El vallecà José Luis Fernández Casadevante (Madrid, 1978), més conegut com a Kois, és sociòleg i expert internacional en sobirania alimentària. Molt implicat en iniciatives comunitàries i d’agricultura urbana, també ha creat projectes d’innovació i investigacions al voltant de qüestions relacionades amb les transicions ecosocials en camps com l’urbanisme, els moviments socials, l’economia solidària i l’alimentació.
En el seu darrer llibre, Huertopías. Ecourbanismo, cooperación social y agricultura (Capitán Swing, 2025), ens parla de la importància d’abraçar l’agenda de l’ecourbanisme per aconseguir ciutats més justes, convivencials i ecològiques. Huertopías és una mirada per projectar escenaris més habitables en els entorns urbans en què vivim.
Com neix el projecte de Huertopías (2025)?
El projecte va sorgir durant la pandèmia, quan em vaig involucrar en l’hort comunitari del meu barri. Aquesta va ser la primera iniciativa que va permetre collir els aliments plantats i donar-los a xarxes veïnals d’ajuda mútua i serveis socials. A partir d’aquest moment, es va formar un petit moviment amb una vintena d’horts i em va sorgir la curiositat d’investigar què estava passant en altres ciutats en aquest context de crisi provocada pel confinament. Del mateix mode que havia succeït en altres contextos de crisi, l’agricultura urbana va reaparèixer i va emergir amb més força en els contextos urbans.
Comentes que l’agricultura urbana ressorgeix en contextos de crisi. Quins beneficis pot tenir?
En moments d’incertesa, els horts produeixen aliment, la qual cosa ens permet ser més autònoms. Des del mateix jardí d’Epicur, conrear el nostre aliment ens permet retrobar-nos i reconstruir comunitats en contextos adversos. L’agricultura urbana manté aquestes dues vessants: reconnectar-nos amb l’alimentació i amb altres persones. Fa que en contextos difícils mirem l’agricultura com una cosa especial.
A l’inici del llibre, afirmes que som el paisatge en el qual ens socialitzem. Com contribueixen els horts urbans a la formació d’aquest teixit social que esmentes?
Els horts comunitaris són espais a l’aire lliure on les persones es veuen obligades a gestionar un espai, un recurs comú, generar pautes de comportament i resoldre conflictes. És un espai on assagem una sèrie de coneixements i habilitats que, a vegades, fora dels límits de l’hort estan menys valorats. A més és un espai col·laboratiu molt més inclusiu que altres experiències en la mesura que és transparent, hi ha una tanca, la gent treu el cap, et conviden a entrar… I són llocs on la gent entra d’una en una, però pot sortir de cinc en cinc. Les persones hi poden participar independentment de l’edat o la procedència, i poden involucrar-se en la vida comunitària. Molt pocs espais permeten aquest intercanvi generacional, i passa el mateix amb població d’origen migrant. Per exemple, en el nostre cas, l’hort comunitari és l’única experiència en què s’ha aconseguit involucrar a la comunitat xinesa. Veiem que té una particularitat, una espècie de màgia que fa que siguin llocs més acollidors.
Defenses que tenim el mal costum de preseleccionar els pitjors trets del nostre present i projectar-los en forma de futur catastròfic, en forma de distopia. A Huertopías, en canvi, fas l’exercici contrari: una apologia de l’utòpic. Com és la teva huertopía?
Les huertopías no són invitacions a la fantasia sinó que busquen combinar el realisme ecològic —saber quines són les certeses que tindrem en un futur pròxim— amb aquest enfocament utòpic. El realisme no té per què traduir-se en societats més aterridores que les que ja coneixem. Simplement, es tracta d’un marc al voltant del qual dissenyar col·lectivament societats millors que les que habitem avui dia. Hem de construir futurs partint de les millors experiències que tenim en el present. Es tracta de treballar la mirada apreciativa; en comptes de posar l’accent en les mancances i biaixos de totes aquestes experiències, que els tenen, posar-ho en totes les potencialitats que tanquen, però que encara no són visibles. Fer l’exercici de veure l’arbre en la petita llavor. Avui el que tenim són llavors i necessitem cuidar-les, ajudar-les a créixer.
En el pròleg, expliques que els horts materialitzen utopies imperfectes. Com s’aconsegueix una utopia? Ha de ser necessàriament imperfecta per a ser realista?
Sí. Els éssers humans som imperfectes, i la crítica a les utopies històriques és que presentaven models de societat tancats. En lloc de veure el futur com un fet definitiu, hem d’acceptar que continuarà sent obert, continuarà sent conflictiu, continuaran havent-hi tensions… I és sa que sigui així. És evolutivament lògic que les societats canviïn més enllà del que podem anticipar i pensar avui dia. Però això no ens ha de frenar de perfilar i modelar quins són els horitzons desitjables per a les nostres societats.
Al llarg del llibre destaques la importància de l’agricultura urbana. Què és el que et va atrapar d’aquest model en particular?
L’agricultura urbana és com una navalla suïssa que ens permet abordar moltes problemàtiques i qüestions a través d’un únic element. És treure l’hort de la mirada més òbvia. És un espai on sembrem enciams, sí, però també collim relacions. Són espais on es poden abordar enfocaments terapèutics, de salut integral, oci actiu, solitud no desitjada, ansietats, depressions, facilitar la reinserció de persones preses… Es tracta d’entendre l’hort d’una manera molt més complexa i ambiciosa. Fugir de la caricatura de l’agricultura urbana com un destí de retirada on plantar tomàquets quan has renunciat a canviar la realitat. La idea és aquesta, concebre l’hort com a lloc d’ofensiva, on pensar com transformar el món i intervenir sobre ell.
Socialment, té beneficis evidents. Quins suports necessiteu de l’àmbit instituconal?
Amb el pas dels anys, cada vegada hi ha un reconeixement institucional més gran. De fet, comença a haver-hi polítiques públiques cada vegada més consolidades en aquest àmbit. Fa quinze anys eren una anomalia i només hi havia horts per a jubilats, i ara trobem centenars de ciutats i municipis mitjans que tenen horts urbans, trobem una hortodiversitat cada vegada més gran —horts comunitaris, socials, en biblioteques, centres de salut, horts escolars— d’emplaçaments i comunitats que s’animen a posar en marxa aquestes iniciatives.
Quins aprenentatges personals t’endús de l’escriptura del llibre? Ha canviat la teva manera de pensar o de viure la ciutat?
No gaire, perquè tenia ja una reflexió bastant consolidada al voltant del tema. Vam escriure un llibre que es deia Raíces en el asfalto (2015); aquest tractava la història de relació entre el camp i la ciutat i el vincle de l’agricultura amb l’urbanisme. En canvi, el que fa Huertopías (2025) és agafar la mirada des del present i projectar-la cap al futur. Potser l’únic canvi que hi ha hagut en aquest període ha estat la necessitat de treballar la qüestió de l’esperança, sobretot per a les noves generacions. Crec que hi ha una part d’entendre que més enllà de la narrativa necessitem que la gent s’involucri i que dediqui el seu temps i esforços a transformar el món. Oferir un esborrany de com hauria de ser aquest món pel qual val la pena lluitar.
Has rebut els primers feedbacks del llibre?
El llibre ha tingut una bona acollida. Està escrit amb molt d’afecte, tenint cura de la part literària per fugir de la part més científica sociològica, però jo crec que la gent que està involucrada en aquestes temàtiques en un sentit ampli l’està apreciant. El llibre no renúncia a ser crític i realista, sinó que tracta de rescatar i incentivar la capacitat de construir la millor versió de qui som com a societat. L’aposta conscient per l’esperança, l’utòpic, és un element valuós.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
