Aquest 8 de març, dia de les dones a nivell mundial, des d’Arrels hem volgut posar el focus en un grup de dones, més aviat petit, però no per això menys important: les dones del Pallars. I és que aquestes dones, algunes pageses de tota la vida, d’altres, nouvingudes, joves, grans, ramaderes i agricultores són les protagonistes d’una novel·la gràfica que acaba de sortir del forn. Dones de la muntanya (Pol·len Còmics) és un còmic escrit a quatre mans entre la il·lustradora Martina Manyà, amb qui vam conversar en aquesta entrevista, i la mediambientalista i investigadora Federica Ravera. A través dels dibuixos i els textos es pot resseguir la recerca que Ravera va fer al Pallars, compartint temps i convivint amb dones pageses, per fer una recerca etnogràfica situada, diu. I ho fa amb un llenguatge proper per arribar al públic més jove, que manté la variant dialectal de les dones que ha entrevistat, perquè assegura que aquest llibre “tracta totes les marginalitats, fins i tot la de la llengua”. D’aquesta manera, vol reivindicar el paper de les dones i la feina que fan i han fet al llarg de la història per preservar la ramaderia extensiva d’alta muntanya. El còmic s’ha dividit entre les quatre estacions i mostra com és la vida d’aquestes dones de muntanya però també les seves reflexions, els seus sentiments i les seves emocions. Expliquen com es relacionen amb la terra i amb d’altres dones i com treballen per preservar pràctiques tradicionals que van més enllà de la producció d’aliments sans —que també—, perquè repercuteixen en l’entorn des d’un punt de vista ambiental, però també social i econòmic.
L’Àgata, la protagonista de Dones de la muntanya és el seu alter ego creat a partir del nom del projecte que l’ha impulsat?
Sí, estem parlant d’una obra de ficció però els fets són reals. Volíem mostrar com es fa una recerca d’aquestes característiques i per això hem fet un paral·lelisme entre la meva persona i la protagonista que porta el nom del projecte AGATA.cat. També hi ha col·laborat el projecte ADAPTAL de la Universitat de Vic. Una recerca feminista, una recerca de cures, una etnografia situada… He acompanyat aquestes dones al seu lloc de treball, he passat dies amb elles i fer servir un alter ego també em permetia posar una mica d’humor sobre mi mateixa.
I com arribem de la recerca a la novel·la gràfica?
Els dos projectes estudien el paper que exerceixen els coneixements, les pràctiques i les institucions tradicionals en la resiliència i la capacitat adaptativa dels sistemes socioecològics d’alta muntanya i les innovacions que s’hi couen, i a mi m’interessava posar en valor la ramaderia extensiva i de fer visibles els relats que no s’escolten, els de les dones, perquè sempre són les “dones de”, les “germanes de”. I volia mostrar-ho amb un llenguatge planer i que fos proper a la gent jove.
És al públic jove a qui va adreçat el llibre?
Està dirigit a un públic ampli, però quan la vaig escriure vaig pensar en els meus estudiants. A la universitat, dono classes a alumnes de grau de màster sobre geografia de muntanya. I he pensat molt en la gent jove, en el meu fill, i en quin llenguatge artístic els podia semblar més proper, els podia arribar més. M’agrada treballar amb artistes perquè els missatges són molt més potents perquè toques la panxa, les emocions.
L’autora gràfica és Martina Manyà. Com us trobeu?
Aquest és el primer projecte que vam fer juntes. Buscava una artista que fos capaç de captar, a través dels dibuixos, el relat que volia explicar i sobretot aquells llocs, aquella cultura rural que havia viscut. Vaig contactar amb altres artistes, però tots tenien un relat més aviat urbanocentrista, que no estava gent connectat amb la terra. Estaven connectat amb els joves i les seves problemàtiques, però tot era molt urbà. I quan vaig conèixer la Martina i vaig veure alguns dibuixos seus del Pirineu, vaig sentir la seva estima per aquelles muntanyes i vaig percebre la seva sensibilitat per l’ecologia i la justícia social. Els seus quadres em comunicaven això.
Ha estat una recerca intensa i després la feina de polir el contingut de la novel·la. Després de tot aquest temps, considera que les dones de la muntanya són diferents a les dones del pobles o les ciutats?
La novel·la el que vol és descriure un ventall de possibilitats. No hi ha una única dona rural ni una única dona pagesa. Ens allunyem de pensar que només hi ha una única representació del concepte de dona. En realitat, el que hem intentat fer és mostrar les diferents realitats, els reptes, etc. Hi ha fils comuns, sí, però cadascuna d’elles podria venir de recorreguts personals i familiars diferents amb motivacions diferents, i per això no es pot parlar d’una única dona rural. El que sí que és cert és que aquestes dones viuen en la pròpia pell aquest principis de l’ecofeminisme, i ho he vist en dones molt diferents. Algunes amb les famílies de sempre i d’altres de nouvingudes que arriben motivades per una ideologia política molt potent.
Heu qualificat aquest llibre com ecofeminista. L’ecofeminisme es viu diferent a la ciutat que al camp? Les reivindicacions feministes són diferents a un i altre àmbit?
Vivim en un temps de feminismes. Les dones del món rural, des de sempre, han estat molt implicades en els treballs productius i reproductius, amb sobrecàrrega de feina i totalment invisibilitzades. Però hi ha unes reivindicacions en els últims anys i unes reflexions compartides dins de diversos moviments. Crec que d’estant despertant noves veus que denuncien aquesta lògica de dominació/explotació de la natura i de les dones i aposten per models alternatius agroecològics. Són dones que, amb la duresa de la seva vida diària, cuiden les plantes, els ecosistemes, els animals, viuen en la seva pròpia pell un feminisme rural i posen en pràctica principis profundament ecofeministes cada dia: s’interroguen sobre les cures, sobre les relacions amb els altres, estan atentes a l’alimentació i aposten per una manera de produir com un acte polític.
És una anomalia que expliquem el camp o la muntanya, en aquest cas, des de la ciutat?
En el nostre cas és una mica híbrid. Jo vinc de zones de muntanya i la Martina ha treballat més al camp. Les dues estem molt connectades amb les nostres històries personals. Jo vinc de família pagesa, però vaig anar a estudiar a la ciutat, vaig abandonar el poble i vaig haver-me de reconnectar. I la Martina des de sempre ha viscut entre Barcelona i zones de muntanya. Però bé, portem una motxilla amb la urbanitat, perquè és on hi ha els centres de cultura, els centres de recerca. No hi ha centres de recerca a la muntanya i l’art i la cultura se suposa que són a les ciutats. D’alguna manera, aquesta feina també ens ha servit per reconnectar amb el camp i amb la natura. També bi ha una reivindicació perquè la muntanya no es vegi només com lloc idíl·lic, no només des d’un punt de vista turístic. No només necessita pistes d’esquí, necessita també centres de recerca, iniciatives de creativitat, que ja n’hi estan naixent. Hem d’aconseguir que el camp s’expliqui per si mateix i no des de la ciutat.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
