L’Esperanceta (Esterri d’Àneu 2005) aviat farà 17 anys, tot i que d’aspecte sembla més gran, de fet sembla que tingui més d’un segle. En canvi, el seu discurs sempre va lligat a l’actualitat, està al cas de tot el que passa al Pallars i a la resta del món. Si bé va néixer dins l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, en tots aquests anys l’Esperanceta ha anat sortint de les quatre parets de Casa Gassia i s’ha passejat per la comarca i per tot Catalunya. Ho ha fet explicant com vivien els pallaresos del segles XVII i XVIII, però també mostrant totes les facetes dels que estan connectats en la terra amb el seu parlar, la seva cultura i la seva història. Els seus espectacles es diuen Cabaret Pagès, un concepte nou que combina l’humor amb la irreverència per acabar dient el que ningú no és capaç de dir. Sota els enagos de l’Esperanceta hi ha l’actriu Noemí Busquets (Bràfim, 1984), pallaresa d’adopció, activista cultural, enamorada de la terra i defensora dels vincles que ens hi lliguen. Tot i que va néixer al sud del país, als 9 anys va fer cap a la muntanya, després va baixar a Barcelona on va estudiar teatre i moltes altres coses i, des de fa cinc anys, està instal·lada a Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà). Aviat farà un canvi de vida: primer perquè serà mare i, després, perquè posarà en marxa, juntament amb quatre persones més, un projecte cooperatiu d’habitatge ena una masia amb 25 hectàrees de terreny que volen obrir a petits projectes agrícoles i ramaders. Es diu Copsant i vol contribuir a que l’accés a la terra sigui una mica més fàcil.
Vostè va néixer a Bràfim. Què la va portar al Pallars Sobirà?
La meva mare tenia una metàstasi pulmonar (de la qual se n’ha sortit) i els metges li van recomanar un lloc més sec. De petita, ella havia estiuejat al Pallars i tenia molta estima per aquestes terres. També hi havia pujat jo alguns estius, fins que ens hi vam instal·lar. I des dels 9 anys fins al 16 vaig estar escolaritzada aquí. Per fer el batxillerat vaig anar a Tarragona, després vaig estar 15 anys a Barcelona on vaig estudiar teatre, llengua de signes i teràpia Gestalt i des de fa cinc anys que visc al Pallars Sobirà.
I entre tot aquest puja i baixa va néixer l’Esperanceta. Com va ser?
L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un bastió cultural de la zona. Té diverses seus i una és a Esterri, a la Casa Gassia. És una casa pallaresa de finals del XVIII i jo n’era guia intèrpret. Amb en Jordi Abella, el director, donàvem voltes a veure què podíem fer i, al cap d’un parell d’anys, vam descobrir la Tureta, la dona que acompanyava l’última hereva de la Casa Gassia. Un cop morta l’hereva, aquesta dona es va quedar a la casa i es veu que era tota furra [malagradosa, en el parlar de la comarca], una persona solitària, però alhora sàvia, i ens va servir de referència.
Com és l’Esperanceta?
L’Esperanceta fa les funcions d’un bufó. És irreverent. És un personatge que es permet el luxe de dir les veritats necessàries i, a vegades, incòmodes. És una antisistema, va contra tots els sistemes, però és molt humanista i defensa totes les persones que en formen part [d’aquests sistemes]. És molt sexual i parla de gais, lesbianes o trans, tot i que aquí costa de trobar-ne, però hi són. Però no és fàcil que ningú en parli de forma oberta i l’Esperanceta ho fa. També és veritat que encara hi ha qui confon el personatge amb la persona. M’han dit independentista i pro espanyola, feminista i masclista… Però malgrat tot és un personatge que funciona, perquè, si no, no hauria pogut treballar tant temps. M’agrada buscar un discurs que generi debat.
Aquest personatge és una guia de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu?
No, no, que ningú s’ho imagini així. Ja no és una guia que fa una visita. Va molt més enllà d’això. De fet, parteixo de la improvisació. Només tinc un esquema que em condueix. Però l’Esperanceta surt del museu i va molt més enllà de ser un altaveu de la gent del territori i de visibilitzar una manera de viure. És una personatge humanista, una dona molt orgullosa de les seves arrels que la lliguen al territori, però que parla de continguts universals a partir d’una dona pallaresa. Amb l’Esperanceta he casat quatre parelles, vaig a fires, mercats i festes majors, dinamitzo actes i, fins i tot, vaig fer la clausura d’un congrés del Col·legi de Metges a Barcelona. Que ningú s’imagini una cosa carrinclona.
Creu que l’entorn rural i tot el que s’hi desenvolupa és més atractiu arran de la pandèmia?
No sabria què dir. Jo crec que la gent necessita respirar. La manca de llibertat que vivim és al·lucinant: manca de llibertat en forma de ciment i formigó i d’alta densitat de població. La gent necessita respirar oxigen, poder expandir-se, i això ho troba a l’entorn rural. Si que veiem que al Pallars hi viu més gent, gent que s’ha decidit a fer el canvi. Però també és fort que, per comprovar que podíem treballar des de casa, hàgim hagut de patir una pandèmia. Avancem, però ho hem d’una manera una mica coixa. Tan avançats com som per a algunes coses i tan poc que en som per a d’altres. Ara hem de començar a gestionar l’entorn rural, tornar d’on venim. Som d’una terra pagesa, hem de recuperar el vincle amb la terra que tenim.
De fet, més enllà de l’Esperanceta, té un projecte vital en paral·lel amb el que busca precisament això, no? recuperar el vincle amb la terra.
Sí, és un projecte que es diu Copsant. Hem constituït una cooperativa d’habitatge, d’ús i consum en una masia amb 25 hectàrees de terra. Volem fer un banc de terres vives perquè s’hi puguin desenvolupar petits projectes d’agricultura i de ramaderia. Realment és molt difícil l’accés a la terra, en general i també al Pallars, per això vam pensar de posar fil a l’agulla. Pel que fa a l’habitatge, ja som cinc persones i queda una plaça per una persona més. Sentim a dir que tot anirà bé, però jo no ho veig per enlloc, per això vull tenir un hort, per exemple. M’estimo el territori i crec que l’hem de respectar i ens hi hem de vincular. En tots els sentis.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
