Joanpere Massana (Ponts, 1968) és un artista que encavalca la seva obra entre la pintura i l’escultura, i que els darrers temps ha jugat molt amb els elements naturals com a protagonistes de les seves creacions, en les quals el paisatge, els arbres, els núvols o les flors apareixen de forma recurrent. Ara les mostra al celler Mas Blanch i Jové, a la Pobla de Cérvoles (Garrigues), en l’exposició “Diàlegs amb la terra”. Parlem amb ell de la seva connexió amb la natura i de com va assumir la necessitat d’aturar-se molt abans que l’hi obligués el coronavirus.
Què podem veure al celler Mas Blanch i Jové?
Feia temps que en parlàvem amb la gent del celler. L’espai Saó és preciós i hi ha una finestra que dona directament a la natura, al paisatge i això m’interessava moltíssim, però tenia dubtes sobre com dialogar amb aquell espai. A més, tendeixes a ensenyar l’últim que has fet, però aquesta vegada no ha estat així. Hi exposo una instal·lació de gran format, Vida, que parla del naixement, una àmfora de la qual en sorgeixen tot de colors. És pintura, però la meva formació va ser d’escultura i treballo molt amb la matèria, en dic bidimensional. Després, hi ha obres de paper de gran format amb referències a la terra, a les flors, perquè m’interessa molt el cicle de la vida. I, finalment, exposo un seguit d’ensamblatges d’El llibre de les Flors. Estan fets amb fustes velles trobades que un dia van ser una porta, una escala o una finestra i, abans, havien estat un arbre. Han tingut moltes vides. I estan disposades en un suport d’acer corten com si fossin llibres sobre un prestatge.
Per tant, entenc que no s’ha fet encabir una obra a un espai determinat, sinó que, de tot el que has fet, has escollit què exposaves a cada espai.
Sí. He anat buscant i pensant què hi podria encaixar millor. Jo treballo amb sèries que en dic llibres. Vaig començar amb El llibre dels jocs, després El llibre de la Jana, El llibre dels arbres, El llibre dels núvols. La penúltima sèrie és El llibre de les flors, que parla sobre l’efímer. Aquesta va arribar després d’haver patit un tromboembolisme pulmonar i me’n vaig adonar que som efímers, realment sí. I des de fa un any i mig estic amb El llibre del silenci i del soroll. Fruit de l’època i de la necessitat de tornar a la natura, al silenci, ara que tots anem tan atrafegats.
És per això que dones tanta importància al paisatge?
Nosaltres som paisatge, som natura, i quan ens n’oblidem, ella és la que es revolta. Ara estem en època de retorn a la natura, a les flors. El viatge per dins la natura t’alimenta. M’alimenten la muntanya, els camins, el mar. M’encanta estar dalt de tot d’una muntanya, i sentir que formo part d’aquesta natura m’omple.
Creus que hi ha una tendència general de retorn a la natura?
Potser sí. Les coses que t’omplen en aquesta vida, al final, no són les crematístiques. Són les que no tenen un interès econòmic ni especulatiu. Badar, contemplar, reflexionar…, aporten una satisfacció impressionant. Quan volem córrer molt, sembla que ens allunyem del que volem. Molta gent ho ha vist ara, però jo me’n vaig adonar quan vaig estar malalt. Jo corria com una moto.
“M’alimenten la muntanya, els camins, el mar. M’encanta estar dalt de tot d’una muntanya, i sentir que formo part d’aquesta natura m’omple.”
Quina connexió tens tu amb la natura?
Molta. Jo sóc de Ponts, del Prepirineu. Tenim muntanya, tenim el riu Segre. Des de petit he estat monitor i director de camps de treballs. El contacte amb la natura forma part de mi. De petit anava a pescar amb el pare. I era un nen de poble que feia cabanes a la muntanya, excavava la terra i s’embrutava. En aquest sentit, sempre recomano Juhani Pallasmaa, un arquitecte noruec que ha escrit Los ojos de la piel, on reivindica tornar a sentir com sentien els nostres avantpassats a les coves. Amb el tacte, a nivell físic. La meva obra està connectada amb la natura i les meves obres són per tocar-les. És important, això de tornar a tocar.
Sents que vas una mica a contracorrent en aquest sentit?
En sóc conscient. És l’època de l’Instagram de mirar i fer-ho immediatament. Vaig una mica en contra d’aquesta moda de la immediatesa. A més, m’interessa el soroll d’una pintura o l’olor d’una obra. El que faig jo s’ha de veure en directe, perquè a través de les fotos no pots copsar detallets, com teles cosides una damunt de l’altra, per exemple, o textures.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
