Èrica van Rafelghem Depoorter és belga. Va néixer a Bruges i es va criar a Bruges, però els seus avis, també belgues, vivien a Catalunya i per això el seus estius sempre han estat vinculats a Palamós (Baix Empordà). Després d’estudiar empresarials, va triar Girona per establir-s’hi. El que ens porta a entrevistar-la és una iniciativa singular que ha emprès: està restaurant una masia catalana per convertir-la en casa seva i, des dels nostres dispositius, podem seguir com avancen les obres minut a minut. El perfil d’Instagram @the9yearproject va néixer per mostrar als seus amics i familiars que viuen fora de Catalunya els progressos que anava fent la seva futura llar, però avui ja ha fet créixer aquella petita comunitat fins a un col·lectiu de prop de 3.500 seguidors. Tots ells estan pendents de si han esbucat una paret o si han retirat els enderrocs i, sobretot, de l’experiència de l’Èrica, que serveix d’exemple per a molts que somien arreglar una casa vella per viure-hi. Ara bé, el seu és un procés singular, ja que, sense ser ni arquitecta ni paleta, totes les obres les fa ella. Diu que el do it yourself a l’hora de reformar a una casa és molt habitual a Bèlgica. Això sí, ho fa seguint un planejament estricte des del punt de vista econòmic, creatiu i executiu i per això ha calculat que, en el pitjor dels casos, en total, haurà de dedicar nou anys a construir la seva llar a partir d’una masia derruïda.
Quina és la seva vinculació amb Catalunya i com és que tria Girona per establir-s’hi?
Els meus avis belgues van venir a viure a Catalunya després de la Segona Guerra Mundial. Aquí va néixer la meva mare que un dia, a la platja, va conèixer un noi… Que era belga! (riu). Van marxar a viure a Bruges. Allà vaig néixer jo. Però cada estiu tornava a Palamós, que és on vaig aprendre català. Als 22 anys vaig tenir un noviet i vaig venir cap aquí i, al cap de poc, em vaig instal·lar a Girona. Aquí he format una família i hi he clavat les meves arrels. El que trobava a faltar era una mica més de natura i espai i no trobava casa adequada, perquè crec que aquí no es veu igual.
Per què creu que a Catalunya el concepte casa o llar no és el mateix que a Bèlgica?
Aquí, la gent té menys necessitat de jardí, pel clima, suposo. Jo sempre havia viscut a cases amb jardí i hort. I aquí o tenia terrasa, o només un jardinet. I això ho trobava a faltar. Vaig agafar un hort social a Girona per poder-me desfogar, però jo volia terreny i les cases que trobava, en general, eren molt grans, però només amb dos metres de jardí. Jo volia tenir un hort amb arbres fruiters per fer melmelades! M’agrada fer-me les meves coses, com el pa o els jerseis…Totes aquestes coses fetes amb les mans em fan feliç.
I com va arribar a la casa de Sant Gregori que s’està construint?
Buscava i buscava a tot arreu i em costava molt. Totes les cases eren caríssimes. Jo treballava a Girona i amb els anys em vaig anar promocionant laboralment. I, la veritat, és que, a més, gasto molt poc, perquè la majoria de les coses que m’agraden són gratis, com passejar pel bosc, fer pa o teixir-me un jersei. Per això vaig anar estalviant. Em vaig adonar que l’única manera d’accedir a una casa que m’agradés era comprar-ne alguna que estigués per reformar. Al nord d’Europa, aquesta és la manera d’accedir a l’habitatge per a una part important de la gent: comprem l’habitatge i nosaltres mateixos el reformem. És molt habitual. Aquí, en canvi, se subcontracta la reforma i, és clar, el cost és molt més alt. Em vaig posar a mirar cases per reformar, però també em va costar molt.
Finalment va trobar una masia derruïda de 250 anys i amb un terreny de 6.500 m2. Calcula que en nou anys ja serà casa seva.
Sí, va costar molt. Hi vaig anar amb dos arquitectes abans de comprar el terreny perquè hi havia la masia però, és clar, si no l’han inclòs dins del catàleg de masies de la Diputació no la pots reconstruir. Després vaig posar números al meu somni. Vaig fer càlculs i sí, en el pitjor dels casos trigaré nou anys [a acabar la reforma]. Sé que, amb els estalvis que tinc, d’aquí a dos anys i mig hauré pagat el terreny. Després demanaré una hipoteca i seré una persona normal (riu). Quan es tracta d’una finca rústica és sempre una mica més difícil que et financiïn una reforma, sort que tenia estalvis!. He pagat un arquitecte perquè dissenyés el projecte. Caldran uns dos anys i mig per executar-lo. N’obtindrem uns 70 metres útils per planta. Ho tinc tot mil·limetrat. És que em fa molta por, si no ho tinc tot ben calculat. Si no tens una mica de seguretat, no ho fas.
Però de la majoria de feines per condicionar el terreny i deixar a punt la casa per començar a reconstruir-la, se n’ocupa vostè?
Demano, ajuda també, però la majoria les faig jo, sí. A Bruges els meus pares van construir la casa on vivim. Amb el meu pare ja havia enrajolat i posat parquet al terra, però una obra grossa com aquesta no l’havia fet. De tota manera, n’aprens posant-hi. Havia calculat que em faria falta un any per buidar-la de runa i al final ho vam enllestir en tres mesos a canvi de botifarres (riu). Vaig crear un grup de Whatsapp amb els amics i el fèiem servir per quedar a la casa i treballar-hi un parell d’horetes. I, és clar, si treballen sis mans alhora no és el mateix que si treballes sola. Llavors veus l’evolució i, al cap de dues horetes, ens n’anàvem a fer el vermut. Després coíem carn a la brasa i, en acabat, dues o tres hores més de xefles. Amb tot això, ja havíem fet el dia. Estic molt contenta que això no ho hagi fet gent contractada, que ho hàgim fet nosaltres. Hem anat amb molta cura, hem trobat peces de ceràmica, hem comprovat que la llar de foc estava fet amb pedra volcànica i tot això, si haguéssim delegat la feina, no ho hauríem vist. S’ha fet amb molt d’amor. Aquests amics ja saben que tenen dret perpetu a venir a fer barbacoes.
En qui punt es troba ara mateix el projecte?
Ara estic centrada en el terreny. La part d’estructura de la casa segur que la delegarem, perquè m’he mirat mil vídeos de Youtube, però trobo que és prou important com perquè ho faci algú professional. El que voldria és trobar algú que es deixi ajudar. I només a estones, perquè jo tinc una feina a jornada complerta, un fill i, a més, la feina m’obliga a viatjar. Ara, a més, estem a punt d’acabar el projecte executiu i després hi hem de posar números. Hem de mirar exactament quina casa volem i podem fer, amb quins materials, amb quins elements… I hem de demanar pressupostos. Quines parts ens veiem en cor de fer nosaltres, amb qui volem treballar i quan ens hi posem. Mentre arribem aquí, he contactat amb un paleta que coneix masies i que ens farà un curs per consolidar les parets de 200 anys amb morter de calç. Això no es pot fer de qualsevol manera i ho volem fer bé. La informació la trec d’una guia molt xula de l’Associació Greta de Girona que lluiten per la recuperació del patrimoni arquitectònic i que t’explica molt bé perquè és millor fer servir uns materials o uns altres.
Realment serà una restauració artesanal.
És que a hores humanes val molts diners restaurar una masia. És artesania. I si això ho podem fer nosaltre,s ens ho podem estalviar. Agafarem les rajoles del terra i les netejarem una a una. Si ho haguéssim de pagar, no podria ser. És per coses com aquestes que la restauració d’una masia és tan cara. A veure, no és que sigui una purista, tampoc: si veig que hi ha coses que no puc fer i les puc pagar, les subcontractaré.
Deia que està centrada en el terreny de la casa. Què hi vol fer?
Això sí que ho estic fent jo sola. Si ho hagués de contractar també costaria molts diners. No serà un camp com és ara i no serà 100% agrícola, però sí que vull que hi hagi arbres fruiters. He vist que n’hi havia de plantats i els posaré al mateix lloc. També m’agradaria recuperar una part de bosc. Tindrem un hort, i gallines. Una estructura com les d’abans, que ens doni una certa independència, perquè, tal com està el panorama, els que tenim un tros de terra tenim la responsabilitat de no posar-hi gespa artificial i pedra. .Per petit que sigui, tots tenim un poder. Aquest terreny ha de ser una font de felicitat.
Per què ha decidit fer públic tot aquest procés a través d’Instagram?
Vaig començar-ho pensant en la família de fora i els amics de Bèlgica. Jo estava molt pesada amb el tema (riu) i vaig pensar que, ben portat, podria ser interessant per altra gent que estigui reformant una masia o que ho vulgui fer. Les xarxes socials també poden ser una font de coneixement col·lectiu. A través de la Marta Caçadora de Masies vaig començar a tenir molts més seguidors i això em va esperonar a seguir mostrant el projecte.
Nou anys són molt de temps?
Jo crec que no. Moltes masies no es reformen o restauren perquè s’associa a molts diners i molt de temps. La decisió de posar-m’hi em feia molta il·lusió, i la satisfacció de fer-ho tu és única. És com quan et fas un jersei, que tardes una mica més que si el vas a comprar a una botiga. Hem perdut una mica la idea del temps, ara només volem gratificacions ràpides. A la casa hi he trobat una inscripció de 1793 i una altra de 1798, això vol dir que per arribar d’una part a una altra van tardar 5 anys i no passa res. Per mi aquests anys no són una espera, és un avançament lent.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
