Les Botigues-Museu de Salàs és un projecte personal de Sisco Farràs (Salàs, 1953), un professor d’història, ara ja jubilat, que va descobrir que fer pedagogia a través dels objectes podia ser molt interessant per conèixer el nostre passat. En aquests moments disposa de fins a deu espais museitzats,: una farmàcia, un estanc, una barberia, una merceria, una botiga de queviures o un cafè, entre d’altres. No es tracta de reproduccions fidedignes de les botigues antigues del poble —ho remarquen molt perquè no volen que provocar cap confusió—, però sí que són espais en els quuals tots els objectes són reals i mostren com ha evolucionat la societat de casa nostra des de mitjan segle XIX fins les acaballes del franquisme, als anys 70 del segle XX. Són objectes de consum i cartells publicitaris que expliquen com vam passar del granel als productes envasats, que expliquen el naixement de les marques i també l’evolució econòmica de tot un país. I això es fa des d’un petit poble de poc més de 300 habitants del Pallars Jussà, una vila closa pràcticament intacta i amb una proposta museística singular. Una tasca de divulgació que, a més, ha estat un revulsiu per al municipi. Un projecte que va néixer quan la botiga dels pares de Sisco Farràs va tancar i que s’ha anat fent gran amb una ingent tasca de recerca, recopilació i classificació d’objectes que surten de botigues que tanquen, d’antiquaris i ara també d’internet.
Com va sorgir la idea d’aquest museu?
Els meus pares tenien una petita botiga de queviures al poble, i el pare també n’era el forner. I cap a l’any 1989 o 1990 van tancar i em van donar les prestatgeries de la botiga. Les vaig col·locar al garatge d’una casa gran i allà hi vaig començar a col·locar alguns dels productes que es venien antigament. Jo sóc professor d’història i em vaig adonar que els objectes es podien fer servir com a eines didàctiques.
I una cosa va portar a l’altra: va museïtzar un espai i ara ja en són deu.
Vaig tenir l’opció d’adquirir un local a la plaça del poble, que havia estat la barberia, i la vaig reconstruir i a poc a poc i sense cap planificació prèvia. El projecte ha anat creixent, d’una manera més seriosa des de fe una quinzena d’anys i, també. gràcies al suport de l’ajuntament del poble, amb el qual vam signar un conveni de col·laboració.
La majoria dels objectes que hi ha exposats són comprats. Això és perquè vostè és col·leccionista?
Jo no em considero un col·leccionista. La meva dèria per acumular material d’aquest, és perquè es tracta d’un projecte inèdit a nivell de país. Això no existia i sorgeix de la meva vessant de professor que intenta fer un discurs didàctic amb els objectes que ens poden ajudar a explicar la història. La publicitat, per exemple, és un reflex fidel de l’evolució de la nostra societat. I amb les marques i amb els objectes d’ús quotidià podem traçar cent anys de la història del país, des de les primeres marques dels anys 70 del segle XIX fins als anys 70 del segle XX, quan l’aparició dels supermercats i grans superfícies es carreguen el petit comerç.
I com ho ha fet per recopilar tants objectes i tan diversos?
Gastant-m’hi els estalvis, perquè el 90% és comprat (riu). I hi de dedicat molt de temps. Abans recorria mercat de brocanters i antiquaris. També vaig crear una xarxa de gent que m’avisa si veu alguna cosa, i ara també a través d’internet. Quan dic que no em considero un col·leccionista és també perquè jo no sóc d’aquells que miro si tinc un objecte o un altre, o si me’n fa falta un de determinat. El que vingui m’està bé, perquè el que a mi m’interessa és crear escenografies, espais ambientats del que devia ser el petit comerç dels anys 40 i 50, o fins i tot abans. Jo sempre dic que això només ho pot fer gent de poble, perquè al poble pots comprar petits locals amb més facilitat i a més bon preu que a la ciutat. I, a més, tens la possibilitat de tenir una casa que ve donada per l’herència familiar amb espai per guardar totes aquests objectes.
La part de divulgació es completa amb guies que acompanyen al visitant amb una explicació. Quin és el relat que hi troben?
A cada local hi intentem articular un relat del món preindustrial fins al món de la marca. Per exemple, a la farmàcia, parlem del pas de l’apotecari, que feia els medicaments, a l’aparició de les marque, l’últim terç del segle XIX. En cada una de les botigues, a través dels seus objectes, plantegem aquest pas del món antic al món modern. Malgrat viure en un poble petit, que ningú s’imagini que trobarà un museu rural, no és un museu d’eines del camp. El denominador comú és el disseny gràfic comercial, el cartellisme i el packaging i, a partir d’aquests elements, el que fem és un recorregut per cent anys de la història d’aquest país.
“El denominador comú és el disseny gràfic comercial, el cartellisme i el ‘packaging’, i a partir d’aquests elements el que fem és un recorregut per cent anys de la història d’aquest país”.
Les Botigues-Museu de Salàs deuen provocar una certa nostàlgia, en alguns.
És un museu intergeneracional. Per als que tenim més de 50 anys, els que podem jugar amb la memòria visual de l’objecte, les botigues es converteixen en un espai activador de memòria. Però amb la gent més jove no pots jugar amb la nostàlgia, has de jugar amb l’aprenentatge. És aquí quan entra en joc el relat, però es fa a partir dels objectes. Quan venen autocars de jubilats és molt fàcil, però és veritat que molts diuen “hi portaré el meu nét” i a l’inrevés també ens passa, gent jove que diu “hi portaré els meus avis”.
La gent s’ha d’imaginar que Salàs, antigament, tenia totes aquestes botigues?
Molta gent no s’ho pensa, però els pobles tenien una gran vitalitat comercial. Hi havia carnisseria, botiga de queviures, barberia, merceria, etc. Tots aquest espais hi eren, però, als anys 60, la crisi del despoblament va ser brutal per al món rural i, amb l’emigració cap a Barcelona ,tot aquest món va desaparèixer.
Ara les Botigues-Museu són un revulsiu per atraure població al municipi?
Les botigues són un atractiu i hi ve molta gent —l’any abans de la pandèmia havíem tingut fins a 15.000 visitants anuals—i jo crec que, d’alguna manera, han contribuït a un cert repoblament. Fa cinc o sis anys que s’ha revertit la tendència de la crisi demogràfica. S’ha fixat població jove, l’escola que havia tancat l’any 2000 torna a ser oberta i lentament sembla que es va recuperant. A més, al poble hi ha un altre element que és una proposta gastronòmica bastant potent i coneguda a la comarca, i la barreja de cultura i gastronomia funciona sempre bastant bé.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
