Maribel Cera (Sant Carles de la Ràpita, 1972) és una de les cinc pescadores que hi ha Catalunya. També és la presidenta de l’Associació de Dones de la Mar, perquè la feina del sector va més enllà de la pesca estrictament. Aquesta dona riallera, fins fa relativament poc era l’única dona que anava a la Llotja de la Ràpita a vendre el peix. Ara, com a mínim, la delegada (l’encarregada de dirigir tota la subhasta) també ho és. Parla amb passió de la seva feina, sense amagar que és molt dura. I lluita perquè cada dia siguin més les dones que surtin a pescar.
Només cinc dones pescadores a Catalunya. No en són molt poques?
En som molt poques. Tenim un llarg camí per endavant. És veritat que és una feina dura, però jo crec que, si som tan poques, és perquè també costa molt accedir-hi. Si no formes part del negoci familiar, és molt difícil.
És el seu cas, oi?
Jo ho porto a la sang. Ho he tingut clar tota la vida. Quan era petita, devia tenir set anys, la meva habitació era al costat de la del meu avi. I quan ell i el meu pare es llevaven de matinada a vegades m’escapava i hi anava detràs. L’avi em deia: “on vas?”, i jo li responia: “a pescar” (riu). I me n’hi anava amb ells.
I què hi feia, tan petita, a la barca?
Els ajudava amb el salabre o a llevar el peix de la xarxa. O també em gitava allí i m’adormia amb el soroll del motor i els aromes de la barca i de la mar…
D’això ja en fa uns quants anys. Ara com és un dia normal a la seva vida?
Sortim a les 3 de la matinada. Quedem baix, perquè vivim a la mateixa finca, ens reunim i anem a la barca. El patró és el meu germà i jo faig de segona patrona. Desamarro els caps i sortim cap al caladero. Actualment, amb el GPS, tardem uns 30 minuts a arribar-hi. Antigament anàvem més lents. I quan estem allà, començo a xorrar la xarxa [a treure-la del marc cap a dins la barca]. Es fa amb una xorradora i la vaig distribuint per la barca, primer cap a un costat. Si ve algun peix bo el retiro i el poso a banda, i així, fins que hem tret tota la xarxa. El meu germà fa la maniobra i jo recullo, i després ens canviem, jo faig la maniobra i ell recull, perquè no sigui tan pesat. Un cop ho hem fet, ens disposem a netejar-la, a ficar-la a un contenidor perquè no caigui per la barca. Lleves lo peix, cargols, també, a vegades, escombraries, canyes o plàstics. Tardem uns 15-20 minuts i la tornem a calar, si toca, o la recollim, si l’hem d’arreglar. Després tornem a port i de camí separo els peixos per poder-los portar a la Llotja. Arribem a La Ràpita cap a les 12.30h. Amarrem i anem a dinar. A les 15h torno a la barca i amb un carro vaig a portar el peix a la Llotja. Hi ha una delegada (fins fa poc l’única dona que hi havia era jo), una noia fantàstica que porta els pescadors ben rectes!. Aquesta és una feina que abans era tota d’homes. Ella és la primera delegada. Cap a les 7 o les 8 ja vaig acabant la bateria i com a molt tard vaig a dormir a les 9 de la nit i fins l’endemà, que tornem a començar.
Déu n’hi do aquests horaris. Com es combinen amb la resta de la societat?
Fas el que pots. Fa poc es va jubilar una dona que tenia tres fills i que moltes vegades sortia a pescar amb el seu home. I s’ho combinaven com en qualsevol altra feina: amb el suport familiar.
Aquesta és una de les seves reivindicacions, visibilitzar la feina de les dones en aquest sector
És que no és només sortir a pescar, que també ho han de poder fer, és cosir les xarxes, és vendre del peix, és portar la comptabilitat, és tenir cura de la família, de la compra de material de l’embarcació… Els pescadors catalans, sense les dones no haurien fet res. L’home sortia al mar i la dona es quedava a terra fent una feina invisible. Molta de les feines que feien aquestes dones, ara, les barques les donen a empreses a qui paguen. Aquestes dones no cobraven res. Aquesta és la meua espineta i la meva lluita. Reivindicar la feina de les dones d’abans, de les que hi ha ara i de les que vindran. I és el que fem des de l’Associació Dones de la Mar.
Com veu el futur, en aquest sentit?
M’imagino més dones. Volem que la dona participi i que tingui veu i vot. I que no es quedi només a un raconet. A les empreses de la mar comença a haver-hi moviment, i hi ha armadores, per exemple. La cosa va canviat.
Què li agrada d’aquesta feina?
La mar no fa distincions. Aquest és un treball dur, tant per un home com per una dona. Però és molt bonic. És passió, amor, tristesa, dolor… Com la vida mateixa. Al final és un sentiment, és una manera de viure que te l’estimes i que forma part de tu. Jo sempre he anat a pescar il·lusionada. Em diuen que, de ben petita. quan em preguntaven “què vols ser quan siguis gran?”, jo deia: “pescadora”. Abans ma mare venia el peix al mercat i jo l’ajudava. Amb poals anava a la barca i els omplia de peix acabat de pescar i amb la bicicleta els portava a ma mare. Jo tenia 12 o 13 anys i havia de pujar tota carregada amb els poals plens, les escales súper empinades del mercat. Són records bonics… i estressants (riu). El peix era tan fresc que les sèpies escopien a les clientes!
“Jo tenia 12 o 13 anys i havia de pujar tota carregada amb els poals plens de peix, les escales súper empinades del mercat. Són records bonics…i estressants”
Mai s’ha interessat per una altra feina?
Quan vaig acabar l’EGB, als 14 anys, jo ja volia anar a pescar. Però el pare i la mare em van insistir molt i vaig estudiar administratiu. De fet hi havia dies que, abans d’anar a l’institut, anava a pescar. En paral·lel, vaig estudiar per ser patrona de barca. Pensava que el meu pare me la deixaria. I quan vaig veure que no, aquí em vaig molestar una mica i vaig saltar a altres feines. Vaig fer treballs de manteniment i també vaig fer de dependenta al Pirineu, i això em va servir per trobar-me a mi mateixa. Vaig tornar cap a l’Ebre per portar una embarcació de neteja de platja. Em va encantar aquesta etapa, però era de temporadam només els mesos d’estiu. I vaig provar un tipus de pesca tradicional que es fa a llacs i que només la pots fer per sorteig si et toca, a través de la Confraria de Sant Pere.
Quin tipus de pesca és?
Vaig fer la pesca a l’Encanyissada. Vaig conviure durant 4 mesos només amb homes. Érem dotze pescadors. I és una pesca tradicional que es fa amb barques petites de rem, unes pontones, i es pesca amb els estris que s’utilitzaven antigament. Això va ser tota una experiència. Molt bonica i molt gratificant. Després també vaig fer la pesca a la Tancada, un altre llac.
Com arriba a pescar amb el seu germà?
El meu germà es va fer una barca nova i el meu pare li va donar la seva perquè era noi. Al cap d’un temps, es va quedar sense mariner i m’ho va proposar. I des del 2001 que hi sóc. Amb el meu germà ens entenen molt bé. És matemàtic en la predicció del temps. Ell sap si demà farà mestral, per exemple. És molt bo en aquesta cosa. Tenim moments diferents, però los dos plegats fem una feina impressionat. I el que no ho fa un, ho fa l’altre. Jo crec que la mentalitat d’un home, juntament amb la d’una dona, sempre es fan grans feines.
El sector de la pesca, per quin moment passa?
Els dissabtes al matí treballo de reforç a una peixateria de Tortosa i veig de cara al públic la compra peix. I molta gent no coneix el que hi ha darrere la pesca o la recol·lecció de peix. És una feina molt dura i amb moltes preocupacions. A vegades no pots dormir per les nits. Abans, antigament als caladeros on anaves trobaves peix i, d’uns anys cap aquí, costa molt més. Vas a un i no n’hi trobes, llavors has d’anar a un altre, i realment costa molt. Has d’anar temptejant. I, és clar, nosaltres sembrem la xarxa, però sempre estem pendents del temps i sempre estem patint. També fa falta un relleu generacional, a la pesca, però també en altres feines com la de remendaora de les xarxes. Però, a més, crec que el sector s’ha de modernitzar. El món actual és molt tecnològic i la pesca ha evolucionat molt poc. Està una mica antiquada.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
