Joan Carulla (Juneda, 1923) té 99 anys acabats de fer. Des d’en fa més de cinquanta, cultiva un hort urbà al terrat de casa seva, a Barcelona. Diu que estimar dona pau interior i que, d’aquesta manera, totes les cèl·lules tenen vida. Als anys 60, cansat d’odiar l’Ajuntament perquè no li donava els permisos per construir tants pisos com volia en un mateix solar, va decidir passar a estimar i va aprofitar l’espai que li quedava sense construir per fer un hort, que després va replicar al terrat de l’edifici que va acabar aixecant al barri d’Horta-Guinardó. La veritat és, però, que l’amor per la terra i les plantes d’aquest pagès urbà és infinit. Va marxar de Juneda (Garrigues), el poble on va néixer, perquè no tenia terra per conrear i, amb els estalvis que ha anat aconseguint al llarg dels anys, n’ha comprat per conrear-hi cereal. Preocupat per la terra i l’entorn, en Joan era ecologista quan ningú encara no n’era, a més de vegetarià per obligació, durant la guerra i postguerra, i, la resta de la seva vida, per convicció. És una persona austera, amb una ment lúcida i un sentit de l’humor envejable que diu que es manté en forma en aquesta edat perquè sempre s’ha alimentat bé i no ha tingut mals vicis, però sobretot perquè ha estimat. No ha fet mai vacances perquè s’avorreix, diu, i reconeix que a Madrid l’han valorat més que aquí. Anem a trobar-lo perquè tot just ara acaba de rebre un reconeixement per ser pioner en els horts urbans. Malgrat tot, al llarg de tota la conversa, acaba parlant poc d’ell, perquè li agrada més fer un enfilall de noms i cognoms i històries de persones que l’han marcat tota la vida. El seu cos acompanya la seva ment i pugem una escala per anar al terrat amb una galleda de restes de la cuina per fer compost. Durant tot el recorregut per damunt de més de 40 tones de terra, m’ensenya les llimoneres, les tomaqueres, les pruneres i les cebes, mentre sentim el cotxes que baixen pel carrer Navas de Tolosa.
Vostè té una relació molt estreta amb les plantes.
Me les estimo. Les plantes absorbeixen anhídrid carbònic, un àtom de carboni i dos d’oxigen. Per a nosaltres és verí, però deixen anar l’oxigen, que és vida per a nosaltres, i aprofiten una mica d’oxigen i el carboni. A través del carboni i una multitud enorme d’elements poden desenvolupar tots els colors, tots els gustos, poden convertir-se en verins i poden convertir-se en aliments. Els vegetals ho fan tot i, si no fos per ells, els animals tampoc no existirien.
Va marxar de Juneda perquè no tenia terra, però ara sí que en té. Com la gestiona?
Hi tinc cereals. Els que treballen la terra i, com que en viuen, se l’estimen i, com que se l’estimen, la terra produeix, són els que en tenen poca, de terra. I els que en tenen molta, no se l’estimen, no en viuen. Cal una una concentració parcel·lària ben feta, sense atropellar ningú, per trobar un terme mig. Jo he fet una miniconcentració parcel·lària. La gent marxa del camp perquè no rendeix. Paguen els cereals i la fruita al preu de fa quaranta anys, tot s’ha multiplicat per tres o per quatre. Vostè creu que s’ha de pagar al blat a 18 cèntims el quilo? Això no pot rendir, encara que puguin utilitzar màquines, però les màquines gasten. Al final jo no hi guanyo res. I he fet una finca tota de terra bona que, encara que no rendeixi. la vaig comprar perquè me l’estimo. I perquè penso que si remotament estic donant de menjar a algú, això ja em fa feliç. El que em sap greu és que el benefici de tot plegat se’n vagi a la gent que té iots de més de 50 metres. Gent que no estima la terra ni els productes que hi creixen. I aquest és l’esperit de molts agricultors.
Joan, vostè era ecologista quan ningú n’era i ja es movia per Barcelona en bicicleta.
Jo feia de venedor-repartidor i vaig fer números i vaig comprovar que un cotxe gastava més que els quatre que érem: la meva dona i els nostres fills. “Si nosaltres no gastem tant!”, vaig pensar. “Fora cotxe, en bicicleta!” Anava a tot arreu de pressa i no gastava (riu).
I encara predica amb l’exemple, com amb l’aigua.
Des de que estem aquí, recullo aigua de pluja. En total uns 9.000 litres, i ens abastim d’aquesta aigua. Només el 10 % de la que fem servir ve de la xarxa. Pot ser que arribi una mica contaminada [l’aigua de la pluja], però segur que és més bona que tots els verins que posen a l’aigua de la xarxa per netejar-la. I gràcies a Déu encara ho puc fer.
Es considera una persona creient?
Sí, però el meu Déu no passa pel Vaticà. Déu és vida, vibració i amor. Déu està en un microbi, fins i tot en un virus. Als arbres que fan cent metres d’alçada, a l’elefant i a l’ésser humà. On hi ha vida, hi és Déu. Hi ha d’haver alguna cosa que ens uneixi, i per mi és la vibració. Les plantes vibren positivament i, si ets a prop de les plantes, et sents bé.
Què en pensa, de tenir cura de la terra, del canvi climàtic?
Fa 45 anys que hi penso, en parlo i n’escric. Hem de pensar en l’alimentació del futur. En aquesta pobra terra nostra, perduda a l’espai —pobreta, que un dia s’hi estavellarà un meteorit una mica gros i no deixarà cap casa en peu i tornarem a les cavernes. De fora, només ens ve la llum i la calor del sol. La fotosíntesi, que és meravellosa, que és gairebé un miracle, fa que aquestes plantetes donin vida. És molt gran això! La vida és un somni. Per què nosaltres, mentre dura aquest somni, no estem alegres i fem el bé amb als altres i per aquesta terra? Per què no som com una flor?
Hi ha un secret per arribar als 99 anys?
No ho sé. Em considero vegetarià. Tenia una tia que estava molt malalta, la van enviar als metges i no sabien que fer-li. El professor Capo la va tractar amb una dieta basada en verdures i fruita. El meu tiet no ho veia clar, perquè s’aprimava, però en canvi la va curar. Tenia molta més vitalitat i energia. I jo en vaig prendre nota. Rebíem llibres naturistes i la revista Pentalfa que editava aquest professor naturista —pobre, passava més temps a la presó que fora, perquè promovia el nudisme— i si deia que alcohol era verí, jo no en prenia, que tranuitar no era sa, jo no ho feia, i ja no en parlem, de les drogues… Allà em vaig marcar una línia de conducta i sempre dic que als deu anys vaig fer oposicions per arribar als cent (riu). Però també reconec que, amb la guerra, vaig ser vegetarià per obligació.
Es defineix com a pagès?
És clar que em considero pagès. Què és, si no, ajudar a créixer aquestes plantetes?
Creu que va ser avançat al seu temps?
Quan era petit, cap als deu anys, pensava què volia ser de gran, però per a mi, aleshores, un home de cinquanta anys era molt vell i ja no podia fer res, ni ballar, ni jugar al futbol. I vaig pensar que podia ser generador d’amor (riu). I, justament ahir, el meu fill gran, que és metge i està jubilat, em va enviar unes cartes d’Einstein, que Einstein havia demanat que no es publiquessin fins que ell fos mort, perquè creia que no l’entendrien. I en aquestes cartes deia que el dia que tots siguem generadors d’amor, serà la revolució de la pau. Potser no anava tan desencaminat.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
