Finestres sense vidres, feixes abandonades i 80 hectàrees de bosc salvatge. El primer cop que la Maria Font va visitar la masia La Selva no esperava que algun dia l’acabaria considerant un refugi. El silenci, només interromput per les branques que cruixen al seu pas, regna en una masia que fa massa temps que dorm.
El viatge de la Maria, com el de molts altres masovers, neix amb el projecte Masiaire. La Fundació Mas i Terra ha creat una xarxa que dona l’oportunitat, tant a propietaris com a masovers, de fer reviure masies abandonades i recuperar-ne el patrimoni. La iniciativa connecta propietaris de masies en desús amb persones disposades a restaurar-les a canvi d’un lloguer simbòlic.
Marta Lloret, coneguda a les xarrxes com a la caçadora de masies i fundadora del projecte, destaca especialment la voluntat de recuperar el valor històric i arquitectònic de les construccions. Per aquest motiu, les intervencin que defensa el projecte Masiaire no es limiten a assegurar el compliment del contracte entre propietaris i masovers, sinó que la fundació impulsa formacions obertes a tothom per garantir que les reformes es facin amb criteris adequats, ja que la bona fe dels masovers no sempre garanteix una correcta intervenció.
A més, la iniciativa contribueix a revertir el despoblament rural. El problema de l’habitatge rural —tal com expliquem a la notícia que vam dedicar a la Guia d’habitatges buits— no és un problema d’edificis, sinó les dificultats per accedir-hi. Malgrat que el 61% dels municipis catalans són rurals, només representen un 4,2% de la població, i s’hi comptabilitzen 16.683 habitatges buits.
Projectes com Masiaire, ofereixen noves oportunitats, tant als habitatges, com a les persones que hi volen viure. “El projecte de la Marta ens ha permès una tercera opció” explica Maria Font “encara que la casa no sigui teva, ets qui en té la custòdia. Formes part de la casa”.
Un procés de floració
Feia vint anys que la Maria i el seu company, buscaven una masia. Tenien ben clar no volien viure dins un nucli, fos poble o ciutat. Però després de mirar centenars d’anuncis, topar amb preus inassolibles i viure diversos projectes fallits, van acabar llençant la tovallola. “Amb els anys ens vam anar frustrant, perquè veus que tens un somni i que no hi pots accedir pel teu propi peu si no reps una herència. És frustrant veure que sempre et passa algú al davant perquè no tens prou recursos”, declara la Maria.
La trucada de la Marta els va arribar per sorpresa: “Jo ni me’n recordava d’haver omplert el formulari. Em va dir que em volia fer una entrevista i hi vaig anar sola perquè no creia que servís de res.” Però el resultat va ser molt diferent del que havien viscut fins aleshores. Avui fa tres anys que viuen a la masia La Selva.
Quan hi van arribar, la masia feia cinc anys que estava deshabitada. Les feixes —unes quatre hectàrees de terreny agrícola— estaven cobertes de bardisses i la casa presentava desperfectes evidents. El primer any el van dedicar a fer-la habitable abans de l’hivern: posar vidres a les finestres, aïllar el sostre, arreglar l’estufa i la xemeneia. El segon any ja van començar a reformar els terres, arreglar les goteres i renovar la instal·lació elèctrica. “El nostre principal assessorament han estat els tutorials de YouTube… També hem assistit a algun curs que ha fet la Marta de restauració de pedra, forja i fusta”, explica la Maria.
Aquest any han començat a treballar l’exterior. Biòlegs de formació i naturalistes de vocació, han impulsat un projecte ecològic i de recuperació per a la pol·linització. “Aquest any sembrarem les feixes amb flors per fomentar no només l’abella de la mel, sinó altres pol·linitzadors”, diu la Maria. La iniciativa consisteix a sembrar espècies vegetals que afavoreixin la floració i, amb aquesta, la presència d’insectes com abelles solitàries, borinots i papallones.
El procés és llarg, però la recompensa és incalculable. Ara bé, la vida al camp no és fàcil: “És una vida més senzilla i has d’estar acostumat a tenir menys luxes. Si no fas feina dia a dia t’acaba menjant”. La feina s’ha portat a terme progressivament, de manera autosuficient, amb aprenentatge constant i moltes hores de dedicació.
El projecte encaixa amb els requisits que demanava el propietari de la masia, Joan Carles Padrosa, que volia “una persona que hi visqués de veritat i desenvolupés una activitat més o menys tradicional.” La proposta d’apicultura va ser l’encaix ideal: ramaderia sostenible i respecte pel bosc.
Tot i que mai no hi ha viscut, en Joan Carles valorava molt trobar algú que respectés la història i l’essència de la masia, que el seu avi matern havia comprat dècades enrere. De fet, en la mateixa línia que la Marta Lloret, un dels requisits d’en Joan Carles era que se’n respectés el valor arquitectònic: “Res de fer servir ciment”, comenta. “S’ha de valorar molt la pedra.”
En Joan Carles ha viscut tot el procés com un encert: “El problema que hi havia és que només sortia gent que volia fer-s’hi una residència… Però és clar, no és una masia per romandre deshabitada la major part de l’any. És per viure-hi sempre.” De la Maria, té clar perquè la va escollir: “Ens va agradar molt el tema. Ells ja tenien coneixements, perquè eren biòlegs, buscàvem un projecte com aquest”.
Aprenentatge autosuficient
Quan la Sandra i en Xavi van arribar per primera vegada a Can Xacó, la masia feia quinze anys que estava abandonada: “Els antics masovers la tenien com un magatzem, no s’hi podia ni entrar”, recorden.
Ella, arquitecta i filla d’una família d’artesans de Terol i ell, cuiner amb vocació de tornar a la terra, comparteixen una visió molt clara. Dins les seves línies d’acció hi ha la voluntat de viure en coherència amb el territori, recuperar oficis, i fer de la vida rural una pràctica conscient i sostenible. Per això, quan van trobar el projecte Masiaire i van visitar Can Xacó, sabien que era el lloc indicat.
En només un any i mig han aconseguit fer habitable la casa: “Hem adequat bany, cuina, tres habitacions, hem portat aigua i plaques fotovoltaiques.” Però això només és el principi. Tenen un contracte de quinze anys, prorrogable, i la voluntat clara de consolidar-hi un espai obert.
Un dels pilars del projecte és la formació en tècniques de construcció tradicional i natural. Regularment, conviden especialistes —mestres d’obres, guixaires, químics— per compartir coneixement. “Aprens d’acord amb la pràctica”, resumeix la Sandra.
També han començat a recuperar el bosc i els camps del voltant. Disposen de més de 14 hectàrees i ja han començat a preparar el terreny per introduir pràctiques d’agricultura regenerativa i permacultura. Tot s’integra en una filosofia de vida basada en l’autosuficiència, la reducció de residus i el mínim impacte ambiental.
Un altre dels eixos del projecte és la creació d’una formatgeria artesanal, ubicada als cellers i quadres de la masia. L’objectiu és elaborar formatges amb llet crua i eines tradicionals, evitant el plàstic i treballant amb materials com la fusta i l’acer. “Recuperar els processos, els materials, els espais… Però també les maneres de fer. Rebutjar el que no necessitem. Reduir, reutilitzar, reincorporar.”
Per a la Sandra i en Xavi, la masoveria no és un pas provisional, sinó una aposta vital. A més, defensen una mentalitat anarquista: “Bo creiem en les propietats”. Per a ells, viure a Can Xacó no és posseir, sinó habitar amb sentit i compartir coneixement pel bé comú.
Un futur que arrela
A La Selva fa pocs dies van arribar les primeres abelles. Ara, quan la Maria travessa les feixes florides de la masia, ja no hi cruixen les branques sota els peus. Els projectes de masoveria com els que impulsa Masiaire són històries de reconnexió amb la terra, amb una manera de viure diferent. Requereixen paciència, esforç i una mirada compromesa. Però a canvi, ofereixen una tranquil·litat mental, que pocs espais regalen.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
