Quan el turisme desplaça la gent d’un lloc en concret i en cavia no només la fesomia, sinó totes les activitats originals —l’economia productiva, el tipus de botigues i els preus de l’habitatges i del menjar— es produeix un procés del que se’n diu gentrificació. És un fenònem que s’estudia bàsicament a les ciutats, però hi ha qui pensa que al món rural també passa.
Aquesta és la reflexió sobre la qual pivota aquest article d’opinió de la Directa, en el qual Marc August Muntanyà diu que “és un fet també (i molt lloable) que el turisme rural ha servit per restaurar masies que són un patrimoni immens del nostre país, però també hauria de ser patrimoni la terra, la gent que hi viu i el paisatge, i una cosa no hauria d’anar renyida amb l’altra: el turisme rural era una bona idea si servia per millorar la renda agrària i enfortir el sector primari, alhora que restaurava masos i fixava població. Malgrat casos puntals, això avui sembla una quimera”.
I posa com a exemple que “Salten de tant en tant les notícies d’un campanar que han fet callar perquè molestava a algú que buscava pau i tranquil·litat en aquell indret bucòlic, però poc es parla de les prohibicions i limitacions que fan molts ajuntaments i administracions en contra de la pagesia per afavorir al visitant”.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
