Un escocell és aquell trosset de terra que envolta els arbres plantats als carrers i places dels pobles i les ciutats. Però, per a un grup cada vegada més nombrós de gent, també és una oportunitat per contribuir a la protecció del planeta. Com a col·lectiu es diuen Eskocells i és una iniciativa que neix de l’empenta de Liz Castro (Sant Leandro, Califòrnia, 1965). Ella és traductora i escriptora, però sobretot és coneguda pel seu activisme polític a favor de la independència de Catalunya. Ara encapçala una altra lluita, que també és política i que pretén fer que les ciutats siguin més verdes enjardinant els escocells de Barcelona. Diu que es tracta bàsicament de fer petites accions que ajudin al planeta, defugint la por, que assegura, moltes vegades ens bloqueja.
Eskocells ho escriviu amb k. Perquè?
És una mena de reconeixement al moviment okupa, perquè nosaltres sembrem sense permís. Fem un petit acte de desobediència.
Tot això ho fan sense permís. És a dir que podríem dir que és una activitat il·legal?
Com deia és un petit acte de desobediència, però estem en converses amb l’Ajuntament de Barcelona perquè la gent pugui seguir fent aquesta activitat sense por. No ens han multat mai, però a vegades ens han vingut a preguntar què estem fent, en alguns casos ens han deixat fer, altres vegades, quan l’escocell ja estava sembrat, des de Parcs i Jardins l’han netejat i en d’altres, simplement, la nostra feina ha estat víctimes del vandalisme. Però l’ajuntament, en general, és bastant tolerant i obert i no caurà cap multa. De fet, ens van convidar a presentar el pla de natura municipal. No estem constituïts ni com a associació, però des del consistori volen animar i impulsar l’activitat ciutadana i voldrien oficialitzar aquesta activitat. Això està bé, perquè la gent ho pugui fer sense por, però no vull que ens controlin ni que ens instrumentalitzin. No volem fer la feina de Parcs i Jardins.
D’on sorgeix aquest projecte?
A mi sempre m’agrada aportar la meva part perquè la comunitat estigui bé. He estat activa en diversos moviments i m’inquietava que al meu barri, a Barcelona, no hi hagués res de verd. Visc a Gràcia, on hi ha quatre arbres i para de comptar. Més amunt hi ha Collserola, però al barri de Gràcia només hi ha ciment. Aleshores, un dia vaig descobrir que a Londres hi ha una home, que és jardiner professional, que de forma voluntària sembra els escocells de la ciutat, i em va agradar molt el projecte. Un dia baixava pel carrer Torrent de l’Olla i davant meu hi havia un escocell clàssic de Barcelona, amb la terra compactada, ple de burilles i brossa . Li vaig fer una foto i la vaig enviar a aquest senyor de Londres per demanar-li si hi havia esperança per a aquell trosset de terra. I, tot i que no em coneixia de res, em va respondre i em va explicar detalladament com s’ha de preparar un escocell per plantar-lo i quines coses s’han de tenir en compte.
I ja es va posar de seguida a plantar?
No ben bé. Era a principi del 2020, just abans de la pandèmia, i enlloc de posar-m’hi directament vaig fer un grup de WhatsApp perquè a mi sola em feia una mica de tall i perquè, a més, encara tenia dubtes de com fer-ho. Vaig revisar els meus contactes, la gent que coneixia que sabia que li agradaven les plantes, i els ho vaig proposar. Ara som més de 200. Tenim un web i xarxes socials perquè s’hi apunti tothom qui vulgui i un compte a Telegram molt actiu.
Aleshores, el fet és que queden per sembrar escocells conjuntament?
Des del principi sempre hem dit que cadascú pugui anar pel seu compte. Que pugui plantar l’escocell que tingui a prop de casa i que si necessita ajuda que ho demani, i així compartim coneixement, hores de feina, eines, llavors, esqueixos… També ha passat que altres col·lectius, com Eixample Respira, per exemple, ens han demanat de participar en algunes de les seves accions. Nosaltres podem aportar plantes i gent, però ells ho organitzen.
Un escocell és un tros de terra molt petit, però estan convençuts que marca la diferència.
A Barcelona hi ha uns 140.000 escocells i en devem haver plantat uns 150. Un escocell florit inspira, dona vida. Sembla poc, però ja és alguna cosa. Sembrar un escocell és ocupar un petit espai al meu barri, i aquesta connexió entre la persona, la terra, la planta, la flora i la fauna és molt enriquidora per a la persona que ho fa. Però, a més, té molts altres beneficis, no només estètics, que també. És molt important per a les ciutats que la terra al voltant dels arbres sigui viva. És una manera petita i fàcil de contribuir a millorar el nostre medi ambient. A més, per a mi és important el fet que plantar un escocell es pot fer sense cost. La meva concepció d’aquest projecte és que ho pugui fer tothom, no només la gent amb recursos.
Els missatges sobre l’emergència climàtica a vegades són aclaparadors i sembla que tinguem poca cosa a fer.
És veritat. I a vegades la por et bloqueja i no pots actuar. Però el que proposo és que no ens espantem i que fem el que puguem. Jo no m’he rendit, vull que aquest planeta pugui continuar i hi contribuiré tant com pugui. Pot semblar un missatge molt hippy, però no ho és. Si cadascú de nosaltres plantéssim el nostre escocell al costat de casa, això tindria un efecte multiplicador. Si els de Londres ens han inspirat a nosaltres, potser nosaltres potser podem ser una espurna per algú més.
Molta gent la coneix a vostè per la seva activitat política en el moviment independentista i aquesta vessant és més desconeguda.
Tinc un desig de connectar gent i conec a molta gent per la meva trajectòria política activista. Però aquest també és un projecte polític que és important i necessari. Hem de prestar atenció al que ens està dient el planeta i no podem anar per la vida així, com si res. I això que fem des d’Eskocells també és una manera de dir als polítics que han d’escoltar el planeta i que han d’enverdir la ciutat. És una qüestió de sanitat pública.
Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels milers de socis d’Arrels. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!
