Carles Llop (Lleida, 1958) és professor al departament d’Urbanisme i ordenació del territori de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’estudi del qual ha estat soci fundador, Jornet-Llop-Pastor, ha obtingut el Premi Nacional d’Urbanisme del Ministeri de l’Habitatge del govern espanyol (2006), el Premi Europeu d’Urbanisme (2010) i, en diverses edicions, el premi Catalunya d’Urbanisme de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Entre molts altres, és coautor dels plans directors urbanístics de la Vall d’Aran i del Pallars Sobirà. Aposta per desterrar la dicotomia entre ciutat i món rural. En canvi, considera que el futur ha de tendir cap a una ciutat mosaic territorial en què els dos mons convisquin. Té clar que això s’aconseguirà amb una bona ordenació i gestió que sigui fruit del consens i la concertació.
Com s’hauria d’ordenar el món rural?
El territori és un espai finit, no reproduïble i que podem esgotar. Sóc partidari de recuperar l’equilibri i de fer servir un paradigma molt mediterrani: urbs hortus saltus silva, és a dir: l’assentament (ja sigui el poble o la ciutat), els horts i els camps, i el bosc. I també sóc partidari de reformular el nom de les coses i deixar de contraposar el camp o a la natura a la ciutat.
Trencar amb la dicotomia del món urbà i el món rural?
En el decurs del temps, allò que no és ciutat, el territori, el mal anomenat rerepaís, sòl no urbanitzable, ruralia, etc, ha tingut connotacions negatives. S’ha vist com un espai per colonitzar, per civilitzar. En el millor dels casos, com el rebost de la ciutat. I no es tracta de contraposar, sinó de buscar simbiosis i mutualitzacions.
“Hem de reformular el nom de les coses i deixar de contraposar el camp o la natura a la ciutat.”
Un concepte nou?
No ben bé, perquè al Palazzo Pubblico de Siena els frescos d’Ambrogio Lorenzetti, per exemple, ja mostraven la necessitat de trobar l’equilibri entre el camp i la ciutat. Posteriorment, en èpoques d’industrialització i d’explosió urbana, es va implantar el paradigma de confrontar camp i ciutat. Moltes de les nostres famílies vénen del camp. Recordo la padrina que deia ‘quan estava a punt de casar-me amb un impressor (de ciutat) els pares em deien que pobra que seràs, i la germana em deia quina sort que tens’. Perquè el nom fa la cosa. De fet, avui en dia el pagès no és aquell que no s’ha pogut desenvolupar en altres activitats, sinó que juga un nou rol i el jugarà en el futur. També és cert que hem tingut una visió contraposada entre ecologia i economia, i que les dues van lligades tant a la ciutat com als territoris rurals.
Per tant qualsevol plantejament dels usos que caldria donar al territori s’hauria de fer pensant en el conjunt, i no en si és camp o ciutat?
Es tracta de partir d’una visió que posi en continuïtat, en relació aquests dos mons, i no en oposició. La ciutat no pot viure sense la campanya, i no existeix campanya sense la ciutat. I cal veure-ho sempre des de l’interès públic i del bé comú.
Però la distribució territorial a Catalunya és molt desigual.
A Catalunya tenim un 6% de territori urbanitzat de ciutat, però un impacte molt fort sobre la resta. Aquestes ciutats necessiten infraestructures, cablejats, vies de tren, etc. Però, a més, espais naturals, d’agricultura o ramaderia i espais que es dediquen a allotjar el que sovint les ciutats no volen tenir: plantes de tractament de residus, plantes d’energia, subministrament de carburant, etc.
Aleshores, l’ordenació territorial és determinant per endreçar aquest ús desigual del territori.
L’ordenació és clau. El lliure arbitri no pot ser. Les lleis són necessàries i s’ha d’ordenar partint de principis comuns, pactats o dibuixats sobre una carta del territori. La ciutat mosaic territorial és molt important. Un mosaic de protecció que no vol dir no fer-hi res, sinó que vol dir gestionar i produir serveis ecosistèmics. Hem vist com molts llogarets o masies aïllades volen ser utilitzades com a cases rurals, però no té sentit habitar un edifici sense tenir en compte tot allò que l’envolta i contribuir-hi d’alguna manera. Parlo d’un territori mosaic de diversitats, productiu, ecosistèmic, de tensions… Però sobretot d’oportunitats. Un territori hàbitat.
Estem parlant dels anomenats neorurals?
Hem de començar a admetre que ja no es tracta de neorurals o de hippies, sinó que es tracta d’una equidistribució de la població, que cada vegada hauria de ser més intensa. D’aquesta manera s’aconseguiria aquest equilibri, aquesta ciutat mosaic territorial. No es tracta d’estendre les ciutats, no podem seguir consumint territoris que no siguin necessaris, perquè aquest és un bé finit del qual hem de tenir cura: ús, però no abús.
Es tractaria de redistribuir, doncs? Tant poblacions com serveis?
De moment, s’ha d’admetre el desequilibri per després actuar-hi en conseqüència. La ciutat viu del territori i el territori viu de la ciutat. Però, per exemple, a Catalunya, la majoria de recursos d’aigua és al costat occidental, però la majoria de població que la consumeix viu a l’oriental. Quan es plantegen temes com aquest de la gestió de l’aigua, no es tracta només de com portar-la en un tub, sinó de gestionar els espais físics afectats i les dinàmiques integrals dels seus ecosistemes: els rius, les lleres, tots els que formen part del cicle de l’aigua.
Un exemple d’aquest desequilibri el tenim en les plantes d’energies renovables.
Això és un exemple entre totes les noves demandes que l’explosió demogràfica, els moviments migratoris, l’emergència climàtica i el desbordament dels planetary boundaries (per citar alguns factors del nou escenari socioambiental en el què vivim) estan plantejant. I aquest escenari provoca efectes sobre l’ús racional dels territoris del món global i local. Aquests macroprojectes generen tensió. La ciutat i el camp han de ser empàtics i mutualitzadors, i no es tracta de compensar el món desfavorit, la Catalunya pobre, sinó que cal tenir molt clar que les infraestructures són tècniques, però també ecosistèmiques. No és aquesta cosa de dir que els pagesos són els jardiners del territori: la gent que viu al territori no treballa per a la gent de ciutat. En aquest mosaic de diversitat no han de ser illes al territori, sinó que s’ha de interpretar com una sola bioregió. Per exemple, davant de la pregunta de si l’àrea metropolitana pot aconseguir la sobirania alimentària o la sobirania energètica, el que s’hauria de pensar és en Catalunya com un tot, amb una realitat de territoris de geometria variable, que fins i tot la depassen, segons els serveis als quals ens referim.
Com es pot fer?
La Fundació del Món Rural encarrega a un dels millors geògrafs, Ignasi Aldomà, l’Atles de les noves ruralitats, un document base en les seves diferents versions. És important que aquests tipus d’enfocs i coneixements formin part puntera d’una discussió territorial de Catalunya. I és important per tal d’entendre i comptar que l’ordenació del món rural no es pot fer sense l’ordenació del món urbà. Abordem qüestions tradicionals i demandes emergents. Les energies alternatives necessiten nous sòls i no poden anar en detriment dels sòls rurals, agraris, ramaders o dels boscos. Per això hi ha els catàlegs, les cartes de paisatge, i patrimonials. Els plans territorials parcials són determinants en aquests casos. L’ordenació del territori s’ha de fer amb plans projecte, plans programa i plans gestió que integrin la multisectorialitat de temes. Quan veiem que aflora una nova problemàtica amb els parcs eòlics, un recorda el que va passar anys enrere i sembla que hem avançat poc. Cal una planificació concurrent i una concertació. En el tema de les energies alternatives, qualsevol implantació nova, un parc solar o eòlic, o una explotació de biomassa, ha de tenir molt ben analitzat quin és l’impacte sobre el territori a curt, mitjà i llarg termini. I no és pot fer a qualsevol preu. No ha de ser només per produir renda econòmica. Es necessita una visió més holística, mirar el mapa del territori per veure on es poden implantar aquestes instal·lacions. I tampoc no ha de ser només energia. S’han d’analitzar les quotes de sobirania energètica de la comunitat que acull aquests projectes i s’ha de concertar el projecte en totes les dimensions socioecològiques. I la concertació necessita temps i molta pedagogia.
De quina manera creu que la pandèmia ha influït en una nova concepció del món rural?
La sensació que tinc és que amb la pandèmia ens hem adonat de certes coses. Ha estat un indicador sobre els límits de la capacitats del planeta i s’han buscat eines per mantenir segons quin processos. Els moviments migratoris del planeta seran molt forts. I sembla que s’hagi pres consciència de la importància dels recursos naturals, de l’aigua, de l’accés a l’habitatge, del menjar. I qui estudia aquest fenomen veu la relació directa entre la qualitat de vida i la salut. Si això farà que canviem o no, no ho sé, però hauríem d’alçar més la veu per fer més efectius els plans de protecció i gestió dels territoris. Que siguem capaços de relacionar-ho no tant amb què puc construir, sinó amb com podem viure col·lectivament. És una oportunitat per posar en valor els espais oberts, ja siguin la placeta del poble o els grans boscos, i la consideració d’interès públic s’ha de posar a la primera línia de l’agenda per poder fer aquesta ciutat mosaic. Ara, anar a rehabitar el món rural, per a les noves generacions no es viu com una mena de nostàlgia, no escapen de la ciutat per una idea romàntica (alguns sí), sinó que es tracta d’opcions de vida d’ R+D+I, de recerca, desenvolupament i innovació amb una visió proactiva de produir, de fer cultura. I les noves onades de dones i joves en la pagesia, en el sentit ampli actual, suposen un canvi sociològic i són bones notícies.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
