Abraham Orriols (Berga 1996), s’ha enfrontat a una entrevistada que li ha trencat tots els esquemes i a la qual s’ha hagut d’adaptar. Ell és periodista de TV3 —us sonarà per haver-lo vist fer cròniques des de Lleida— i és l’autor del llibre Una vida a les muntanyes. La pastora Marina Vilalta, un segle arrelada a la terra (Ara Llibres). Ha passat hores i hores amb la Marina, de 96 anys, ha pasturat amb ella i el seu ramat i també, sense comptar-hi, li ha acabat explicant la seva vida. S’ha trobat amb una dona que abraça tendències que poden semblar molt modernes, com evitar l’ús de plàstic o interessar-se per l’origen dels aliments que menja, una persona realista que estima la seva feina de ramadera, però que no amaga la duresa de la vida de pagès, i també una dona que s’ha sentit amb el dret d’interpel·lar l’entrevistat i d’interessar-se per la seva vida privada. La conversa pausada va crear un vincle que ha permès a l’autor explicar tot un segle de sector primari a Catalunya a partir de la vida d’aquesta pastora que l’any passat va rebre la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat.
Com ho has fet, per entrevistar la Marina Vilalta?
Més que una entrevista ha estat una conversa llarga. Atípica. Primer l’enregistrava, fins que vaig veure que no era viable transcriure quatre o cinc hores de gravació de cada vegada que anava a veure-la. Després vaig optar per escoltar-la, per deixar-me anar i prendre nota quan era imprescindible per respectar la literalitat. No havia fet mai una entrevista com aquesta ni m’havia trobat mai un entrevistada con ella.
Què vols dir?
D’entrada perquè he pujat moltes vegades a Bruguera. Sabia a quina hora arribava però no quan marxaria, perquè l’acompanyava a pasturar i tornava cap a casa, quan la Marina tornava les ovelles al corral. Em vaig deixar portar una mica i ens hem entès, hem fet vincle. Ella també em preguntava molt per la meva vida, i això en una entrevista usual no passa. Però com que era una conversa ajaguts a terra sobre una manta amb un ull posat a les ovelles, em preguntava coses de la meva vida personal. Per primera vegada l’entrevistat m’interpel·lava i, quan jo volia parlar de repoblament o de sobirania alimentària, em trobava que li acabava explicant on havia anat de viatge. En una entrevista normal, ella guanyava segur (riu).
Però n’heu parlat, de despoblament i de sobirania alimentària?
I tant, però no en aquests termes. La manera de viure de la Marina em permet parlar de com mengem o com ens relacionem amb el sector primari. Ella no parla de tote bags, de sostenibilitat o de sobirania alimentària, però no se li ocorre anar a comprar amb bosses de plàstic o comprar productes que no siguin de proximitat i vol saber d’on són els ous que s’emporta. Té molt clar que ha d’omplir el rebost de manera que les persones que produeixen els aliments es puguin guanyar la vida. Em fascina que ella exerceix aquesta actitud. No en parla ni ho recepta, no és una dona de discursos, és una dona de fets. I ho fa des d’una posició de convenciment i de passió que és molt més atractiva perquè és genuina, natural i autèntica. Així no cal un discurs molt ben trenat i amb paraules estupendes.
I el llibre també et permet repassar la història dels sector primari dels últims cent anys.
Sí, el llibre no és una biografia de la Marina Vilalta, però explicar la seva vida és un bon vehicle per poder parlar d’un segle del sector primari al país, de com la muntanya s’embruta més perquè hi ha menys pastors, de l’activitat ramadera que hi havia a la comarca a finals dels anys noranta o de la incidència de l’ocupació del Ripollès durant la Guerra Civil.
Ha estat un repte explicar un personatge que s’allunya tan de la teva realitat?
Venim de mons molt diferents. Ella és d’abans de la Guerra Civil i jo sóc de després dels Jocs Olímpics. Però, a més, la seva realitat no té res a veure amb la meva. Jo sóc de Berga i el món de la ramaderia no em queda gaire lluny, però ningú de la meva família s’hi ha dedicat mai. I així i tot, partir de dos punt de vista tan diferents, ha estat molt enriquidor.
La primera frase del llibre, que són paraules textuals de la Marina Vilalta, és contundent.
“Escriuràs una vida de misèries perquè aquesta és una vida de misèries”, em va dir. Tot i que ella té claríssim que si tornés a néixer triaria la mateixa feina, no nega que és una vida sacrificada i dura. Per això el llibre no mostra una idea romàntica de la situació dels pobles o de la vida al camp. Ella és molt conscient dels inconvenients que té i explica com són, però alhora no s’imagina una vida diferent.
En aquest llibre també heu comptat amb la col·laboració de la veterinària i ramadera Imma Puigcorbé.
Li vam demanar que escrivís l’epíleg perquè és una ramadera jove i és una de les persones que va col·laborar de forma activa perquè donessin la creu de Sant Jordi a la Marina. A més, també representa el relleu generacional de la pagesia i era una manera d’acabar el llibre en positiu, per mostrar que hi ha moltes persones que s’hi volen dedicar.
Què en pensa del llibre, la Marina?
Abans d’acabar el llibre, els vaig enviar el text perquè els llegíssin, per si la seva família o ella mateixa detectaven algun error. La Marina Vilalta no sap llegir ni escriure i la seva jova, la Núria, li va llegir en veu alta. El retorn va ser: no canviis res i a Bruguera tens uns amics per sempre.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
