Estem de celebració. La pel·lícula Alcarràs ha guanyat l’Ós d’Or de la Berlinale 2022. La trajectòria de la cineasta Carla Simón rep una empenta internacional merescuda, després que comencés a despuntar amb la impactant Estiu 1993. Ara ha tornat a fixar-se en la seva infantesa i s’ha aturat entre els presseguers d’Alcarràs (Segrià) per compartir dies, vivències i treball amb els pagesos i les pageses que els conreen. Explicada amb el català de Lleida —que molts dels qui el parlen lamenten que, a Catalunya mateix, massa sovint és silenciat, si no ridiculitzat—, aquesta història rural contemporània d’esforços, de petites lluites (aparentment), de contradiccions i de temors ha commogut el jurat del festival berlinès.
Alcarràs és important perquè ha guanyat un Ós d’Or, gesta que sembla encara més titànica pel fet de ser una pel·lícula que tracta d’una temàtica suposadament ultralocal i, a més, en una llengua poc escoltada als grans festivals de cinema. Però, sobretot, Alcarràs és important perquè ens explica unes realitats que sovint arriben a la societat de manera esbiaixada o deformada, i aquesta pel·lícula, com només poden fer les bones ficcions, les explica amb valentia, sense maniqueismes, sense idealitzacions. Alcarràs és com un mirall sensible i incòmode del present, delicat i inestable, del món rural a Catalunya (i més enllà). “Tothom té una família i d’agricultura n’hi ha a cada país. Són temes que, en realitat, són universals”, va declarar la directora a TV3 després de rebre el premi.
‘Alcarràs’ portarà a les ciutats una realitat crua carregada de veritat: un món rural que penja d’un fil, que només el salven persones fortes i tan dures com el seu entorn.
Els protagonistes de la pel·lícula viuen l’última collita als camps de presseguers que els havien fet feliços i els havien fet patir a parts iguals tota la vida. L’any següent, aquella terra l’ocuparan les plaques solars. Cal energia verda. Avui, també per aquest conflicte —i per molts d’altres: els preus de la fruita, el relleu generacional incert…—, ser pagès no és gens fàcil. I aquest és el rerefons d’una pel·lícula que no és gens nostàlgica, que s’enfronta a les contradiccions d’una pagesia més avesada a rebre lliçons del món urbà que a ser escoltada en les amenaces que ha d’afrontar. Alcarràs és important perquè portarà a les ciutats una realitat crua carregada de veritat: un món rural que penja d’un fil, que només el salven persones fortes i tan dures com el seu entorn.
I tota aquesta veritat genera una enorme empatia amb els personatges i les seves trajectòries vitals. Alcarràs és important perquè, a Catalunya, és la pel·lícula que ningú no s’esperava, però que necessitàvem. Aquestes històries rurals mínimes en la vida de les persones, però enormes per entendre el canvi històric que estem vivint i que, com apunta Carla Simón, a cada casa connecten amb un passat familiar agrícola més o menys proper, més o menys llunyà. En paraules del president del jurat, el director nord-americà M. Night Shyamalan, Alcarràs aconsegueix “mostrar la tendresa i la comèdia de la família i el retrat de la dependència de la terra”. Una memòria que anàvem oblidant i que aquesta trama ens rescata.
La directora va dedicar el premi “a les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la fruita arribi als nostres plats”. De fet, els actors i les actrius de la pel·lícula venen d’aquestes famílies, perquè són tots amateurs i veïns d’Alcarràs o de pobles del voltant. Alcarràs també és important perquè passa a Alcarràs, un poble de debò, sense decorats, amb gent que hi viu entre els afectes i les dificultats, però que es resisteixen a rendir-se, malgrat que la temptació és permanent.
Alcarràs és important perquè Catalunya és plena d’Alcarràs que s’enfronten a la mateixa realitat. És important perquè cada poble viu de la Catalunya rural avui és importantíssim. I és important perquè aquesta pel·lícula, des de Berlín, ha fet que la seva veu s’escoltés fins milers de quilòmetres més enllà quan, a poc més de cent, moltes vegades sembla que no n’han volgut sentir ni el crit més desesperançat.
Moltes gràcies, Carla, per convertir la teva mirada sobre Alcarràs en una història que, visquem al món rural o a l’urbà, ens explica com som.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
