El dia 26 d’agost de 2020 apareixia a Twitter un compte que va generar una expectació inesperada. “Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent”, deia. Sota aquesta màxima, recollia ofertes de tota mena, informacions i notícies. Totes estaven relacionades amb el repoblament, que és, precisament, el concepte que dona nom al compte: @repoblem. La idea va anar prenent volada ràpidament. Tanta, que ara, poc més d’un any després, ja té més de 30.000 seguidors, s’ha replicat a Instagram (@repoblem.cat) i s’ha convertit en un referent tant per als qui volen fer un canvi de vida, com pels qui tenen ofertes per fer-ho possible. Darrere d’aquest compte hi ha Ton Lloret (Igualada, 1983), que fa quinze anys va deixar la seva ciutat natal, de 40.000 habitants, per anar a viure a un poble, Argençola, de 219 habitants. Ara, en un llibre que acaba de sortir, Repoblem (Cossetània) aprofundeix en algunes de les històries que han passat de puntetes per Twitter i aprofita per repassar els principals reptes als quals s’enfronta el món rural ara mateix.
El compte de Twitter funciona molt bé i ha esdevingut un referent tant per a la gent que vol marxar de la ciutat com per als pobles que volen acollir nous habitants. Com va sorgir la necessitat d’escriure aquest llibre?
Era la tardor de l’any passat. Jo havia obert el compte de Twitter el 26 d’agost i havia pres molta força. Vaig veure que aquest fenomen, que no sé si en podem dir èxode urbà, era internacional, molt fortament vinculat a la pandèmia. I em vaig adonar que necessitava entendre més les persones que feien aquest pas i, sobretot, conèixer altres persones que ja l’havien fet feia més temps i que podien aportar més experiència. Volia fer un relat més profund d’aquest canvi vital. I mentre resseguia aquest repobladors, a través d’ells he pogut resseguir diferents temes del món rural.
Què hi trobem al llibre?
La introducció l’ha fet Mario Urrea, que és el president de l’Associació de Micropobles de Catalunya. Això no és gratuït, perquè un 35% del total de municipis catalans són micropobles. En el capítol introductori vaig parlar amb Eduard Trepat i Gemma Estany, que són coordinadors tècnics de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA) i després hi ha històries de dos tipus que es van intercalant: les dels repobladors i les dels responsables del lloc on van, els que arriben i els que els reben. Són setze capítols que cada un toca un tema. El repoblament, les energies renovables, l’habitatge…
Totes les històries estan vinculades al compte de Twitter?
Algunes sí, però no totes. L’alcalde de Castellfollit de Riubregós (Anoia), Jordi Casas, va fer una crida a partir del compte per buscar famílies per poder mantenir l’escola rural. Això em serveix per poder explicar com és una escola d’aquestes característiques, per què és important i fins a quin punt és cabdal com a element dinamitzador del municipi. També parlo de transició energètica amb l’alcaldessa de Senan (Conca de Barberà), Carme Ferrer. Explica que les instal·lacions municipals ja funcionen només amb plaques fotovoltaiques. També he parlat amb Júlia Urgell de la Terra Alta i així mostro que no és només la gent de Barcelona la que es mou: va marxar de la comarca i el 2019 va tornar al seu poble, la Fatarella. Ara és una de les activistes de la comarca contra la projecció de parcs eòlics.
Posi’m més exemples.
A Maldà (Urgell), parlo amb en Sebastià Mata: des de l’ajuntament i el Consell Comarcal estan impulsant a masoveria urbana i estan fent una gran aposta per subsanar la problemàtica de la manca d’habitatge. Parlo de la pedra seca a partir del que fan a Torrebesses (Segrià) i d’iniciatives de caire econòmic que volen posar el patrimoni com a punt de partida per crear un ecosistema basat en petits productors, de turisme no massificador. O el cas d’èxit de Riner (Solsonès), que és un dels municipis on ha anat a viure més gent aquests mesos de pandèmia, perquè han sabut mobilitzar nous habitatges. Son temes molt actuals que afecten arreu, i que són importants.
S’ho imaginava, que aquestes temàtiques despertarien tant d’interès?
Vaig veure que hi havia aquesta necessitat, però jo no he inventat res. He anat agafant informació i ha estat Twitter mateix que m’ha permès nodrir-me. És una mena d’intel·ligència col·lectiva. Quan vaig obrir el compte, ja vaig pensar que tindria més seguidors que el meu personal, això sí (riu), però no m’imaginava que tants. I respon a la temàtica del compte, no pas a la gestió, perquè jo recullo informacions que veig i les penjo. Jo tinc la meva feina, no visc d’això.
Com se sent, veient que posa gent en contacte amb necessitats complementàries, o que els seus seguidors troben informació que els és tan útil per canviar, potser, de vida?
Moltes de les coses se m’escapen. No tinc capacitat per fer contactes interns per veure com fructifiquen les ofertes de feina o de pisos. Però a l’escala micro el que veig és que els canvis tenen molta repercussió. Quan a un municipi hi va viure una sola família amb dos fills, són dos alumnes més a l’escola, i això permet al poble respirà tranquil un curs o dos més. O quan una família va a viure a una masia que estava deshabitada… Només per un sol cas materialitzat, dono les meves hores per molt ben invertides. Tenim desenes de pobles que han quedat deshabitats.
Per exemple un que va visitar per llibre, oi?
Sí. Àrreu al Pallars Sobirà. L’any 1981 va tancar l’última casa. Sembla que això no pugui passar mai, però no és així. I gela el cor quan entres a un carrer d’aquests i penses que fa 50 anys tot estava viu. I quan veus masies en ruïnes, i veus els marges de pedra seca i penses les hores que s’hi han dedicat per aixecar-los… Moltes hores i moltes vides dedicades a un esforç colossal i ara ho estem deixant perdre d’una manera molt frívola.
Sembla que hi ha molta gent que vol anar a viure als pobles, però els pobles no tenen cases on viure…
És així. És el trencament entre el camp i la ciutat. Quan un poble necessita habitants però no té cases no és responsabilitat només dels alcaldes, perquè les cases estan en mans privades, moltes vegades en mans de gent que viu a la ciutat. Per exemple, Maldà té el 50% de cases buides i, si la cosa continua així, podria desaparèixer el 2060. Cal que aprofitem la inèrcia mediàtica perquè aquest és el gran repte: la problemàtica de l’habitatge al món rural.
Creu que cal un canvi de mentalitat per resoldre-ho?
Crec que s’ha d’anar en dues línies. La societat civil que evoluciona cap a nous valors és la societat que mou els poders polítics i que propicia que es puguin fer canvis de lleis. Lleis i normes que en general estan pensades per al món urbà i s’apliquen al món rural. I d’una altra, la sensibilització. Els comptes de Twitter com el de Repoblem, el de Marta Lloret (@Caçadora de Masies) o Rosa Prat (@rousprat), són una bona eina de sensibilizació, que expliquen les coses com són. I estic molt content perquè, de tant en tant —passa poc, però passa— hi ha propietaris que m’escriuen i que em diuen que busquen masovers o que volen llogar cases. Quan això passa, fa molta il·lusió.
La masoveria seria una bona solució?
Hi ha molta gent que ho veu com un gran avantatge per al propietari i com un abús per al llogater però, sincerament hi ha lloguers a Barcelona que també són abusius. Hi ha famílies que mantenen les cases buides i no se’n volen desprendre perquè són d’aquell poble, encara que no hi visquin. Moltes vegades són cases que no són habitables i que necessiten reformes que els propietaris no sempre poden assumir. Aquest amor per les arrels i pel poble d’origen a vegades té també aquesta part negativa, perquè per amor a les arrels estan matant el poble. També hi ha gent que ha heretat cases i que no s’atreveixen a fer el pas de llogar-les perquè en volen treure el màxim profit i, mentre esperen això, la casa està buida i no dona cap rendiment. Per casos com aquests, la masoveria seria una bona fórmula.
Vostè fa quinze anys, molt abans de la pandèmia, va fer el canvi i va anar a viure a Argençola. Per què va deixar Igualada?
Era just abans que esclatés la bombolla immobiliària. Amb la meva companya volíem anar a viure junts, i en aquell moment a Igualada els pisos eren molt petits i es llogaven a uns preus molt alts. Vam trobar un lloc com Argençola. Ens permetia seguir treballant al mateix lloc i viure millor.
Quines diferències hi veu entre el moment en que vostè va marxar i ara?
Abans del 2008, al meu poble hi va haver bastants moviments així. Gent que es comprava finques i masies. Potser com a segona residència. El crèdit anava més fi aleshores. Era més pràctic. Jo crec que ara el canvi que fa la gent és més existencial. La pandèmia ens ha fet replantejar qüestions importants a les quals hem trobat resposta en molts valors del món rural. És a dir, molts valors que són propis de l’entorn rural coincideixen en la nova manera de mirar el món postpandèmic.
De quin valors estem parlant?
La solidaritat, la humanització de la comunitat, d’una població. Quan sortíem al balcó a les 8 del vespre no estàvem aplaudint professionals, estàvem aplaudint persones que es jugaven la vida per treballar pel bé comú. La gent a les ciutat pensa que aquestes comunicacions humanes es mantenen més fortes als pobles i que a l’entorn urbà s’han perdut. El sentit de comunitat als pobles s’ha mantingut. El virus ho ha remogut tot i la gent ha vist que estem molt més lligats a la natura, per exemple. Ha estat un bany d’humilitat. A més, hem vist gent que ho ha perdut tot, hem vist gent patint i gent morint durant mesos i mesos i potser hem estat més conscients que demà es pot acabar tot. I aquells que ja tenien el somni incipient de marxar de la ciutat l’han materialitzat. Ho he vist amb la gent amb qui he parlat pel llibre. Això sense comptar que, amb el confinament estricte, vam comprovar què suposa estar tancat en un pis de ciutat.
Els comptes de Repoblem perviuran en el temps?
Estaria bé que no fessin falta. El que hauríem d’aconseguir és que no tinguéssim aquest desequilibri de densitat de població entre l’entorn urbà i l’entorn rural. Aquest desequilibri genera molts problemes. Cal fer un replantejament de país i, també, sensibilitzar als propietaris amb cases buides, però s’han de fer polítiques pensades per al món rural. És l’última oportunitat que tenim. L’èxode rural del 1920 es va aguditzar el 1950 i ara la població està molt envellida. Jo no sé què passarà amb aquests pobles petits si no fem alguna cosa. És l’última oportunitat. I cal canviar de model. Encara ara hi ha molts pobles on les mateixes famílies encoratgen els fills a marxar a la ciutat perquè creuen que al seu poble o comarca no hi ha oportunitat de subsistir. Ho tenim massa interioritzat. Però l’ascensor social, que abans era la ciutat, ja s’hem que ja no va així. Aquest ascensor està encallat. Fem entre tots que tothom pugui viure allà on desitgi i que tots els pobles tinguin serveis i infraestructures per atraure nous habitants.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
