Òscar Ordeig (Vic, 1978) és osonenc de naixement, si bé, havent estudiat a Lleida, va establir-se a la Seu d’Urgell fa 25 anys i ha desenvolupat la seva carrera política, fortament vinculada al sector primari, a les comarques de Ponent i del Pirineu. Des de l’agost de 2024, és el titular del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, “una conselleria molt agraïda i de grans aprenentatges”, afirma. De cintura dúctil i amb voluntat de consens, ha de fer front a tota una sèrie de reptes que afecten al sector primari, però de retruc a tota la població. I ho fa amb la consciència que les polítiques alimentàries han de ser transversals perquè en un escenari d’emergència climàtica i de crisi generacional, Catalunya s’hi juga el futur.
La representació agrària està més atomitzada que mai, això afavoreix el camp català o n’afebleix les reivindicacions?
Hi ha d’haver un sector organitzat i estructurat amb una representació clara. El sector ha d’estar organitzat sectorialment i territorialment perquè no es pot anar sol al món en un moment en que està més interconnectat que mai. Necessitem organització i projectes compartits, que no vol dir unificats, i hem d’escoltar totes les veus. Aquesta diversitat és bona, però la representació formal la té aquell que es presenta a les eleccions a la Taula Agrària i obté representació. I amb un sector organitzat i estructurat podem pactar i consensuar els ajuts per les pedregades o per la sequera, o la nova Política Agrària Comuna (PAC) o les polítiques que facin falta. La representació formal la té aquell que es presenta a les eleccions i que mesura el suport del sector.
Què en pensa que hi hagi una part de les reivindicacions agràries que s’hagin alineat amb postures d’extrema dreta? O que l’extrema dreta se les hagi apropiat?
El perill més gran és que el sector no es guanyi la vida i que faci que perdem la viabilitat del món rural i de les explotacions. Un país sense una agricultura, una ramaderia i una pesca viable, és un país que no té futur i que està condemnat al fracàs, condemnat a perdre la seva suficiència alimentària. El problema no és que un aixequi més o menys la veu, jo crec que l’administració, el sector i la societat, donar un missatge que amb el menjar no s’hi juga i per tant cal una política de país.
Deia que el pal de paller de tots els temes que porta vostè és l’alimentació. La decisió de què mengem i com ho mengem pot modificar el futur de tot el sector primari català. Com es treballa?
Avui és més important que mai i s’han de fer polítiques de país. I això vol dir a les escoles, en la compra pública i en la manera de garantir una alimentació saludable i suficient al 100% de la ciutadania. Una societat moderna ha d’anar per aquí. Som afortunats de tenir una dieta mediterrània, però no tothom la pot gaudir. Alimentació és salut, és economia, és mon rural, és sostenibilitat. És pràcticament impossible acomplir la majoria dels objectius de desenvolupament sostenible si no es té compte l’alimentari, si no hi ha els recursos necessaris perquè la producció d’aliments estigui garantida i sigui viable.
En quines mesures es concreta aquesta voluntat?
Des del punt de vista econòmic i mediambiental no té sentit no afavorir els interessos econòmics i laborals dels pagesos que tenim al costat. Des del punt de vista de seguretat alimentària és molt més senzill controlar els estàndards de qualitat o de drets laborals o d’ús de fitosanitaris, en circuits curts. El gran repte al que ens enfrontem és que haurem de produir més amb menys recursos. Hi haurà molt més habitants els propers 25 anys i s’haurà de fer amb menys petjada hídrica i de carboni i de tot i només ho podem aconseguir produint millor, amb nous coneixemens, amb tecnologia, analitzant quines varietats s’adapten millor, amb productes de temporada. Hem de recordar que quan llencem menjar, llencem recursos, llencem temps i energia. Per això aprovarem la llei de l’alimentació que contempla que el 50% de la compra pública sigui de proximitat. Impulsarem la formació alimentària. Començarem el proper mes de setembre amb 25 escoles. Les matemàtiques són molt importants i la llengua també, però l’alimentació, una cosa que fem bastants cops al dia ho hem descuidat. Som una mica analfabets en alimentació.
La Regió Mundial de la Gastronomia de quina manera contribueix a millorar aquest analfabetisme alimentari?
La Regió Mundial de la Gastronomia serveix per posar en valor el sector primari, per parlar d’alimentació, de salut i per impulsar encara més la cuina catalana. De fet, registrarem la marca Cuina Catalana, la tindrem nosaltres i ens permetrà desenvolupar diverses accions per enaltir-la. Per recuperar receptes i actualitzar-les als nous temps, per tornar a posar la cuina al centre de casa, però també a les escoles i als hospitals. Ser Regió Mundial també ens permet que els cuiners i cuineres reconeguts reivindiquin el sector primari perquè sense pagesia, sense pescadors, no hi ha estrelles Michelin, ni alta gastronomia, ni res.
Una de les grans queixes del sector és que ni la norma, ni sobretot la càrrega burocràtica no facin distincions entre gran empreses i petites empreses. Hi ha intenció de canviar, modificar o reduir la paperassa pels més petits?
El sector té raó i la càrrega burocràtica és excessiva. Son dècades i dècades de sobreregulació dels diferents nivells de l’administració. Totes les administracions hem carregat molt sobre el sector primari i per això hem presentat vint mesures de simplificació administrativa. Ho he traslladat al ministre d’agricultura i al comissari de la comissió europea i tothom té clar que tenim un llarg recorregut per simplificar i posar ordre en els controls. Ens hem passat de frenada perquè hem volgut implementar moltes polítiques públiques sobre l’esquena del productor. I sí, hem de fer dos nivells, petits i grans. La nova PAC, la Comissió [Europea] actual i també nosaltres volem facilitar les coses als petits. Hi ha tràmits que ja no tenen sentit i l’administració ha d’acompanyar i ha d’ajudar els petits.
No fa un any encara que vostè és conseller d’Agricultura, un departament que té un llegat que mediàticament no sempre s’ha recollit i que podria semblar poc agraïda.
Jo crec que és una conselleria molt agraïda, de grans aprenentatges, en la qual cada dia descobreixo grans talents, i em sento afortunat de poder contribuir, de poder treballar, per un sector tan bonic i tan arrelat a la nostra història en la producció d’aliments. La veritat és que estem en una cruïlla de camins i les decisions que prenguem en l’àmbit agroalimentari, el primer sector de l’economia, determinaran el que serem les properes dècades. Els consumidors hem d’entendre d’una vegada que com a mínim cal conèixer el que tenim a casa i —ostres!— mirem a França i Itàlia, que són uns enamorats dels seus productes. Jo crec que aquí tenim marge de millora.
La responsabilitat de ser conseller és com se l’imaginava?
No ho és (riu). És trepidant i és emocionant. Hi ha moltes situacions complexes perquè hi ha gent que està lluitant perquè les coses vagin millor i el que ens cal és definir el camí. No totes les decisions que prenem són les correctes, però tenim clar que necessitem talent, joventut, gent emprenedora i innovació i coneixement. I no perdre de vista que el primer són les persones. Si som capaços que la gent jove vegi el sector amb il·lusió i aconseguim que sigui una activitat viable de futur, ens en sortirem segur.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
