Marta Pallarès (La Seu d’Urgell, 1966) és doctora en Geografia humana i especialista en desenvolupament rural. Ha analitzat les comarques de l’Alt Pirineu i l’Aran des de diverses vessants, estudiant quins canvis demogràfics, econòmics i socials s’hi han produït en els últims anys. I en tot plegat ha mirat quin paper hi han jugat les dones. Aquest treball després s’ha plasmat en la seva tesi doctoral i l’ha convertit en la seva àrea de recerca i investigació.
Vostè ha arribat a la conclusió que les dones han tingut i tenen un paper important en el desenvolupament i en el repunt de l’activitat als pobles de muntanya.
Sí. Tenen un paper important en el que s’anomena ecoeconomia (emprenedoria vinculada a la natura i als recursos locals, a l’artesania, a la sostenibilitat) i modifiquen l’entorn econòmic i social on viuen i treballen.
Anem a pams. La seva família és de pagès, però no de muntanya. Com sorgeix l’interès per fer recerca en àrees del Pirineu?
Sóc de l’Alt Urgell i vaig néixer a la Seu d’Urgell, però sóc filla d’una casa de pagès del sud de la comarca, on som més solsonins que alturgellencs. Vaig anar a treballar a la Seu després d’estudiar Geografia i d’haver fet un postgrau. Des de l’Ajuntament estaven desenvolupant un projecte de cooperació pioner que patrocinava la UNESCO al voltant dels pobles de muntanya. Durant els anys 80, encara no havia arribat el paradigma basat en els recursos locals i la cooperació entre els actors per generar activitats que fossin favorables pel desenvolupament, però hi havia les bases.
I vostè va seguir la recerca d’aquest projecte?
Jo hi vaig arribar a posteriori i vaig agafar aquest llegat. Anàvem a fer treball de camp. En aquell moment, no va ser més que una recerca de diagnosi i d’estudi de cas. No hi havia ordinadors, en aquella època. Però com a testimoni van quedar vint volums sobre diversos aspectes del territori, de l’Urgellet i el Baridà: transport públic explotacions agràries, comunicacions i telèfons i, sobretot, despoblament. Hi havia una forta crisi demogràfica que va començar buidant primer els pobles d’alta muntanya amb menys serveis, però que es va anar reproduint a mesura que es baixava l’altura fins arribar a les capitals de comarca. Tot i que rebien la població dels municipis petits, tampoc creixien.
El que passava en aquest territori específic es podia extrapolar a la resta del Pirineu i l’Aran?
El Pirineu va decréixer tot el segle XX i fins a principis del 2000, quan, per polítiques d’immigració, hi va arribar moltíssima gent, i això va suposar un canvi. Així, després de molts anys de recessió econòmica i demogràfica, va començar a créixer. Però aquesta gent què venien a fer? A treballar a la indústria turística, als serveis d’atenció a la gent gran o als serveis de neteja, etc. Jo aleshores ja feia recerca. Estava vinculada amb els grups del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el grup d’estudis de muntanya, amb el de geografia econòmica, amb el de geografia i gènere i amb el de geografia aplicada. I he anat desenvolupant els meus estudis en els aspectes més candents del meu entorn des de la perspectiva de les ciències socials.
Aleshores es va focalitzar en una àrea en concret i en una hipòtesi en concret per redactar la seva tesi?
Sí, però abans vaig mirar què passava fora de Catalunya. Catalunya és bàsicament rural fins al 1950. Però en canvi hi ha molts pocs estudis científics que analitzin aquest espai. Si ho comparem amb Anglaterra, per exemple, Ia diferència és molt gran. Aquí, fins fa no res, tot allò que tenia veure amb el món rural tenia connotacions negatives. Allà el camp té un altre estatus. Basta veure que la classe alta, altíssima, té cases de camp i castells com a llocs de prestigi. Culturalment tenen una relació molt especial amb el paisatge i el seu entorn. Allà tenir un hort és prestigiós des de fa molt de temps. En canvi aquí, aquest rural idyll ha tardat una mica més. Mirant Holanda o Andalusia, a més, es pot comprovar que a l’entorn dels espais naturals protegits està augmentant la població. La marca parc natural, és un bon reclam i vaig començar a fer estudis comparatius.
I què hi va trobar?
Entre d’altres, que a les comarques amb espais naturals protegits hi ha més turisme, també més activitats econòmiques i augment de la població. Que el grau de restricció de la figura de protecció de la natura condiciona l’entorn general, que, per exemple, una legislació que permet activitats humanes compatibles amb la conservació (agricultura ecològica, ramaderia extensiva) és més positiva per la biodiversitat que no pas deixar-ho intacte. Son espais seminaturals, sempre hi ha hagut l’activitat humana, però no la del turisme massiu, és clar.
Quan entra la perspectiva de gènere en el seu treball de recerca?
Quan detecto que en aquestes activitats, com la ramaderia per fer carn ecològica, els embotits, les herbes aromàtiques, els formatges, en definitiva, els productes artesans de qualitat, hi ha una forta presència de dones. I vaig voler saber fins a quin punt era així. Tot i que va ser com una cursa d’obstacles per trobar dades, perquè no sempre les trobes segregades per sexe, després de comprovar tres fonts diferents, el resultat va ser que, al capdavant d’aquestes artesania agroalimentària, un 36% eren dones i un 64%, homes.
“Vaig detectar que en activitats com la ramaderia per fer carn ecològica, embotits, herbes aromàtiques o formatges, en definitiva, productes artesans de qualitat, hi ha una forta presència de dones.”
Així d’entrada sembla poc.
A mi no em sorprèn que aquesta xifra sigui baixa. Hem de tenir en compte que en el món rural, tradicionalment, els propietaris, els titulars, són homes. De fet, jo me l’esperava més baixa, la xifra. Però és que està molt per sobre de la presència de les dones a la política local i, no cal dir-ho, a les alcaldies, que és del 9%. Tot i que recordem que la Llei d’Igualtat marca que no n’hi pot haver ni menys d’un 40% ni més d’un 60% d’un gènere determinat. Per tant, les activitats en l’ecoeconomia son més inclusives que la política local.
Aquestes dones que lideren projectes d’artesania agroalimentària són de la zona o són nouvingudes?
Hi ha una mica de tot, tot i que al Pirineu ja tenim l’experiència del neorural. Ara en viuríem una segona onada. A finals dels anys 70 i 80 eren molts els idealistes que buscaven un món millor i que van decidir instal·lar-se a pobles petits. De fet, gràcies a ells s’han aguantat molts pobles. Si en van venir cent en van quedar quinze. Va venir a fer la prova. Els que es van quedar són gent que han mantingut els poble dempeus. Han arreglat carreteres perquè hi havia més gent, han mantingut escoles perquè hi ha hagut criatures, etc. Allà on hi ha hagut neorurals els pobles s’han mantingut i s’han preservat i s’hi han desenvolupat activitats d’artesania, de formatge, de mel, fins i tot artístiques. Han fet reviure els pobles totalment.
I als pobles on no hi ha hagut aquesta arribada de nouvinguts?
El desenvolupament és menor a no ser que siguin zones de segona residència com la Vall d’Aran o la Cerdanya. De fet, n’hi ha de dos tipus, de segones residències. Les que només s’ocupen una part molt petita de l’any no revitalitzen gaire. Però a l’Alt Urgell, per exemple, són segones residències de la gent que va deixar la muntanya i que conserven la casa pairal i hi van cada cap de setmana i que hi tenen l’hort, i això ajuda a conservar el paisatge, els camins, la neteja dels boscos, que és fonamental per a la prevenció d’incendis.
Tornant al paper de les dones en el desenvolupament rural, perquè creu que en la representació política la presència és tan baixa?
En general, la gent que es posa a les llistes és poc representativa de com és la població, tret dels pobles més petits on hi ha moltes dificultats per a formar les llistes. Els homes es reuneixen entre ells, es coneixen entre ells parlen entre ells i es trien entre ells. Les dones tenen una altra agenda. A partir de treball de camp, vaig seguir el fil de les artesanes, que pesen més que al sector polític. És un sector que sí que admet més dones. I aquí sí que es donava un cert lideratge, no patriarcal, ni mediàtic, ni poderós, ni exclusiu, ni vertical, i l’entorn els reconeix un paper de tirar endavant. Aleshores sí que es converteixen en un perfil atractiu per ser captat per la política formal. I un cop aquestes dones són a l’ajuntament, sí que diuen que homes i dones funcionen de manera diferent.
Per exemple?
Els homes tendeixen a focalitzar-se en els aspectes més tècnics. Per exemple si s’ha d’arreglar una font, els homes pensen en la canonada, en el doll d’aigua, en impermeabilitzar bé les conduccions. Les dones pensen en que si els avis en faran ús, caldrà posar un banc per seure, i si cal fer-la accessible per a la gent que no pugui caminar bé, demanaran posar-hi baranes, papereres i ho enjardinaran una mica. Pensen més en la comunitat. Les dones tenen clar que els destinataris de les seves decisions són les persones.
Amb tota aquesta informació quines són les conclusions més destacades?
Que s’hauria de capitalitzar aquesta emprenedoria femenina i la seva vinculació amb els espais naturals. En relació a la natura, estan sortint negocis que empoderen, que no només ofereixen nous productes al mercat, sinó que donen ingressos a aquesta família que li permeten arrelar-se al territori i donar-li vida, i activar-lo. La correlació és clara i s’ha d’invertir aquí, perquè tot això ja està passant sense que hi hagi cap tipus d’ajut específic per a aquestes dones emprenedores.
Cap ajut públic, vol dir?
Sí, s’hauria de fer ús de la transversalitat de gènere. I aquí es demostra que podrien ser més efectives les polítiques locals. Encara van massa separades, les polítiques: turisme, agricultura, medi ambient, ocupació… Si hi hagués una línia d’ajuts adreçada a dones que produeixen ecoeconomia estaríem afavorint el que ja està fent el territori a empentes i rodolons.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
