Abans tothom tenia una màquina de cosir a casa. Ara, aquest invent de segle XIX és més aviat una estranyesa domèstica en un món tèxtil que es basa a comprar roba a les grans indústries. Amb els anys, però, sembla que aquesta forma de consum frenètic s’està revertint, i les màquines de cosir, juntament amb el discurs que les embolcalla, tornen a prendre rellevància.
Quan van fer la seva primera aparició al mercat el 1851 —empeses per de l’empresari Elias Merrit Singer, que va facilitar el pagament de la màquina a terminis, de manera que va permetre que més gent se la pogués comprar i així se’n va estendre l’ús— de seguida van contribuir a empoderar les dones. Aquest invent el va permetre fer-se la roba elles mateixes, arreglar-ne els desperfectes o cosir altres objectes amb tela —com bosses i mocadors. D’aquesta manera, s’estalviaven pagar una modista o els preus del mercat. Cosir a màquina, a més, era més ràpid i feia unes costures més fortes que no pas si es cosia a mà. Això permetia a les famílies allargar la vida útil de la roba i estalviar en peces i teles noves. Alhora, també les va permetre fer confeccions a casa que després podien vendre i això proporcionava una entrada de diners extra.
Aquest tarannà per fer reviure teles que no vestien cossos i aquest amor per la roba lenta, “vintage i autèntica”, com la defineix l’Eva de Ca la Noia, va néixer els diumenges a casa de la seva àvia.
Aquest empoderament i la capacitat de fer-se les coses per si mateixes que anava unit a la màquina de cosir, avui encara és viu. Ho pot explicar bé l’Eva Rosell, fundadora de la marca de roba Ca la Noia, que aposta perquè reflexionem al voltant dels nostres hàbits en la vestimenta. “Jo crec”, explica, “que a la màquina de cosir l’envolta l’autonomia per fer coses i, sobretot, la idea de saber d’on venen les coses. Això fa que donis un valor especial a la roba, conseqüentment la tractaràs millor i, per tant, et durarà més”. Des de Ca la Noia, l’Eva dona vida a un negoci que juga amb un consum de roba lent, sostenible, conscient i, sobretot, reutilitzable, “d’aprofitar i cuidar més la roba, d’estimar-la una mica més, de fer un vestit d’unes cortines i, si les cortines eren de la teva tieta, doncs encara millor”. Aquest tarannà per fer reviure teles que no vestien cossos i aquest amor per la roba lenta —“vintage i autèntica”, com ella la defineix—, va néixer els diumenges a casa de la seva àvia. “La meva iaia cosia molt i quan hi anàvem a mi m’agradava remenar-ho tot. He recuperat peces que ella havia fet quan era molt jove. Saps això de casa dels avis? Que de cop et trobes coses que han estat allà fa anys i que ningú no ha llençat… Coses a mig fer, teles que ja havia vist i que de cop són fundes de cadira. Quan hi anava, al final ja em deia a mi mateixa: ‘mira, Eva. he trobat això!’”.
La reflexió de l’Eva Rosell al voltant de com ens vestim, posa de manifest que, amb la industrialització i la roba ràpida, de temporada i barata, s’ha perdut el sentit de donar una vida més llarga a la roba. Aquesta és una consciència és més present entre les generacions més grans d’avui, com ho havia estat enles anteriors. De cosir a màquina se n’aprenia amb les mares, les àvies, a l’escola… Era, per a les noies, un coneixement comú que connectava amb l’impuls natural d’arreglar-se la roba, fer-se-la des de zero, de donar-li una vida més llarga. Sembla, però, que aquesta tradició torna. Ho veiem en l’Eva, en el discurs que predica i en la bona acollida que té la seva marca.
Prop de l’estació de Sants, a Barcelona, hi ha un local molt petit, sense nom ni aparador, i amb una persiana de ferro per tancar la porta. Si teniu sort i us la trobeu aixecada, hi podreu entrar i veureu quatre parets que vessen màquines de cosir. Estan totes col·locades l’una al costat de l’altra, ben a prop, i n’hi ha al voltant de 250. Semblen tot de girafes ajagudes amb el coll inclinat, escopint fils i mossegant teles. Estan apagades, però funcionen totes. Es tracta de la col·lecció personal d’en Bernabé Martínez, professor de punt a l’escola ESDi i antic comerciant de la marca de màquines de cosir Brother, que, amant de les antiguitats, les va començar a reunir amb l’única intenció de conservar-les perquè les trobava boniques. Fins que un dia va veure que tenia una col·lecció considerable i va decidir obrir-les al públic.
A través d’en Bernabé podem veure com l’empoderament que embolcalla la màquina de cosir no és alguna cosa nova d’ara. Explica que,la venda de màquines domèstiques tenia molt èxit, d’una manera particular als pobles de pagès: servien per frenar el despoblament dels municipis rurals, que, amb una postguerra que es va allargar molt, necessitaven més ingressos que els que podien aportar els marits que treballaven al tros. “Jo arribava als pobles amb la idea de vendre les màquines de cosir, però no hi coneixia ningú. Vaig pensar que el millor que podia fer era anar a parlar amb el capellà, explicar-li què venia i que podia ser una cosa interessant per retenir la gent al poble. Això, per ell, era molt valuós. Aleshores feia córrer la veu, reunia un grup de dones i jo hi tornava al cap d’una setmana i els explicava com les màquines de cosir podien representar una entrada de diners. Hi havia pobles de mil cinc-cents habitants on, quan hi vaig arribar, potser hi havia cinc o sis màquines de cosir, i que van acabar tenint-ne cinc-centes o nou-centes”.
Durant la postguerra, les màquines de cosir servien per frenar el despoblament dels municipis rurals.
La dimensió productiva de la màquina en mans de les dones, però, no sempre va ser acceptada. Quan es va començar comercialitzar la màquina, el 1851 —abans hi havia hagut molts intents: Thomas Saint el 1970; Charles Friedrick Wisenthal, el 1826; Barthelemy Thimonnier i Auguste Ferrand, el 1831—, primer es va fer a escala industrial, fet que va permetre l’aparició de la roba prêt-à-porter i la incorporació de les dones al món del treball assalariat . L’estructura sistèmica i la mentalitat patriarcal d’aquell món van despertar tot un rebombori de crítiques i diversos debats al voltant de la màquina de cosir i els efectes que tenia sobre la salut de les dones: al Congrés Obrer de Marsella, celebrat el 1879, es va arribar a dir que el moviment de la cama que feien les dones per fer anar la màquina de cosir les excitava fins a tal punt que s’havien de fer banys amb aigua freda.
A aquesta dimensió productiva també l’acompanyava una funció estètica. La col·lecció d’en Bernabé ens ho ensenya molt bé. A dins les cases, la màquina de cosir va convertir en un objecte que formava part del mobiliari i omplia el quadre quotidià. N’hi havia de fusta ornmentada, de ferro, amb policromies florals, amb detalls i incrustacions de nacre, però la gran majoria eren negres amb calcomanies daurades enganxades a sobre. Aquesta funció estètica va prendre tanta rellevància “que les famílies més riques tenien màquines només per decorar. Tu faries servir aquestes màquines amb dibuixos i detalls de nacre? Quan venia la minyona, que era la que s’encarregava de cosir a casa dels adinerats, tenia una altra màquina preparada, molt més senzilla, per fer la feina”, explica Bernabé Martínez.
Però, ben bé, qui cus avui?
En Bernabé diu que “abans, la màquina de cosir es tenia per necessitat i ara es té per hobby. I per tenir un hobby s’ha de tenir temps”, una cosa que sembla que cada cop sigui més difícil de trobar. L’Eva, sense haver sentit la conversa amb en Bernabé, desemboca en la mateixa reflexió: “Per a mi, cosir és lluitar contra el món accelerat en què vivim. Aturar-te, centrar-te, sempre dic que és una meditació molt bèstia. Igual que hi ha gent a qui anar a l’hort, plantar flors o fer pa la relaxa, cosir té aquesta essència de fer-te aturar en un món que va molt ràpid, és tornar a l’essència de les coses que la gent sabia fer abans i que ara estem perdent”. L’Eva, enfilant els valors de l’empoderament, opina que “avui cus qui no es vol adormir, qui té ganes d’agafar les regnes i de fer-s’ho ell mateix”.
“Igual que hi ha gent a qui anar a l’hort, plantar flors o fer pa la relaxa, cosir té aquesta essència de fer-te aturar en un món que va molt ràpid, és tornar a l’essència de les coses que la gent abans sabia fer i ara estem perdent.”
Gairebé dos-cents anys després d’entrar al mercat, la màquina de cosir ens continua lliurant l’arrel de les seves possibilitats: empoderament, creativitat, autonomia. I se li sumen valors que avui han pres molta importància: consciència, reaprofitament, sostenibilitat. Pausa, reflexió, sojorn. Coses que remarquen la perdurabilitat de l’invent i ens el presenten com un dels més duradors de la història, i ens lliguen amb generacions passades, presents i futures. “La màquina de cosir és insubtituïble, no es pot eliminar”, conclou en Bernabé.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
