L’estrena d’Alcarràs ha estat tot un èxit i ha aconseguit generar diàleg sobre la ruralitat catalana i solidaritat amb el camp i la pagesia, alhora que ha posat de relleu la precarietat del món de pagès i altres dificultats que el componen, com els preus baixos, el despoblament i la manca de relleu generacional, tal com explicàvem en aquesta notícia sobre la pel·lícula. Ara bé, segons Joan Pons Solé, autor d’aquest article d’opinió a la Conca 5.1., la pel·lícula ha posat de manifest una altra cosa: no tots som Alcarràs.
I per exemplificar-ho ens parla d’una cosa tan fàcil com una figuera. A Alcarràs hi ha una figuera que “la van plantar generacions passades, que va alimentar els fugitius de la guerra, que va teixir aliances familiars, que continua alimentant la vida i que encara simbolitza l’esperança d’aturar la depredació. […] Però no tots som Alcarràs quan deixem que s’abandonin les figueres, les oliveres, els avellaners, els garrofers i tots els arbres que han albergat el relat de les nostres vides, les reals i les imaginàries“.
A l’article també parla de la percepció del futur que tenim, i de quin valor li donem a les coses. Segons Pons, això s’exemplifica bé amb en Roger, el fill de la família, “que vol un futur al voltant de la pagesia, tot i que la societat li exigeix èxits escolars més que èxits agrícoles. Al llarg de l’article, Pons fa una reflexió que ajuda a entendre el paper d’aquelles persones que no viuen directament del camp, i com acullen i pensen la feina dels que si que ho fan.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
