Gairebé el 80% dels nitrogen que s’utilitza a l’agricultura a través de fertilitzants no s’aprofita i provoca un greu impacte negatiu al medi ambient amb una degradació imparable de la terra i amb la contaminació dels recursos hídrics.
Precisament la controvèrsia que genera aquest tema, és la que aborda el número especial de la revista Science of the Total Environment que recull impactes i solucions estudiades per la ciència i que crida a implementar amb urgència estratègies i polítiques que facin compatible la necessitat d’alimentar una població mundial creixent, sense comprometre la salut dels ecosistemes.
La investigadora del CREAF Estela Romero ha estat l’encarregada de coordinar aquest número i hi signa també l’editorial que conclou que “l’ús massiu de nitrogen en fertilitzants agrícoles ens ha portat un augment en els rendiments agrícoles, però també a un sistema ineficaç que deixa perdre gairebé el 80% d’aquestes entrades de nitrogen”.
Entre d’altres, en els articles que recull la revista, s’afirma que implementar més agroecologia, recuperar el nitrogen de les aigües residuals o canviar els hàbits alimentaris són accions clau per fer compatible l’alimentació i el benestar humà lligats a uns ecosistemes sans.
Una mica d’història
Tant en les plantes com en en els éssers humans el nitrogen s’utilitza per produir aminoacids que són els que produeixen les proteïnes que construeixen les cèl·lules. També és essencial per al creixement de les plantes perquè és un component important de la clorofila, imprescindible per fer la fotosíntesi.
Tot i que el 78% de l’atmosfera terrestre està formada per nitrogen gasós, la majoria dels organismes vius no poden accedir-hi directament i cal que passi un procés natural per transformar-se. És el cicle del nitrogen. Les plantes l’assimilen en forma d’amoni i nitrat gràcies a microorganismes del sòl que el fixen. També es pot produir per l’efecte dels llamps que provoca la generació d’òxid nitrós que a través de la pluja arriba a la terra en forma d’àcid nítric i les plantes l’absorbeixen a través del sòl. És al sòl precisament que hi ha microorganisme desnitrificants que converteixen l’excés de nitrat en nitrogen inorgànic que s’allibera a l’atmosfera en forma de gas. I el cicle torna a començar.
Però amb l’aparició de l’agricultura intensiva s’estava esgotant el nitrat del sòl i a principis del segle XX es va crear un fertilitzant de nitrogen sintètic que va aconseguir apaivagar la preocupació per una possible crisi alimentària derivada de l’augment de població. Els fertilitzants sintètics i les noves llavors d’alt rendiment, entre d’altres, van impulsar la Revolució Verda de finals dels anys 50 que van incrementar la producció agrícola mundial d’una manera vertiginosa. En l’actualitat, es produeixen més de 100 milions de tones d’aquest producte, cada any.
El repte és ara gestionar aquest nitrogen per garantir la seguretat alimentària mundial i alhora minimitzar el flux de nitrogen no utilitzat, que és 300 vegades més contaminant que el diòxid de carboni. L’excedent de nitrogen es pot filtrar i contaminar per exemple, els corrents d’aigües subterrànies, provoca l’acidificació del sòl i la contaminació atmosfèrica, amb l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i en conseqüència, l’agudització de l’escalfament global.
Les solucions
Estela Romero i la resta d’autors recomanen acompanyar els productors per canviar el seu punt de vista negatiu sobre el tema i fa un recull per encaminar possibles solucions, com el potencial de l’agroecologia o mètodes per recuperar nitrogen de les aigües residuals urbanes, i conclou que la ciència ha avançat prou i que existeixen opcions com els canvis d’hàbits alimentaris, la millora de la gestió agrícola i pràctiques de circularitat que poden garantir la seguretat alimentària dins uns límits planetaris segurs i justos.
Les mesures que proposen apunten a una reducció de la meitat de les pèrdues de nitrogen abans del 2030. Una de les principals és l’agroecologia. “Els estudis demostren que un canvi cap a les rotacions de cultius ecològics, la reconnexió entre agricultura i ramaderia, i menys productes d’origen animal, aconsegueixen reduir a la meitat les emissions reactives de nitrogen actuals al medi ambient, alhora que augmenten l’autosuficiència alimentària a Europa”, explica l’Estela Romero, investigadora del CREAF i primera autora de l’estudi.
També apunten com a una possible solució, la implementació de les mesures “Farm to Fork” proposades per la Unió Europea. Aquestes mesures poden portar a una reducció del 40% de l’ús de fertilitzants sintètics i pinsos importats a Europa, i un 30% menys de pèrdues mediambientals de nitrogen, “si bé són menys eficaces que la transició agroecològica en termes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i no aconsegueixen l’objectiu de retallar les pèrdues de nitrogen a la meitat”, aclareix Romero.
Els articles analitzen les mesures necessàries per arribar a aquesta fita, i els resultats suggereixen que cal incentivar els sistemes circulars, aprofitant, per exemple, el nitrogen contingut en les aigües residuals urbanes per a irrigar camps i zones verdes en àrees periurbanes, o reconnectar agricultura i ramaderia. Alguns analitzen també l’eficàcia de solucions basades en la natura –en aquest cas, revegetant canals d’irrigació– per retenir el nitrogen i evitar la contaminació de rius i aqüífers.
Tots els investigadors coincideixen, però, en que les solucions passen per una participació activa i decidida de tots els actors implicats: els productors (agricultors i ramaders), però també els consumidors, perquè les eleccions de consum són determinants per a remodelar l’estructura dels sistemes agroalimentaris a gran escala. Disminuir la ingesta de proteïnes animals, donar prioritat als aliments ecològics i reduir el malbaratament d’aliments són palanques clau per frenar les pèrdues de nitrogen a l’abast dels consumidors.
Tot i això, des del punt de vista de les ciències socials, els estudis demostren que els productors encara discrepen molt sobre aquestes mesures i els cal més coneixement i suport per a equilibrar la producció agrícola i ramadera i fer la transició cap a sistemes sostenibles. Per això des de la ciència es proposa aprovar polítiques més estrictes, però cercar vies constructives i acompanyar-les d’ajuts o incentius que facin les solucions socialment acceptables.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
