Esperança Cases (Tiana, 1958) és Mestra Artesana Perfumista i treballa les olors com a expressió d’art. Totes les seves creacions prenen forma sota la marca pròpia El Jardí Secret, que té un espai físic a Barcelona. Allà, experimenta i crea obres olfactives amb matèries exclusivament d’origen natural, inspirant-se en la geografia, la història i la cultura catalanes. Avui és l’única Mestra Perfumista del país, cosa que, lluny de semblar-li una etiqueta positiva, la considera més aviat desfavorable, perquè denota una gran invisibilitat de l’ofici. Per això, també dirigeix una escoa que té l’objectiu de formar a futurs perfumistes que no deixin morir la professió.
Ets Mestra Artesana Perfumista i treballes la vessant artística de les olors.
Sí. Jo soc mestra artesana perfumista natural i la meva especialitat és fer de les olors una forma d’art. Això significa que no faig productes de consum, faig obres sensorials, és a dir, explico històries a través de les olors. Per fer-ho, m’inspiro en l’entorn de la cultura, la història i la geografia catalanes. Per això, les històries que explico tenen com a punt de partida des d’elements geogràfics de Catalunya, fins a poemes, quadres o tradicions. De fet, tot el meu producte és en català, i vagi on vagi mai el tradueixo.
I també col·labores amb artistes.
Sí. També treballo les olors com un element més d’attrezzo per a artistes. Per exemple, amb el pintor Josep Delgado vam fer una exposició anomenada MediterràniaSens, on ell va exposar divuit quadres de la Mediterrània i jo vaig crear les olors de cadascun d’ells. N’hi havia dos que feien pudor, perquè la meva percepció del que veia era que allò feia olor d’estancat, cremat i abandonat.
Com decideixes dedicar-te a aquest ofici?
Jo no ho decideixo, la vida m’hi porta. Vaig entrar per casualitat a treballar a una fàbrica de perfums de Badalona traduint-los els prospectes. Estava a l’àrea de màrqueting, però vaig tenir l’oportunitat de rebre una formació sobre perfumeria sintètica. M’interessava moltíssim, però per a mi no va anar més enllà d’aquí. Aleshores, en un viatge de feina, vaig veure un laboratori de perfum on hi havia matèries naturals. I aquí va ser quan em vaig enamorar. Vaig intentar casar el món sintètic i el natural, però va ser impossible, perquè ambdós mons no tenen ni els mateixos objectius, ni el mateix procés, ni el mateix criteri.
Per què el món del perfum sintètic i el natural son tan diferents?
Perquè el perfum sintètic industrial és de consum, parteix d’una necessitat de facturació. Per exemple, s’investiga el grup de dones de 25 a 35 anys i, juntament, amb les modes del moment, es crea un perfum en quantitats industrials amb l’objectiu de vendre’l. I això ho fan amb ingredients sintètics, perquè són molt més econòmics que la matèria natural. El que jo faig, en canvi, no té res a veure. Jo no faig un producte de consum, jo creo obres olfactives que no estan pensades per vendre’s, són obres sensorials que busquen explicar alguna cosa. És com una forma d’expressió, parteixo d’històries que vull explicar, sense tenir en compte tendències ni modes. A partir d’aquí, creo olors amb aquelles matèries naturals que s’adaptin al que vull explicar.
Amb quines matèries naturals treballes?
El 99% venen del món vegetal, per exemple: cítrics, plantes aromàtiques, espècies, arrels, fustes, resines… L’1% restant és producte animal, com l’ambre gris, que prové d’una secreció natural que fa el catxalot. Però aquest és molt difícil de trobar i més veient com s’està massacrant desmesuradament el catxalot… Amb això, és important destacar que un perfumista natural mai utilitzarà materials d’animals que tinguin l’origen en la tortura. De tota manera, sigui d’origen vegetal o animal, s’ha de respectar el procés que té cada matèria. Per exemple, el 2015 em van regalar unes beines de vainilla de Madagascar. Les vaig triturar i les vaig posar en alcohol per poder fer-les servir en alguna de les meves creacions. Ara som al 2021 i encara li queden uns dos anys més de repòs.
Aleshores el procés d’elaboració és lent.
Sí. Per fer entre 500 i 900 ml el procés d’elaboració dura entre vuit mesos i un any i mig. És un joc de paciència, però és el que tenen les matèries naturals, t’has d’adaptar a elles i no elles a tu.
I en tot aquest procés, quin paper juga la sostenibilitat?
Dins de les meves possibilitats treballo el màxim al voltant de la sostenibilitat, per això actualment formo part de Biosphere i de Barcelona + Sostenible. Tots els flascons que faig servir es poden reutilitzar i estan fets de vidre, suro i bambú, en cap cas de plàstic; els papers per olorar els retallo del que em sobra d’etiquetes del packaging; i les bosses són sempre sense estampar perquè puguin seguir circulant quan algú se les endú.
Actualment, quina és la situació dels artesans perfumistes al nostre país?
Aquí la nostra professió no es coneix i no es fa res per donar-la a conèixer. A partir del segle XIX, que s’instaura la indústria de la perfumeria, els artesans queden en un segon pla. Des d’aleshores, aquest ofici es converteix en desconegut perquè tots els inputs que tenim del món de les olors venen de la perfumeria sintètica de consum. I el que passa sovint és que aquesta indústria utilitza etiquetes que no li pertoquen, com ‘fet artesanalment’ o ‘peça única’. Perquè, és clar, dir ‘sintètica i industrial’ no te glamur. Crec que la paraula ‘essència’ ha perdut el significat i la paraula ‘artesana’ està totalment desprotegida. La perfumeria industrial ha fet molt de mal al meu ofici, perquè ha convertit el perfum en un complement de moda o de benestar, i ha invisibilitzat tota la potència creativa que tenen les olors naturals.
Per això vas crear la teva escola, la BcnArtLAb.
Sí. L’escola va néixer per necessitat d’ofici, perquè actualment soc l’única Mestra Artesana Perfumista del país, cosa que no em sembla gens positiva. Per això, a l’escola imparteixo formació a persones que després decidiran si volen dedicar-se a la professió, o simplement volen ser usuàries d’aquest tipus d’art. L’escola manté el cicle de vida de l’edat mitjana: hi ha un artesà i uns aprenents, després ells mateixos es converteixen en professionals i acaben sent ells qui són mestres d’un aprenent. A més, també tinc un club d’exalumnes per a aquells que acaben positivament la formació on faig circular nova informació que m’arriba i no me la vull quedar per a mi. És una manera de revifar la professió.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
