me molt en tot quan vaig a passejar. Faig moltes fotografies. M’agrada dibuixar peixos, també. Això va ser arran d’uns biòlegs que van venir al riu, i ara molta gent em diu: “Ai, has fet peixos perquè vens d’Arenys!” Que també, però és sobretot pels peixos del riu, que són una mica oblidats, només veiem ovelles i vaques. M’agrada molt escriure-ho també, en aquest sentit no soc gaire abstracta i, de vegades, perquè quedi encara més clar, escric “también hay peces en el río“. Ho poso en molts quadres, gots… I alhora té molt de simbolisme: les coses no només es poden classificar en un lloc. I això d’escriure no només ho faig jo, en l’artesania s’ha fet des dels inicis, però cadascú ho fa diferent, a la seva manera. Per aquí a la vora hi ha molt romànic també, i tinc una sèrie inspirada en aquesta arquitectura.
A part de donar-te inspiració, el territori també et deu donar materials.
Fa un temps vaig començar a experimentar amb terra, fulles… Ara estic fent una sèrie molt bonica que està feta i pintada amb les margues grises del riu que hi ha per aquí. Són uns sediments que, quan els poses al forn a 1.040 graus, es transformen, i el gris es torna de colors ocres i terrosos, perquè conté ferros i minerals. El problema és que té bastant calç, i per fer objectes no és bona perquè amb l’escalfor es dilata i la peça es trenca tota. Jo utilitzo les margues per pintar i fer detalls. És la sèrie menys dibuixada que tinc, perquè la mateixa terra fa unes aigües molt boniques. Com a molt faig un esgrafiat. La gent que ve a les classes els hi faig agafar terres del seu voltant, i mirem com són i què podem fer amb elles. No tota la terra serveix per tot.
La ceràmica té una part més artística i una part de química, i això és molt bonic i creatiu. També t’has de recordar de molts noms i moltes coses… Tinc amics geòlegs que m’expliquen coses, i jo m’ho apunto tot, però és allò de què t’ho apuntes i després te n’oblides.
He llegit que et preocupa la situació ecològica, que forma part del teu projecte la despoblació… Com incorpores les teves inquietuds, preocupacions o passions a les teves creacions? Com fas aquesta aliança entre un sentiment i la peça de ceràmica?
Intento fer servir terres del meu voltant, materials de la vora. També faig embalatges reciclats, amb papers i cartrons, que no són tan macos, però són molt útils. Llençar materials em posa negra. Al taller, quan estic fabricant, moltes peces que es trenquen, si encara estan crues, són un material que es pot reutilitzar, o pot tenir una vida diferent de la que pensava. Per exemple, un plat trencat pot fer de test. Això també té un cost, perquè és temps que dediques a reciclar, però trobo que és molt important i surt a compte. Els vidriats, per exemple, que és la part final que cobreix la peça, també els reutilitzo, no van cap al desaigüe.
Aquesta connexió amb el teu entorn, combinada amb la venda a internet, és com posar un trosset de vida de la Ribagorça i traslladar-lo a un entorn completament diferent, no saps on pot acabar. Com et fa sentir això?
Sento que les meves peces tenen una part educativa, per això m’agrada fer això dels peixos, fer-los visibles i fer veure que s’han de cuidar els rius. Quan dibuixo o faig cases inspirades en el romànic m’ho miro des del punt de vista del patrimoni, per conscienciar i protegir el que ens envolta. He enviat moltes peces dels peixos i cases a Holanda, em sembla curiós. I com que a la gent que em compra les peces els agraden, i són gent sensible, quan les faig aprofito per explicar-hi coses.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
